El passat dimecres 14 de desembre, el consell de ministres va aprovar l’anomenada “llei de famílies”. Aquesta incorpora nous permisos relacionats amb les cures, una millora de les transferències i modifica polítiques ja existents per a fer-les més inclusives a situacions laborals i models familiars diversos. La llei és un pas important en el camí cap al reconeixement de les cures i la reducció de les desigualtats de gènere que aquestes generen en l’àmbit del mercat de treball. No obstant això, es queda molt lluny de generar un canvi de paradigma en el model de benestar.
Quines són les polítiques de suport a la criança existents abans de l’entrada en vigor de la nova llei? Per una banda, els dos progenitors tenen accés a permisos de maternitat i paternitat intransferibles de 16 setmanes, 6 de les quals s’han d’agafar obligatòriament després del naixement de la criatura. Aquest període es pot allargar afegint-li els dies de lactància i el període de vacances. Així mateix, els pares i mares poden reduir la seva jornada laboral entre ½ i 1/8 d’aquesta, fins que la criatura té 12 anys, amb la corresponent reducció de salari, o poden acollir-se a un permís sense remuneració fins a 3 anys. Per altra banda, l’estat espanyol no ofereix cap ajuda universal, però sí diferents ajudes petites a famílies amb ingressos molt baixos, amb situació de dependència o d’un sol progenitor. Cal afegir, a més, que les escoles bressol continuen sent escasses i cares, especialment en territoris rurals.
Les cures són imprescindibles per a la sostenibilitat de la vida. Tot i la seva importància, les polítiques de conciliació es plantegen al voltant del mercat laboral, fet que privilegia el temps dedicat a les feines productives per sobre de les reproductives. Tanmateix, són les dones qui continuen encarregant-se en major part de les tasques domèstiques i de cures, i són les que acostumen a agafar les excedències o a treballar a temps parcials per a fer-se càrrec de la criança, amb les conseqüències negatives que aquest fet genera sobre la seva vida laboral, o a llarg termini sobre la seva pensió de jubilació.
Com a resultat d’aquest panorama polític insuficient, les famílies fan mans i mànigues per a poder conciliar la criança amb el mercat laboral. La majoria d’elles acostuma a acudir a la família extensa, sobretot a àvies i avis, per a ajudar amb el treball de cures. Aquelles que s’ho poden permetre contracten a persones per tal de que s’encarreguin de les tasques domèstiques i de cures. Així doncs, la conciliació entre família i treball esdevé un assumpte difícil i que queda lluny de ser resolt. Aquest informe mostra com els problemes estructurals del mercat laboral i la manca de polítiques públiques són la causa de que l’estat espanyol tingui una de les taxes de fecunditat més baixes de la Unió Europea (1.9 fills per dona) i l’edat de tenir fills més elevada (31 anys).
En aquest context, és imprescindible que des de totes les administracions públiques es contribueixi a donar la centralitat que les cures requereixen, i que se’n corresponsabilitzin per no deixar les famílies a la seva sort. Exemples de bones pràctiques són el disseny de tarificació social de l’Ajuntament de Barcelona, la provisió gratuïta del P2 o el programa Temps x Cures de la Generalitat de Catalunya.
La nova llei de les famílies aprovada pel consell de ministres presenta avenços interessants en aquest aspecte. Consta de quatre blocs essencials. En primer lloc, es creen nous permisos. Cinc dies retribuïts cada any per atendre situacions de cura, no només a criatures i gent gran, sinó també de familiars i convivents. A més, altres quatre dies per situacions familiar imprevistes, també retribuïts. També es crea un permís no remunerat de vuit setmanes per cuidar a menors fins als 8 anys, que es pot agafar de forma flexible. Aquests nous permisos són, sens dubte, una cosa positiva, també perquè estenen l’espai de les cures més enllà de la relació filial. Ara bé, no canvia el problema estructural d’uns permisos remunerats instransferibles de només quatre mesos, quan la lactància materna es recomana els sis primers mesos de vida, i les escoles bressol escassegen tant. Seria preferible augmentar els permisos intransferibles a 6 mesos cadascú, i crear un permís remunerat addicional. Tampoc, resol la desigualtat de gènere en aquest àmbit, doncs haurem de veure si són les dones qui s’agafen en major nombre aquests permisos.
En segon lloc, es garanteix un “dret subjectiu” a l’atenció primerenca (a l’educació de 0 a 2 anys), el qual permet a les persones acudir als tribunals per a reclamar una plaça si la comunitat autònoma no l’ofereix. Aquest dret subjectiu pot suposar un pas endavant des del govern central, sobretot perquè les competències en aquesta matèria són de les comunitats autònomes. Així doncs, caldrà veure en què es tradueix, ja que la seva implementació efectiva depèn del preu i les places ofertades per les comunitats autònomes, i del finançament municipal.
En tercer lloc, es consolida una “renta de criança” de 100 euros per mares treballadores amb fills menors de tres anys, i s’estén per a persones sense treball amb prestacions contributives o no contributives d’atur o amb 30 dies treballats. Aquest pas és interessant, però queden fora les persones que més necessiten d’aquesta “renta”: les persones sense experiència laboral i sense cap subsidi contributiu. Tot i la preocupació per no incentivar carreres laborals discontínues entre les mares, es podrien plantejar transferències més generoses i universals ateses les elevades taxes de pobresa infantil.
Finalment, les famílies amb un sol progenitor s’equiparen en drets a les nombroses, s’augmenten els beneficis per les parelles de fet, i es garanteix el dret dels menors a l’educació, anul·lant el ‘pin parental’. Avenços en aquest sentit són positius, però encara hi ha mancances en l’accés als drets per a famílies del mateix gènere, i en la situació de les famílies monomarentals, les quals pateixen molta pobresa. A més, la diversitat en les formes de conviure creix, i formes com el cohabitatge i les criances col·lectives ja són una realitat que van molt per damunt a la llei.