Entrevista publicada a CatalunyaPlural.cat
L’agost passat els camps calabresos, durant un dia, no hi va haver ningú que recollís la seva fruita. Davant la incredulitat dels patrons i les administracions locals, centenars de jornalers van abandonar els seus guants i els seus llocs de treball enfront dels arbres fruiters i es van calçar gorres vermelles per marxar sota el càlid sol italià. Aquella acció, coneguda com la ‘marxa de les gorres vermelles’, va ser més que una vaga de jornalers. Va ser la visibilització del col·lectiu de treballadors -majoritàriament migrants- que posen el fermall de qualitat als aclamats productes fruiters ‘made in Italy’.
Aquell dia d’agost els jornalers no van fer més que reclamar els seus drets laborals incomplits que, més enllà del salari, els costen la vida: un dia abans de la vaga, 16 treballadors van morir en un accident de trànsit. Quan els treballadors viuen a més de 40km del lloc on treballen, el patró ha de pagar el transport. I tècnicament va pagar, però només una furgoneta per a 16 persones: “estaven aixafats i l’accident va ser inevitable. Però no va ser un accident vial, sinó laboral. Aquest dia, per fi, algú va cridar: ‘Avui és el nostre dia’”, recorda Aboubakar Soumaroho.
Aquest líder sindical, resident a Itàlia i provinent d’Ivory, s’ha posat al capdavant de les mobilitzacions de treballadors del camp, als sindicats de base agrícola, que organitzen les lluites dels jornalers en base a un principi clar: “no som migrants, som treballadors”, afirma Soumaroho, colpejant rítmicament la taula de fusta amb el seu índex per recalcar els punts clau del seu discurs, que pronuncia de manera tranquil·la. Acompanya les seves paraules amb lleu balanceig del cos, tancant els ulls mentre escolta, per després obrir-los de bat a bat i apropar el tors al seu interlocutor per denunciar la “institucionalització del racisme a Itàlia”.
És per parlar-ne per al que ha aterrat a Barcelona, en el marc del festival de Cinema Migrant. Ve per participar en el cercle de debat ‘Migració, Treball i Racisme’, al qual acudeix acompanyat d’un cartell que diu ‘Riace non si arresta’, en referència a la detenció de Domenico Lucano, alcalde de Riace, una petita població en hores baixes que va ser repoblada amb treballadors migrants als quals es va donar una feina i un sostre. Un poble que funcionava, gairebé com una utopia, però que va acabar amb la criminalització de l’alcalde per “afavorir la migració iregular”.
Amb els grans fluxos de població, la mà d’obra migrant s’ha convertit en un gran poder econòmic, però també en un gran pou d’explotació laboral, sobretot per a aquells que treballen sense contracte ni papers en regla. Com es defensen els seus drets?
Hem de tenir en compte dos factors: el primer és que les lleis estan afectades per la cultura. Juntes, creen una categoria especial per als migrants dins de la societat. Al racisme li és igual que tinguem permís de treball o no. Tot i saber científicament que les races no existeixen, la cultura racista ha derivat en una discriminació present en les lleis que ens porta a parlar d’institucionalització del racisme. Per tant, els migrants som una altra cosa respecte a la resta de la població. Som l’altre.
El segon factor té a veure amb les relacions internes del món del treball: els treballadors han de ser-ho, amb els mateixos drets, independentment de si són migrants o no. Però els migrants estan estigmatitzats i, en conseqüència, explotats. Evidentment que el treball és precari per a qualsevol, però si li sumes el factor racial, la vulnerabilitat laboral creix. Per això hem de donar-los veu perquè s’organitzin, no com a migrants, sinó dins d’un marc general, amb tots els altres treballadors. I en això hem de prestar especial atenció a la situació de les dones. L’antiracisme i l’antisexisme s’han entrellaçar.
Les dones de col·lectius vulnerables s’exposen a una doble explotació. Ho vam veure en les agressions sexuals que es van donar entre les recol·lectores de fruita a Huelva durant aquest any. Com responen sindicats com el seu davant d’aquestes situacions?
Partim de la base que l’activitat sindical no es limita al perímetre del fet estrictament laboral. El sindicat parteix d’aquest espai, però té present que fora hi ha la vida, i abans de tractar el treball, hem de prestar atenció a la vida. El sindicat ha de servir de connector entre el fet social i el fet laboral i les dones, que viuen una doble explotació, són dones abans que migrants. Si hem aconseguit aquesta concepció no és perquè ens ho hagin regalat, i si les dones tenen veu, no és gràcies a nosaltres, és perquè elles l’han presa.
Ens diuen que som un sindicat anòmal, però l’anomalia és no haver entès avui dia les actuals característiques de la composició social. Reclamem la igualtat en el treball i en el salari: a tot qui treballa, se li paga, siguis dona, home, migrant o no.
Com possibiliten la interconnexió entre vida, sindicat i treball?
Mitjançant la participació activa, del protagonisme directe. Intentant trobar elements comuns denominadors. Si no ho fem, enviem l’altre al gueto. En canvi, posar a la diversitat junta, és eliminar les diferències.
La participació és empoderament i una de les grans mostres de poder dels col·lectius invisibles va ser la Marxa de les Gorres Vermelles. Com s’arriba a aquest punt?
Partim de l’alfabetització en drets sindicals. Les nostres assemblees i reunions són llarguíssimes, perquè es parla francès, bambara, ashanti, anglès, àrab i italià. Tot això per fer entendre a qui s’aixeca a les tres del matí per treballar des de l’alba fins al capvespre, quins són els drets previstos en el contracte. Sabem quins són els deures, però què hi ha dels drets?
Una jornada és de sis hores i mitja; una hora més ja és una hora extraordinària. La paga diària és de 54 euros. Però tenim persones que quan expliquem això tan bàsic, se sorprenen perquè cobren 25 euros per jornades de 12 hores. També expliquem que quan vius a més de 40 km d’on treballes, el patró ha de pagar el transport. Però després ens trobem amb treballadors que han mort per ser 20 en un furgó, perquè no saben quins són els seus drets.
Sabent això, es crea una consciència individual que porta a la col·lectiva. I després a l’organització. I és d’aquest brou de cultiu d’on surt una marxa com la de les Gorres Vermelles
Com van respondre els patrons i les administracions davant d’una vaga d’aquestes dimensions?
El patró, en veure que al matí ningú sortia del furgó en què el dia anterior havien mort els companys i va entendre que aquell dia ningú no treballaria en els seus camps, va entendre finalment que amb un dron o un ordinador no es poden recollir els tomàquets. Que necessites mans humanes perquè els fruits recollits amb màquina no són bons.
I pel que fa als polítics … on són? La política administrativa s’amaga. S’escapa. La important és aquesta política que no es veu: la gran cadena de distribució organitzada que decideix el preu, la comercialització i l’arribada al supermercat. És una realitat que ha comissariat la política i aquesta és la nostra gran enemiga. Els conflictes diaris són amb el patró o l’agricultor, però ells també estan aixafats per la gran distribució. Per sortir d’aquesta explotació col·lectiva hem d’organitzar-nos, però buscant l’aliança: els peons, productors, agricultors i consumidors. No volem deixar de treballar al camp però, sent les nostres mans les que consenten aquest segell de qualitat que tenen els productes italians, només demanem condicions de treball. Per això cal atendre els consumidors: si troben un tomàquet bo, han de ser conscients de qui l’ha collit i en quines condicions.
Què opina dels qui apunten a les màfies de tràfic de persones quan se’ls pregunta per les explotacions i vulneracions de drets dels col·lectius de migrants?
Explotació i migració és una equació que s’ha generat en el curs dels anys per part d’aquells que s’han volgut amagar darrere del creixement econòmic. La combinació d’ambdós termes té sota control el col·lectiu migrant, generant una alteritat que ens retorna a la institucionalització del racisme.
Dir que l’explotació es deu a la màfia no és només una manera de no voler afrontar l’explotació, sinó que es crea un enemic públic per distreure la població sobre altres temes més importants. La migració no deriva en crim, sinó en mà d’obra invisible, exposada al xantatge i vulnerable.
Lucano, alcalde de Riace, va destruir aquesta imatge d’enemic públic dels migrants i va posar l’èmfasi en l’explotació que patien. Al final, la criminalització de la que parlàvem çha caigut sobre el propi Lucano.
El sistema crea monstres: criminalitzar a qui dóna feina a migrants i refugiats, que són éssers humans i tenen dret a la vida és inhumà. I paradoxal: Lucano donava una documentació que permetia els migrants entrar en un mecanisme legal deshumanitzant. Ell va crear un model econòmicament viable i digne per a les persones. Mentre que el sistema oficial et treu l’ànima.
Però això no és problema d’un senyor que es digui Salvini (actual ministre d’Interior d’Itàlia, pertanyent al partit d’extrema dreta ‘Lliga Nord’), sinó que ve de molt abans. Fins i tot quan estava l’esquerra al govern. El racisme institucional és transversal i no entén de partits.
Riace va aconseguir un model econòmic que, tot i respectar els drets als treballadors, era perfectament viable. Com afecta aquesta realitat a la tònica capitalista de minimitzar despeses per augmentar beneficis en la qual estaven immersos els jornalers?
El racisme institucional ve de la societat; el treball s’ha convertit en una partida, en una competició entre treballadors, que sempre busquen aquest enemic (sigui en el social o en l’econòmic) per poder ascendir. El racisme és això, però necessitem entendre que per avançar, tots, necessitem organitzar-nos al voltant de les necessitats comunes que tenim com a treballadors.
Des del sindicat es plantegen fer el salt a la política?
Ja fem política. Política sindical. I farem que arribi a l’esfera institucional, però el nostre deure és al camp, amb els treballadors, independent de partits i sigles.
