Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Úrsula Iguarán, personatge central de Cien años de soledad, diu en diverses ocasions, a mesura que es va acostant més i més a l’ocàs de la seva vida i la perspectiva del temps li permet contemplar un vast passat, que semblés que el temps no avança ni cregui res nou sinó que “dona voltes en rodó”. Des d’aquesta innocent i sàvia manera d’observar el pas del temps se’ns presenta est com una cosa cíclica molt més que lineal i, per tant, se’ns llança el vetllat advertiment que res que hagi succeït ens resulta aliè, perquè sempre pot tornar a succeir.
Avui més que mai, la commemoració del 80è aniversari de la derrota del nazisme i el feixisme a Europa no pot ser només una efemèride o una sort de curiositat històrica que assenyalar en el calendari. Més al contrari, és un bon moment per a insistir en el que es porta insistint molt temps: en el que el feixisme i el nazisme van significar per a Europa i per al món, en la destrucció i la barbàrie que van comportar, en el sofriment que va implicar la seva emergència i en la dificultat que va suposar poder derrotar-los.
Però també ha de ser el moment d’insistir en el que no se sol reparar tant: a comprendre el que va succeir no com un fet històric tancat i aïllat, a relacionar-se amb els esdeveniments esdevinguts no com si anessin una cosa morta i inert sinó a comprendre que les condicions de possibilitat d’aquests fenòmens es donen en tota societat i en tot moment, i que, per tant, cal estar atents. Una atenció no des de la culpa incessant i constant, no des de la sospita paranoica, sinó, ras i curt, des de la posició de qui comprèn que el temps sovint “dona voltes en rodó”.
La repetició mai és la repetició del mateix, segons observem en alguns dels pseudònims de Søren Kierkegaard. És a dir, no podem esperar que els fets ocorrin amb exactament les mateixes formes, en el mateix ordre, amb la mateixa estètica i, en definitiva, amb exactament el mateix contingut. Per això Úrsula va trigar tants anys a arribar a la seva reflexió, perquè la dificultat consisteix a observar que els patrons es repeteixen però juguen a la distracció: en canviar alguns elements de la trama hauràs de tenir perspectiva i, sobretot, temps per a veure que realment tot estava donant voltes.
Segurament per aquesta última raó tenim la temptació d’observar el passat com una cosa liquidada, com alguna cosa que ens queda llunyà i que no s’assembla al que vivim avui dia. En aquest sentit, si ja no hi ha Sieg-Heil en públic (bo, gairebé), si ja no hi ha una teoria biologicista de la superioritat racial o si el jueu no és el boc expiatori i la categoria abjecta que fetitxitza tots els mals de la societat… Si no trobem res d’això, llavors és perquè el nazisme i el feixisme són cosa del passat.
No obstant això, en un món en el qual milions de persones s’enfronten a la “decisió voluntària” (en fi…) d’abandonar la seva llar per sempre o ser massacrats en la ratera en la qual s’ha convertit la Franja de Gaza, un món en el qual les persones migrants són responsabilitzades de tots els mals d’una societat que fa aigües precisament pel seu tracte al diferent, un món en el qual el col·lectiu LGTBIQ+ és acusat de voler pervertir la ment de la nostra infància i joventut alhora que es criminalitza la seva presència en molts llocs, o un món en el qual es justifica la desigualtat més brutal i es responsabilitza als més vulnerables econòmicament de la seva pròpia situació… En definitiva, en un món en el qual contínuament es busquen nous bocs expiatoris, fetitxes que serveixen per a assenyalar a culpables del nostre malestar que són fàcils identificar (i d’odiar)…
En un món com aquest, deia, no podem continuar mirant al passat com una curiositat, com un accident o com un fet irrepetible. Perquè en bona part es manifesten símptomes que ens recorden i ens retrotreuen als moments més foscos d’un passat que no acaba de ser passat del tot.
Perquè, amb Úrsula, comencem a tenir clar que el temps sembla “donar voltes en rodó”. Tinguem la valentia de prendre cartes en l’assumpte abans d’arribar nosaltres també a l’ocàs de les nostres vides, és la nostra responsabilitat.
