Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Els elevats nivells de desigualtat, en termes de renda, esperança de vida o educació, són un important llast en el procés de desenvolupament de les economies, i incideixen negativament en el benestar global de la societat.
L’evidència prèvia confirma que una conseqüència de les crisis és, precisament, l’augment de la desigualtat. Per això, cal preguntar-se com pot estar afectant la desigualtat la crisi provocada per l’expansió global de la SARS-CoV-2.
Entre els múltiples treballs que analitzen els efectes de la pandèmia, cobren rellevància els que estudien la incidència que té i tindrà la covid-19 sobre la desigualtat al món.
Així, recents publicacions de Nacions Unides (PNUD), el Banc Mundial (BM) i el Fons Monetari Internacional (FMI) alerten l’augment de la pobresa i la desigualtat, sobretot en les economies emergents i en els països en vies de desenvolupament.
Desigualtat en l’impacte
En el curt termini, qualsevol crisi afecta en major mesura a les llars més vulnerables alhora que, en el mitjà i llarg termini, la seva recuperació sol ser més lenta. Atès el caràcter asimètric d’aquesta crisi, és lògic pensar que també la càrrega econòmica serà dispar entre els diferents col·lectius socials.
El necessari recurs al teletreball s’ha mostrat més limitat en activitats com la restauració, el transport o el comerç (majorista i minorista), on predomina l’ocupació de persones amb baixa qualificació i baixos nivells de renda. Per tant, el consegüent risc més a perdre el lloc de treball hauria deteriorat les condicions de les llars amb menors ingressos.
A més, i independentment de l’activitat en la qual estiguin ocupats, els que perceben baixos salaris tenen més risc de perdre el seu lloc de treball que els que tenen salaris més elevats.
Partint de la base d’una caiguda generalitzada dels ingressos en 2020, sembla evidenciar-se un efecte desigual per nivells de renda, que torna a penalitzar les persones amb menors ingressos i augmenta tant la desigualtat entre països com la interna.
L’experiència de crisis anteriors confirmen la hipòtesi que la seva incidència és major en les llars amb menors ingressos (i la recuperació és més lenta).
A més, el fet que aquestes llars afrontin les crisis mitjançant estratègies que minven el seu capital físic i humà (menor consum d’aliments, venda d’actius…) provoca que la desigualtat també quedi reflectida en la diferent capacitat per travessar dificultats segons l’estrat social.
D’altra banda, l’augment de la desocupació de llarga durada provoca l’obsolescència i depreciació com a força de treball d’aquests treballadors, normalment poc qualificats, la qual cosa dificulta la seva reincorporació al mercat laboral.
Educació, pandèmia, desigualtat
La interrupció de l’exercici normal de les activitats escolars provocarà pèrdues importants en l’aprenentatge, particularment en els nens de famílies vulnerables, que s’intensificaran en el mitjà i llarg termini.
Segons estimacions de la Unesco (2020), al voltant de 1.600 milions d’alumnes en el món s’han vist afectats pels tancaments, totals o parcials, de centres educatius (actualment són més de 900 milions).
Les menors oportunitats d’aprenentatge afecten particularment a aquells estudiants les famílies dels quals tenen menys recursos i menys possibilitat d’oferir-los una educació complementària.
Donada la relació entre menor temps d’escolarització i menors ingressos al llarg de la vida, és possible que, si no es prenen mesures, aquestes disrupcions educatives tinguin conseqüències duradores, tant econòmiques com socials, per a aquests nens i adolescents.
Què fer davant d’aquest panorama?
Les pèrdues d’ingressos pel cessament d’activitats, l’increment de la desocupació, les limitades oportunitats de teletreball, les disrupcions escolars i les inadequades xarxes de seguretat són alguns dels factors que expliquen el deteriorament en les ràtios de desigualtat i en els indicadors de pobresa a nivell mundial. Tot això podria revertir els avenços aconseguits per les economies menys avançades des de la crisi de la Gran Recessió.
D’acord amb experiències passades, encara que la resposta a aquest procés pot ser senzilla, la seva posada en pràctica no ho és tant. Així, compatibilitzar la reconstrucció de les economies amb mesures d’inclusió i equitat es converteix en un repte crucial.
Aquests són alguns dels eixos que haurien de ser prioritaris en els plans de recuperació, fonamentalment en els països menys avançats:
- Reforçar la inversió en salut i educació.
- Promoure mesures de reinserció en el mercat laboral.
- Millorar l’accés als serveis financers i a les tecnologies digitals.
- Invertir, més i millor, en xarxes de protecció social.
Tot això sense deixar de banda l’aplicació de mesures que restauren les ferides provocades per la crisi en el teixit productiu de molts països i evitin, en la mesura del possible, que quedin empremtes permanents en les seves economies.
Per concloure
Després d’afrontar la crisi sanitària més important de la història moderna, i tot i no haver-la superat plenament, el món s’enfronta ara a el repte de recuperar el pols econòmic previ a la pandèmia. Per afrontar-s’hi s’hauran de tenir en compte, més que mai, els persistents problemes de desigualtat i pobresa que s’han vist aguditzats per la pandèmia.
Si es vol enfortir l’economia global cal prendre mesures audaces, que reforcin dos dels pilars bàsics de l’benestar, actual i futur, de qualsevol societat: la salut i l’educació.
Igualment, s’ha d’incidir de manera decidida a superar els problemes d’inserció laboral dels col·lectius vulnerables, així com en reduir la bretxa digital, particularment important en els països menys avançats.
Tot això sense descuidar la necessària recuperació del teixit productiu danyat, en alguns casos de manera irreparable.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.
