Anàlisi

La baixa mèdica, un dret que han de respectar empreses i institucions

«La baixa mèdica és un dret. Fer-ne un bon ús, la teva responsabilitat«. Això diu el cartell que ha difós el Departament de Salut en el marc de la campanya per sensibilitzar sobre l’impacte social i econòmic que impliquen les incapacitats laborals i la necessitat de fer-ne un ús adequat. Efectivament, el que es coneix com a baixa laboral és un dret dels treballadors i treballadores que per motius de salut no poden fer la seva feina, vinculat a una prestació econòmica més o menys completa, segons sectors i empreses.

El seu principal impacte és sobre qui la rep, que es veu deslliurat de les obligacions laborals mentre dura la malaltia o el procés de recuperació i està protegit de la pèrdua de salari que comporta no treballar. Aquest és el valor primigeni i principal de les incapacitats laborals, que resulta beneficiós no només per a qui és titular del dret, sinó també per a les seves famílies i la societat en general perquè evita caure en la pobresa i tot allò que comporta. El fet, però, és que quan es parla del tema s’acostuma a fer-ho posant l’accent sobre l’impacte social i econòmic en les empreses i en les despeses estatals (que recauen el l’Instituto Nacional de la Seguridad Social) i es presenten com una càrrega més que com una protecció. De manera despectiva es parla d’absentisme laboral, quan en realitat aquest concepte es refereix a absències injustificades al treball.

És un fenomen complex que cal tractar en tots els seus vessants. Són múltiples els factors causants de malaltia i incapacitat, la majoria de caràcter sociolaboral. La naturalesa de la feina (el contacte amb tòxics, les que requereixen gran esforç físic, els moviments repetitius, les que tenen una elevada càrrega psicològica) determina patologia física i psíquica, com són els problemes musculoesquelètics o de salut mental, que són l’origen de més de la meitat dels processos de baixa. Les condicions de treball són també causa de malaltia i incapacitat. Està documentat que la precarietat s’associa a pitjor salut mental. I les xifres són preocupants, perquè segons dades indirectes obtingudes de l’Enquesta de Població Activa, al voltant del 50% de les persones contractades al territori espanyol pateixen algun tipus de precarietat laboral, amb major afectació de les dones, les persones joves, les que tenen pocs estudis i les migrades.

Per estudiar el fenomen de la precarietat i el seu impacte en la salut mental, el Ministeri de Treball va crear un grup d’experts dirigit pel professor Joan Benach que va exposar les seves conclusions en l’informe Precariedad Laboral y Salud Mental. L’estudi descriu les diferents formes de precarietat, que no consisteix només en la inestabilitat de l’ocupació. Inclou també: salaris baixos, vulnerabilitat davant l’abús i la discriminació, manca de poder per negociar condicions de treball dignes, dificultat per exercir els drets i la precarietat social que afecta la vida quotidiana i familiar. Pel que fa a l’impacte en la salut mental, es va observar que a major precarietat es presenta pitjor nivell de salut mental, en especial amb quadres d’ansietat i depressió, estimant-se que el 33% de les síndromes depressives en la població laboral són atribuïbles a la precarietat.

D’altra banda, la pobresa i l’exclusió social incrementen el risc d’emmalaltir i redueixen els recursos personals, familiars i socials per fer front a les adversitats. Malgrat la bonança actual de l’economia i el creixement dels beneficis de les empreses, el percentatge de treballadors pobres creix. A diferència de no fa gaires anys, avui, tenir feina no és sinònim de poder viure en bones condicions, perquè la taxa de població ocupada en risc de pobresa o exclusió social a Catalunya al 2023 va ser del 16%, més de 600.000 persones, segons l’IDESCAT. Situació que, en el cas dels joves menors de 30 anys i en les persones amb ocupacions manuals, és encara més greu.

Una altra problemàtica social relacionada amb la salut és la inseguretat residencial. Segons l’informe de l’Agència de Salut Pública de Barcelona del 2021, les persones en aquesta situació presenten sis vegades més problemes de salut mental i tres vegades més mala salut física percebuda que la població general. Les dones són les més afectades, sobretot per problemes físics, que refereixen un 52% de les dones en front del 32% dels homes.

Es podrien posar molts més exemples de com la pobresa afecta la salut: més diabetis, més hipertensió arterial o més trastorn mental greu. Tots ells, causants de malaltia i incapacitat laboral. Per això es fa difícil sentir a parlar d’absentisme laboral o de responsabilitat individual. Com va dir la metgessa de família Jasmine McGhie en la seva compareixença a la Comissió de Treball i Empresa del Parlament de Catalunya, «On hi ha qui veu un problema d’absentisme laboral nosaltres hi veiem una situació complexa marcada per un problema de precarietat vital i laboral«.

Malgrat aquesta realitat, des de fa un cert temps s’emet el missatge que, a Catalunya, s’observa un excés de processos d’incapacitat, que han incrementat de manera significativa des del 2019 i que tenen un alt cost econòmic per a la Seguretat Social i les empreses. Tenint en compte els factors que s’associen a més processos de malaltia, no sembla acceptable suggerir que la causa està en qui «agafa la baixa», com habitualment es diu. Perquè la baixa no s’»agafa», la certifica un metge o una metgessa del sistema públic de salut, que és qui es fa càrrec de l’atenció, el seguiment i la certificació d’alta. Hi pot haver alguns metges que mostren laxitud a l’hora de signar una baixa? Hi pot haver algunes persones que enganyen o exageren els seus símptomes? Segur que sí, de la mateixa manera que hi ha empresaris que enganyen al seu personal o a la Seguretat Social. En tot cas, segons testimonis de companyes i la meva pròpia experiència, aquests fets no suposen un nombre significatiu sobre el total. Alguns sindicats situen en el 4% el percentatge de frau i, en canvi, el presentisme (anar a treballar estant malalt) es dona set vegades més, perquè la persona no es pot permetre faltar al treball per raons econòmiques o per por de perdre la feina. A més, apunten que l’estat espanyol se situa entre els cinc països europeus amb menor absentisme.

Cal fer esment també de factors causals propis del sistema com a responsables del nombre i la durada de les incapacitats. Per una part, les demores per a la pràctica de proves diagnòstiques i tractaments tenen la seva influència en la durada de les baixes, totalment aliena a la voluntat dels afectats. I per altra part, una realitat de la qual han alertat els metges i metgesses de l’atenció primària: a la sanitat pública s’estan atenent com a contingències comunes i assumint les baixes que se’n puguin derivar, malalties professionals i accidents laborals que haurien de ser coberts per les Mútues d’Accidents de Treball i Malalties Professionals. S’estima que a Espanya tan sols es reconeix una de cada quatre malalties professionals, la resta són cobertes pel sistema sanitari públic. Un exemple molt comú és el cas de la síndrome del túnel carpià en netejadores, que malgrat que és una patologia reconeguda per llei com a professional, freqüentment consta com a contingència comuna. L’organisme encarregat de supervisar aquest frau a Catalunya és l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM) que, més que resoldre aquestes situacions, és conegut per les nombroses queixes de malalts i metges per imposar decisions d’alta per sobre del criteri assistencial.

Cal abordar amb rigor les causes reals de malaltia i dels processos d’incapacitat laboral. Ningú no posa en dubte que per la seva importància cal fer-ne un ús responsable, però ho han de fer totes les parts implicades. La campanya en marxa assenyala la responsabilitat dels treballadors, produint-se una revictimització, tan de moda en temps de pèrdua de drets laborals. El tema requereix una anàlisi en tota la seva complexitat i buscar les solucions, quan calgui, en les causes principals sense perdre de vista que el principal objectiu ha de ser la preservació de la salut global que permeti una vida laboral satisfactòria. La baixa mèdica és un dret, respectar-lo i gestionar-lo de manera adequada és una responsabilitat del sistema sanitari, de les empreses i de la Seguretat Social.