La jornada del Primer de Maig de 2020 és estranya. Els carrers no s’ompliran de banderes, pancartes i manifestos. Els carrers han quedat en mans de nens i nenes jugant, de pares i mares vigilant i de gent fent esport. Però encara que no es vegi la reivindicació obrera segueix viva, potser més viva que en altres moments d’aparent normalitat. La crisi fruit de l’aparició de l’epidèmia del Covid-19 pot tenir com a víctima indirecta la classe treballadora i les organitzacions creades per a defensar aquest ampli sector social s’han conjurat perquè la sortida de la situació no sigui igual que en l’anterior on els bancs i grans grups econòmics van guanyar i a la classe obrera li va tocar rebre.
A l’Estat espanyol, potser per una tradició històrica, situacions d’excepció, com una epidèmia, acostumen a anar unides a un cert autoritarisme. En aquest sentit es pot entendre que el ministre de l’interior hagi prohibit les manifestacions que amb motiu del Primer de Maig s’havien comunicat i que volien fer veure que és compatible l’exercici del dret de la protesta i la proposició social amb les cauteles pròpies d’una situació d’emergència sanitària.
Els sindicats, tots, recorden què va passar en la darrera crisi. Per això, en aquesta situació especial s’han mobilitzat de manera invisible però real. Desenes de milers de delegades i delegats han estat al peu del canó per defensar que els Expedients de Regulació Temporal d’Ocupació (ERTO), ho siguin realment i no l’avantsala d’expedients d’extinció de llocs de treball. Que els treballadors i treballadores essencials no patissin el flagell del Covid a causa de la imprevisió generalitzada d’empreses i administracions davant la falta d’Equips de Protecció Individuals (EPI), i en cas que no n’hi hagués, aturar la producció. També s’ha volgut, sense èxit, negociar globalment la lletra petita dels permisos remunerats aplicats per facilitar el confinament del treballadors i treballadores no essencials. La patronal no ho ha volgut fer, potser engormandida pels resultats que gràcies a la reforma laboral va aconseguir en situar a l’empresa com a àmbit clau de la negociació, per sobre dels acords sectorials o generals.
Un ‘New Deal’ en l’horitzó
El model que amb matisos plantegen les organitzacions sindicals és absolutament diferent de l’aplicat en la crisi econòmica passada. Es tracta que hi hagi una forta inversió pública a tots els sentits per garantir la liquiditat i la represa de l’activitat, semblant doncs al new deal nord-americà aplicat a partir de 1.929. El problema és que els diners per aquest pla de reconstrucció han de procedir d’una Unió Europea que és cada cop més un club d’Estats en lloc d’un projecte d’unitat continental.
Les organitzacions de treballadores i treballadors es juguen en aquest embat no només la seva presència en l’economia futura, sinó realment ser protagonistes d’una sortida progressiva a la crisi que bé, que pot ser només un parèntesi en el creixement o una gran depressió que farà perdre a les societats occidentals fins i tot la llibertat i els drets més elementals. De totes i tots depèn no perdre l’eina cabdal per al progrés humà que són els sindicats.
L’1 de Maig de 2020 se celebrarà bàsicament a les xarxes que seran, com en altres temps, un ‘tam tam’ on ressonarà no només la reivindicació, sinó també el record dels milers de morts que ha dut l’epidèmia. El coronavirus ha atacat especialment als treballadors, als que estan a primera línia al servei de la societat i a la nostra gent gran, gràcies als quals tenim les llibertats i drets sindicals actuals, als quals caldria no renunciar si com a societat volem tenir futur.
