L’altre dia, una amiga em va compartir el simpàtic vídeo d’un encontre entre humans i balenes. A la gravació, a més de les balenes, es podia veure una dona fent saltets d’alegria, caminant amunt i avall i xisclant sense fer soroll, corpresa per aquells animalons. Com ho estaríem tu i jo si mai ens hi trobéssim, vaja. Però, com passa sovint a internet, la tendresa del vídeo contrastava agrament amb els comentaris de la publicació: un munt d’homes, l’un darrere l’altre, baixaven en fila índia pel meu timeline queixant-se de com l’expressivitat de la dona els esguerrava l’experiència. Un en concret, deia: “uf, no puc concentrar-me en les balenes amb la Karen aquesta fent el pena”. En un primer moment em va sobtar. Navegant per la xarxa t’has d’acostumar a la negativitat i els insults que creiem que ens fan més interessants, però hom pensaria que a hores d’ara ja hauríem après la definició de “Karen”. Una Karen és una dona de mitjana edat que instrumentalitza el seu privilegi de classe o raça per sortir victoriosa d’un conflicte que ella mateixa ha creat. De fet, l’etiqueta es va popularitzar arran de la viralització d’uns vídeos on dones blanques, “wasp”, assetjaven a joves afroamericans, victimitzant-se a elles mateixes davant de les autoritats per aconseguir perjudicar més efectivament els nois. Els volien fer fora del parc on elles passejaven i per fer-ho trucaven a la policia simulant que patien un atac. Una acció força cruel tenint en compte el problema de la violència policial dels últims anys. Una Karen és la que pretén saltar-se la cua al supermercat per escridassar als empleats. La que munta un escàndol a la mestra perquè el seu fill treu males notes. Una “Karen” pot ser moltes coses, però el que segur que mai ha estat és una etiqueta buida només per insultar indiscriminadament a qualsevol dona que no ens agradi.
Un cop llences una cosa a internet, deixa de ser teva. La multitud l’engrapa i se la fa seva, estirant-la i deformant-la fins que acaba amollada al caràcter del moment. Així és com funcionen els mems i és precisament allò que els fa tan divertits: són de ningú i de tothom alhora. Fills de la mà invisible del mercat dels lols. Ara, amb la sàtira, això mateix acaba sent perillós. Ara que ja fa uns mesos que hem superat el fenomen de les “karens”, la paraula que ressona per totes les seccions de comentaris del Tiktok és “girlboss”. Per explicar-ho ràpid, “girlboss” és una burla del feminisme blanc liberal que va obsessionar el món mainstream als voltants de 2016. Maria Antonieta, Hilary Clinton i Margaret Thatcher, totes girlbosses. L’expressió ve d’un llibre del mateix títol escrit per Sophia Amoruso, on explica la seva experiència fent-se un lloc en la indústria de la moda com a CEO de la botiga en línia Nasty Gal. El llibre va tenir tant d’èxit que Netflix en va produir una sèrie, que va tenir la sort de cancel·lar just abans que es comencessin a saber els abusos i la falta d’ètica de la protagonista real. El llibre d’Amoruso, a més d’una autobiografia pretenia ser una mena de manual per inspirar dones joves repetint la paraula “empowerment” cada mitja pàgina. L’any 2015, diverses extreballadores de l’empresa van explicar públicament que Nasty Gal era un lloc especialment hostil per treballar-hi sent dona. Almenys quatre treballadores havien estat acomiadades de manera il·legal en comunicar a l’equip que s’havien quedat embarassades, encara que les lleis de Califòrnia ho prohibeixen.
Altres testimonis van declarar que l’empresa penalitzava qualsevol mena de baixa: la treballadora Farah Saberi va tornar a l’oficina després d’una cirurgia al cor només per trobar que se l’havia castigat enviant-la a treballar separada de la resta i se li havia retallat el sou. Així, farà cosa d’un any es va prendre el títol del llibre, “Girlboss”, per denominar la mena de feminisme que només entén la victòria com el fet d’ocupar els espais que actualment ocupen els homes, sense contemplar la sororitat ni la igualtat interseccional ni fer cap mena de crítica al sistema que ha fomentat la desigualtat en primer lloc. El mem ha transcendit més enllà de la figura que el va inspirar, i ara s’està utilitzant per fer broma sobre un corrent estètica molt concret, la romantització del capitalisme per part de dones mil·lennistes: estafes piramidals i mentalitat de tauró amb purpurina. És una crítica també a la banalització d’un feminisme que ha acabat sent una tendència més del capitalisme, que n’ha fet merchandising fins a deixar-lo sec. Ara, què ha passat? “Girlboss” ja està començant a ser simplement un insult per riure’s de les noies joves que es prenen massa seriosament alguna cosa. I aquest és el mal de qualsevol forma de reivindicació. Qualsevol crítica serà convertida en atac directe per part dels qui rebutgen el progrés. La dreta reaccionària ho té fàcil a internet perquè l’únic que ha de fer és seure i esperar fins que apareix contingut del qual pot apropiar-se i reinterpretar. És una batalla de desgast, fent malmetre energies dels qui reivindiquen quan s’acaben veient destinant el triple de temps en desmentir, justificar i tornar a explicar les coses. Per això vull aprofitar aquesta plataforma per demanar: si has de rapinyar conceptes de les noves generacions per seguir sent misogin, com a mínim no siguis ignorant. Fes una cerca a Google.
