15 lliures esterlines a cada individu quan arribin a l’edat de 21 anys. És el que l’anglès Thomas Paine proposava que es pagués a cada ciutadà anglès en el text Justícia Agrària. El seu plantejament era de sentit comú, fàcil, comprensible: no és el mateix començar la vida sense res a començar amb recursos, encara que siguin pocs. La riquesa és de tots, i una part deu ser redistribuïda, anar al comú, a compensar als que s’han vist privats de l’accés a la terra. Corria l’any 1797 i Paine no s’acabava de fiar de la meritocràcia. Potser és que al capitalisme no li havia donat temps a crear aquesta mentida. Potser amb l’antic règim encara proper, a ningú se li escapava llavors la relació entre el punt de partida i la prosperitat del camí.
El text en el qual Paine desenvolupa aquesta idea, Justícia Agrària, el recupera Alberto Tena al seu llibre de recent publicació: Els orígens revolucionaris de la renda bàsica. A l’anglès li preocupen els condicionants materials que influeixen en la capacitat d’arrencar la vida adulta, de sostenir-se – proposa garantir aquesta renda durant 30 anys. Més de dos segles després, les persones joves són molt conscients dels condicionants materials centrals a l’hora d’arrencar una vida adulta, en concret, el que saben molts i moltes amb certesa, és que estan molt lluny de comptar amb ells, és que no saben com els arribaran. No obstant això, considerar que tenen dret a la seva part de la riquesa col·lectiva i social per construir-se un camí segueix sent avui una idea revolucionària.
Recordo quan estudiaves els últims anys d’educació secundària i la gent començava a pensar què seria del seu futur. “Fes formació professional”, els deien a alguns: té més sortides professionals. “Si us plau, no facis una d’aquestes carreres amb les que mai trobaràs feina”, t’alertaven. Quin dilema era a estones, triar entre el què t’agradava i entre el què podria assegurar-te un futur, sospesar vocació o pragmatisme.
Jo no sé quines converses tenen els xavals en aquests temps, potser el seu dilema és més fàcil perquè és inexistent, potser han assumit la precarietat i la incertesa com part de la seva existència, triïn el camí que triïn. Potser hagin arribat ja a la conclusió, sortits d’aquests col·legis que cada vegada funcionen menys com a ascensor social i més com a reproducció de desigualtats, que l’important no és el que triïs estudiar sinó si tindràs o no les teves 15 lliures esterlines, la teva base material per poder prendre’t el temps de decidir, de projectar, de formar-te.
A alguns no els faltarà aquest suport econòmic, el rebran amb escreix de les seves famílies, tindran suficient per viatjar a l’estranger a aprendre idiomes, fer pràctiques no pagades mentre totes les seves necessitats estan cobertes, tenir una pròrroga subvencionada per entrar al mercat de treball en les millors condicions. Molts més hauran d’encarar el futur en plena batalla per conquerir una estabilitat, una serenitat que ha esdevingut privilegi. Què tan tranquil pots projectar-te al que vindrà amb les butxaques buides? Com construir des del no res?
Ni estudien ni treballen, culpaven a la joventut de fa uns anys del seu propi fracàs precoç. La típica acusació contradictòria del capitalisme: capaç d’assenyalar als joves per gànduls i poc lluitadors, mentre la ciutat s’omple de becaris que treballen gratis de “lo seu”, o que concorrin de qualsevol cosa per quatre duros per poder sobreviure. No teniu cultura de l’esforç, se’ls repeteix mentre milers de currículums sense resposta es perden als llimbs. Com si trobar un lloc de treball depengués de l’obstinació que li posés un, com si seguir formant-se no depengués de disposar dels mitjans per fer-ho.
Per què és més fàcil tenir generació rere generació macerant en la idea que són uns fracassats que dotar-los d’un terra mínim del qual partir? Què tindrà a veure aquest missatge -el mandat de guanyar-se la vida, la fiscalització de si es treballa prou, si es mereix un progresar- amb la crisi de salut mental que assola als més joves? Com pot assumir amb naturalitat aquesta desigualtat primigènia en la qual uns parteixen de zero, i altres de molt més amunt? Per què ningú reclama les seves “15 lliures esterlines”, en lloc de pidolar una oportunitat en un mercat de treball cada vegada més devaluat?
Hi ha tot un relat, que encara que a vegades admet els temps difícils que s’enfronten les persones joves per arrencar un projecte de vida, acaba per culpar de la seva situació, estigmatitzant-les com febles, còmodes, o irresponsables. Potser sigui necessari pensar així per naturalitzar el fet que se’ls nega la seva porció d’estabilitat, d’autonomia, de certeses. Assumir que, en certa manera, mereixen el seu destí, per no esforçar-se prou, per abraçar-se a la cultura dels diners fàcil: emmirallar-se en YouTubers i milionaris sobtats, caure en el parany de les apostes i els jocs d’atzar. Davant d’aquesta narrativa mandrosa, legitimadora de la desigualtat, és urgent plantejar-se què passaria si comptessin, si comptéssim totes i tots, amb aquest terra mínim d’on arrencar, aquesta porció de riquesa que cada ésser humà es mereix per dret, aquesta base material de la qual marxar. Una renda bàsica universal, per poder començar el camí.
