Entrevista

Jaime Palomera: “El nou sentit comú empeny cap a regular l’habitatge com no s’havia fet mai”

Fa dues setmanes es va aprovar la llei que regula l’habitatge a Catalunya, un èxit pel Sindicat de Llogaters que feia anys que treballava en aquesta direcció. Explica’m com neix i d’on es remunta el Sindicat per a arribar al punt d’influència que té avui en dia.

El Sindicat neix en un moment on la gent se sent cada vegada més asfixiada per uns lloguers més elevats, abusius, amb la idea inicial de frenar la pujada dels lloguers. Més enllà també hi ha una idea de fons que implica canviar el sistema d’habitatge i treure l’habitatge del mercat. És una iniciativa que entronca amb el recorregut que han seguit altres moviments i iniciatives dins de la lluita per l’habitatge, però ho fa des de la lluita concreta d’una part de la població que ha estat històricament trepitjada i abandonada per les administracions, que és tota la població que viu de lloguer.

L’objectiu, en un inici, era generar un moviment que dotés d’una organització a totes aquestes persones per treure l’habitatge del mercat i posar-lo a l’alçada de la sanitat i l’educació, ja que considerem que és la base d’una societat del benestar. A l’àrea metropolitana era aproximadament d’un milió la gent que vivia de lloguer i no tenia ningú que defensés els seus drets. El que estem fent és conquerir drets. Aquesta llei conquereix drets que abans no teníem.

Quins entrebancs o respostes d’actors que es podrien sentir amenaçats per la vostra lluita us heu trobat pel camí?

Bona pregunta. Penso que el Sindicat és una organització molt transversal, on hi ha gent de totes les sensibilitats possibles. No estem vinculats a cap administració ni color polític, i aquesta pluralitat ens dona un gran marge de maniobra molt gran, però al mateix temps, com a entrebanc, fa que rebem pressions de partits polítics molt diferents. Els partits i les administracions s’ofenen quan les ataques o quan denunciem l’omissió en les seves responsabilitats.

Un altre entrebanc o resposta que potser inicialment no esperàvem o no volíem reconèixer ha estat del sector immobiliari, grans fons d’inversió i rendistes els quals ens veuen com un problema perquè ningú mai els hi havia posat límits. I ara ja no parlo del Sindicat de Llogateres en particular, sinó del moviment per l’habitatge a Catalunya.

De quina forma concreta actuen aquests poders fàctics?

Hem patit moltes denúncies en un intent de criminalitzat al Sindicat i a les seves portaveus. No és cap secret. Molts de nosaltres acumulem querelles que el què busquen és aturar-nos, intimidar-nos i que deixem de denunciar i desobeir una llei injusta a tot Espanya, que era la Llei d’Arrendaments. Una llei que permetia fer-li xantatge a una família i donar-li a escollir entre fer-li una pujada del 40% o desnonar-la.

Principalment, el que ells reben és que estàs limitant els seus beneficis. Això incomoda molt als poders econòmics que en aquest país s’han articulat històricament a través del sector immobiliari i financer.

Molts de nosaltres acumulem querelles que el què busquen és aturar-nos, intimidar-nos i que deixem de denunciar i desobeir

Sempre hi ha una tensió entre el moviment i la institució, presentats sovint com a defensors d’interessos antagònics. Vosaltres, però, en el procés de negociació de la llei heu hagut de generar crear una síntesi entre ambdues. Què pots destacar del procés de negociació amb els partits polítics per tirar endavant aquesta llei?

El primer que diria és que una llei com aquesta només és possible després d’anys de desobediència civil, pacífica, i no violenta. És gràcies a totes aquestes lluites d’anys que hi ha hagut un canvi i s’ha anat conformant una majoria social i política que entén que això no pot seguir passant. Inicialment el que proposàvem estava els marges, i el que estava al centre i dominava era una concepció neoliberal de la ciutat i de l’habitatge. Hem aconseguit donar-li la volta, i aquesta és la victòria real.

Ha estat molt interessant veure que, si bé hi han partits polítics que voldrien estar-hi en contra ja no podien estar-ho, perquè el nou sentit comú empeny cap a regular l’habitatge com no s’havia fet abans.

Què ha passat amb el PSC?

El PSC ha volgut portar el debat sobre la necessitat de regular o no els lloguers al terreny del conflicte nacional. Han buscat excuses per evitar aquest debat emparant-se en aquesta qüestió. Ho han plantejat en termes de si això és o no constitucional, com si això fos un brindis al sol del moviment sobiranista, i no era així. Teníem una majoria social molt transversal amb més de 4.000 entitats econòmiques i socials que exigien i demanaven que aquesta llei s’aprovés tal com s’havia pactat.

Adreçant, però, aquesta “excusa”: creus que serà capada pel TC?

S’està donant per fet – i jo crec que són veus interessades – que aquesta llei acabarà al TC. Jo crec que això és avançar-se molt als esdeveniments perquè la realitat és que fa molt de temps el Govern de l’Estat té un compromís adquirit amb la ciutadania que passa per regular els lloguers. El mateix Gobierno de PSOE i Unidas Podemos en cap moment han dit que vulguin tombar aquesta llei, justament pel mateix motiu que aquí.

Però un recurs d’inconstitucionalitat pot ser presentar per 50 senadors o diputats de l’oposició, i tenint en compte l’informe del Consell de Garanties Estatutàries, en cas de ser així, la llei es veuria probablement truncada.

I si l’Estat aprova una llei de regulació dels lloguers que permet, no només a Catalunya sinó a altres territoris de l’Estat, blindar el dret de les CCAA per a regular els lloguers prenent de referència aquesta llei? El recorregut dels recursos d’inconstitucionalitat no existiria, i aquest és l’escenari més proper ara mateix. Els mateixos que ens deien que a Catalunya mai s’aprovaria aquesta llei són els mateixos que ara diuen que això no té recorregut. L’única realitat ara mateix és que ara per ara és il·legal no fer el que diu aquesta llei. El Gobierno de l’Estat ara ha de decidir què fa. Avui en dia, estem més a prop de consolidar aquest canvi de no pas invertir-lo. Aquí la paradoxa està en el fet que forces polítiques que no portaven en el seu programa la regulació s’han sumat a la llei, i que forces que sí que ho portaven segueixen posposant el seu compromís.

En quin nivell les esmenes introduïdes per Junts per Catalunya desvirtuen el contingut de la llei?

De les 8 esmenes presentades en van haver de retirar 6, i, de fet, el que vam fer és una contraproposta. Realment aquesta contraproposta donava resposta a les inquietuds d’alguns sectors sense desvirtuar la llei, perquè el què fan aquestes esmenes és el següent: fer el que ja feia la Llei d’Arrendaments Urbans de 1994, que bàsicament consisteix que si es fan millores en l’habitatge aquestes poden repercutir en el preu de l’habitatge fins a un 6% del capital invertit. Sempre havent de justificar que han sigut realitzades en el darrer any.

L’esmena que ofereix una novetat és la que parla de la figura del petit propietari en situació de vulnerabilitat. Parlem d’arrendadors amb uns ingressos de fins a 1500 euros incloent la renda de lloguer, per tant, parlem de situacions d’ingressos molt baixos que poden succeir, però que són relativament anòmales, i alhora, que els ingressos del llogater o llogatera no fossin inferiors als 2000 euros. És a dir que no fos el llogater el que hagués de sufragar o compensar l’empobriment o la pobresa del petit propietari. En tot cas, és un tipus de situació molt anecdòtica.

Tenim un problema molt greu amb el desviament d’habitatge en aquest país: el sector turístic, de forma deslleial, està legislant i canviant polítiques que influeixen en l’àmbit de l’habitatge

Durant el mes d’agost, amb una agenda mediàtica fixada en la Covid, es va aprovar el Decret de reglament de turisme de Catalunya habilitant la “Llar Compartida”, és a dir, un allotjament turístic per a curtes estades on el titular del pis hauria de residir-hi mentre hi dura l’estada, que ha de ser inferior a 31 dies. Fins a quin punt aquesta llei és compatible o va en sintonia amb la llei de regulació dels lloguers?

Tenim un problema molt greu amb el desviament d’habitatge en aquest país: el sector turístic, de forma deslleial, està legislant i canviant polítiques que influeixen en l’àmbit de l’habitatge. El que no pot ser és que els interessos del sector turístic tinguin un impacte en l’àmbit de l’habitatge i que segueixi passant el que ve passant en els darreres 10 anys. De la darrera crisi – la del 2008 – a Catalunya, es va decidir sortir de la crisi permetent el desviament sistemàtic de l’habitatge residencial al mercat turístic amb l’adjudicació d’unes llicències que gairebé no havien de passar cap procés de validació.

Això va ser una manera de sortir de la crisi, rellançant el cicle immobiliari a través del turisme, perquè el que acaba fent el turisme en última instància és augmentar la rendibilitat de l’habitatge com a mercaderia, permetent cobrar uns lloguers més elevats que els tradicionals. Allò va passar amb la Llei Òmnibus, ara, nou anys més tard, i una altre vegada en plena crisi, amb gust i traïdoria, s’impulsa una política que consisteix a seguir desviant habitatges al mercat turístic. Es parla que s’haurà de justificar que el propietari visqui a l’habitatge, però fa anys que empreses com AirBnB o Booking han utilitzat la figura del fals empadronat per llogar habitatges sencers sense llicència. Això pot tornar a passar molt fàcilment amb aquesta llei.

L’altra conseqüència nefasta és que contribuirà que els preus globals de l’habitatge segueixin augmentant, perquè si algú pot llogar habitacions a turistes, l’arrendador pot incrementar el lloguer en el mercat residencial. Són vasos comunicants que el què fan finalment és inflar el preu de l’habitatge.

Estem parlant que, per posar un exemple, a una escala qualsevol sense que hi hagi cap mena d’acord entre els veïns, ens podem trobar que la totalitat dels habitatges es converteixin en hotels clandestins. Es podrien arribar a llogar tots els habitatges, 365 dies, i amb un total de quatre turistes per habitatge en qualsevol moment.

Fins i tot s’han posat en contacte amb nosaltres urbanistes que han tingut responsabilitat de govern en administracions, molt preocupats, demanant-nos que nosaltres fóssim molt crítics amb aquesta mesura. És una bomba nuclear per la cohesió dels nostres barris, municipis i pobles. Si no hi ha una ordenança municipal que ho reguli, les conseqüències poden ser catastròfiques.

Sovint es parla molt dels fons inversors, de fons voltors, de la influència del sector financer i immobiliari en el parc d’habitatge, però queda lluny, penso, comprendre com actuen i com funcionen. Quines són les seves pràctiques més comunes i quin impacte tenen d’aquests actors?

Cal entendre que en un temps rècord, fons d’inversió com Blackstone, Azora o Cerverus, s’han convertit en els principals propietaris d’habitatge i de sòl d’Espanya i de Catalunya, i que ho han fet per destinar tots aquests habitatges, la majoria procedent de l’última crisi hipotecària i financera, al lloguer.

Parlem de fons financers, és a dir, procedents de l’àmbit financer i que no tenien cap mena de presència en l’àmbit immobiliari. En els anys de crisi hipotecària decideixen, primer als Estats Units i després a Europa, fer el salt en el sector de l’immobiliari i del lloguer, en part perquè es queden molts habitatges dels bancs durant la crisi, però en part també perquè veuen que més enllà d’aquests habitatges que s’han quedat poden acaparar nous habitatges en els centres de les ciutats, en moltes zones metropolitanes i extreure del lloguer unes rendes que no poden ni imaginar tenir en el sector financer. A vegades, quan se’ns titlla de populistes i demagogs se’ns diu que mentim perquè diem que els fons d’inversió han colonitzat el mercat de lloguer i ens diuen: no és veritat, perquè només tenen fins a un 7% del mercat de lloguer.

No sé si prenen per innocent a la gent, però que uns fons voltor – fons d’inversió privats – que no existien a Catalunya i per tant no tenien cap mena de presència, que ara, en qüestió de cinc anys hagin acaparat un 5-7% del mercat del lloguer dona una idea de la força i de la profunditat d’aquest canvi històric. La Raquel Rolnik parla amb molt d’encert d’una colonització de les nostres ciutats i del sistemes d’habitatge, i aquí afegiríem, que per molt que els percentatges respecte al global de l’estoc d’habitatges siguin reduïts, dins del total, del qual parlen aquests percentatges és d’un procés d’acumulació accelerat.

Els fons actuen com a influencers dins del sector immobiliari perquè generen efecte contagi a la resta del mercat, i aquí està el gran tema: rendistes locals que no es dedicaven a fer aquestes pujades tan salvatges al final acaben replicant aquesta tendència global que només fons voltors amb aquesta força han pogut generar.

Aquest tipus de pràctica que abans no era recurrent, que implica fer augments del lloguer del 30, 40, 50 estiren la resta del mercat. De fet, hi ha estudis que informen que en aquells barris on Blackstone havia adquirit habitatges i començava a destinar-los al mercat del lloguer, les pujades sempre estaven clarament per sobre del mercat. I perquè poden fer això, els fons d’inversió? Doncs perquè es poden permetre fer unes pujades molt més elevades que la resta d’actors perquè poden tenir els habitatges buits durant cicles molt més llargs.

En un moment en què el PIB i l’economia productiva està en davallada, estan intentant mantenir les rendes a nivells prepandèmia, per tant, a nivells inflats i artificials

Venim d’uns darrers mesos on les campanyes mediàtiques, però també legislatives, alertant dels perills de l’ocupació d’habitatges han incrementat. Quina relació hi ha – si és que hi és – entre aquestes campanyes i les actuacions d’aquests sectors econòmics?

Especialment els fons d’inversió i bona part del sector immobiliari en el seu conjunt està fent dues coses: per una banda, estan pressionant a l’Estat per a què faci polítiques perquè no baixin els lloguers i que per tant les seves rendes es mantinguin. En un moment en què el PIB i l’economia productiva està en davallada, estan intentant mantenir les rendes a nivells prepandèmia, per tant, a nivells inflats i artificials.

Per exemple, ASVAL, que és una associació creada pel fons voltor Blackstone i que funciona principalment com a lobby, pressiona a l’Estat perquè faci una nova transferència de 750M d’euros a aquests rendistes amb l’argument que es tracta d’ajudar al llogater, quan l’únic que estan fent és ajudar-se a si mateixos. El que demanen són ajudes per a garantir que puguin continuar pagant els lloguers a preu d’or sense haver de reduir-los, que és el que tocaria.

La segona mesura que estan impulsant és la de generar un clima social i polític que legitimi l’onada de desnonaments que volen iniciar com abans millor, no només per mantenir les seves rendes altes sinó per poder fer fora a qui vulgui negociar una reducció de preu. El problema de fons pels fons d’inversió no són les famílies vulnerables que no poden pagar el lloguer. L’amenaça real són els milers de famílies que avui en dia segueixen pagant lloguers, però que han perdut ingressos, o que no els han perdut però estan fartes de pagar lloguers tan alts i que els volen negociar a la baixa. Per això estan reaccionant amb tanta virulència contra la regulació dels lloguers, i per això fomenten una campanya mediàtica dirigida a protegir els propietaris.

Sergio Nassare, professor de Dret Civil i càtedra UNESCO, en una entrevista en aquest diari, qüestionava que regular els preus dels lloguers comportés beneficis reals pels llogaters, argumentant, per exemple, que les mesures de regulació del lloguer implementades a Berlín han reduït l’oferta de pisos de lloguer fins a un 25%.

Hi ha gent molt interessada a afirmar que la regulació dels lloguers tenen un efecte negatiu que és fer disminuir l’oferta i també la qualitat de l’oferta. El primer que cal dir és que amb una mirada històrica això no es compleix. Només cal veure les regulacions a Nova York dels anys vint, i dels 40 i 50, que són les regulacions més ambicioses de la història. Als anys 20, quan es regulen els lloguers a Nova York, l’oferta d’habitatges es dispara. Als anys 40, 50, 60, també són anys de boom.

Sobre Berlín no existeix cap tipus d’evidència empírica que afirmi el que diu el professor Nasarre. Quan es donen dades sense cap mena de base empírica de descensos del 25% de l’oferta no s’està tenint en compte els impactes del coronavirus, o l’impacte de la retirada d’habitatges decidida dels arrendadors per boicotejar la llei, que és una cosa que aquí segurament també veurem, etc. A més afegiria que les regulacions de lloguers s’han d’avaluar en períodes llargs de com a mínim cinc anys, i tot i així és difícil traçar relació de causa – conseqüència.

A la inversa, el que els hi plantejaria als crítics de la regulació seria que també parlin dels efectes de la desregulació, perquè en les quatre últimes dècades, des que es comencen a desfer les desregulacions, el que veiem és que allà on es desregula i creix l’oferta, el preu de l’habitatge es dispara. El que ens demostra l’evidència empírica és que deixar l’habitatge en mans del mercat i desregular ha fet que l’habitatge sigui més inaccessible, independentment de si l’oferta augmenta i disminueix.

La gran trampa economicista de la desregulació de lloguers és reduir-ho als efectes suposats que pugui tenir en l’oferta, sense mirar el conjunt de conseqüències de tota mena que tenen aquestes regulacions. La primera: regular els lloguers redueix de forma dràstica molts dels desnonaments que es produirien. La segona: la regulació de lloguers és una manera de combatre la gentrificació i preservar la cohesió social dels barris i mantenir el teixit comercial de les ciutats, que es perd en els processos de despossessió del veïnat. Els efectes positius són molt més gran que els negatius.

La gran trampa economicista de la desregulació de lloguers és reduir-ho als efectes suposats que pugui tenir en l’oferta, sense mirar el conjunt de conseqüències de tota mena que tenen aquestes regulacions

Però en aquests casos podies augmentar l’oferta. Si parlem de Barcelona, la limitació geogràfica dificulta la construcció d’habitatges, siguin privats o públics.

Però Barcelona té com a mínim 10.000 habitatges dedicats al sector turístic. A més, segons l’Observatori Metropolità de l’Habitatge, hi ha un total 30.000 habitatges els quals es desconeix a què estan destinats. Ens podem imaginar que un percentatge d’aquests 30.000 també va cap al sector turístic, tot i que no hi han dades oficials que ho puguin corraborar. Això és oferta que pot recuperar i destinar al lloguer tradicional. Barcelona té habitatge buit, per no parlar de l’àrea metropolitana. És fals que Barcelona no pugui incrementar el seu parc d’habitatge social. Cal fer habitatge públic i protegit, però també cal fer alguna cosa amb el 98% de l’habitatge que està en el mercat privat.

Si ens fixem en les idees urbanístiques del segle XIX que van modificar i assentar les morfologies de les ciutats d’avui en dia – penso en l’Eixample de Cerdà o en la Ciudad Lineal d’Arturo Soria – anaven (parcialment) encarades a millorar les condicions d’habitatge de les classes populars. Quin creus que és el rol de l’urbanisme avui en dia i quina relació creus que pot tenir amb les polítiques d’habitatge?

Les polítiques de tipus urbanístic tenen un problema: tenen un potencial per plantejar solucions enormes, però al mateix temps costa molt explicar aquest potencial i explicar l’urbanisme a la gent. L’urbanisme, a Catalunya en concret, permet incidir directament en la funció que poden complir els habitatges. La Generalitat hauria de desenvolupar les lleis d’urbanisme amb eines concretes que permetessin als municipis justament garantir el dret a l’habitatge. Una mesura molt concreta: el planejament urbà permet en una ciutat delimitar el percentatge que ha de ser per residència permanent. Una ciutat com Barcelona podria plantejar – per dir una xifra arbitrària – que el 95% de tot l’estoc immobiliari es destini a residència permanent, fent un règim transitori perquè en qüestió d’un període de cinc anys tots els habitatges que no estiguin en aquest règim hagin de ser-ho. Aquestes mesures passen per l’urbanisme.

Explica Thomas Piketty que el factor principal de transmissió de riquesa, i, per tant, de manteniment de desigualtats socials, és la propietat. Quina anàlisi feu des del Sindicat sobre el rol de la propietat en el manteniment – i empitjorament, en molts casos – de la desigualtat, i quin tipus de polítiques fiscals serien coherents amb el tipus de polítiques que defenseu sobre l’habitatge?

Piketty ens va mostrar amb dades com els circuits de riquesa i d’acumulació de capital passen cada vegada més per la propietat i l’extracció de rendes, que per la producció de riquesa nova.

Piketty planteja coses com impostos que permetin distribuir la riquesa, així com reequilibrar la desigualtat que genera la desigual distribució de la propietat. Evidentment a mi em sembla que hem de plantejar mesures d’aquests tipus. Més que mai, néixer en una família on s’hereta una propietat defineix les teves condicions vitals i el teu futur. És el principal vector. Nosaltres creiem que l’habitatge en si és un vector de desigualtat. Calen estratègies de redistribució, i tot i que en el Sindicat no hem tingut aquest debat, sí que tenim clar que és necessari encarar-lo si volem tenir societats més justes.