La Ivana Gallardo estava fent les últimes pràctiques d’Infermeria de quart de carrera a l’UCI de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona quan es va declarar l’estat d’alarma per la Covid a mitjans de març. “Em quedaven tres setmanes per acabar-les i, d’un dia per l’altre, ens van dir: ‘Demà no vingueu; de moment, quedeu-vos a casa’. Pensàvem que serien només dues setmanes, però després va ser més seriós”.
L’Assumpta Ruiz feia dos anys que s’havia jubilat i havia estat infermera a Can Ruti, com es coneix popularment l’hospital, des de la seva inauguració l’any 1983. “Quan va començar la pandèmia estàvem a casa. Estàvem seguint les normes que marcaven i estàvem una mica expectants. Tenia contacte amb l’hospital i tenia la sensació que volia fer alguna cosa perquè em sentia malament d’estar a casa mentre veia el que estaven fent les meves companyes. Tothom tenia por, tot era molt desconegut”.
Els hospitals es quedaven sense llits disponibles per atendre l’allau de malalts per coronavirus i els efectius sanitaris eren insuficients, al que cal afegir les baixes de personal per contagi del virus. Quan algun malalt millorava i havia de fer quarantena, moltes vegades no se’l podia enviar a casa, però tampoc hi havia espai al centre perquè venien persones que estaven pitjor, i així es va crear la solució temporal dels hotels salut, que posaven les seves habitacions i les seves instal·lacions a manera d’hospital. Allà derivaven persones tant dels centres sanitaris com del mateix domicili quan no hi havia possibilitat d’aïllament.
La Ivana Gallardo i l’Assumpta Ruiz van ser cridades per anar a l’hotel salut Rafaelhoteles, que es va condicionar per alleugerir la situació a l’hospital. La Ivana va començar, amb supervisió de professionals titulats, quan encara no s’havia graduat, i l’Assumpta, que estava acostumada a obrir molts nous serveis durant la seva etapa laboral, es va encarregar de dirigir la logística de material sanitari i de material de suport, com cuina, neteja i bugaderia.
“No havia acabat la carrera i em sentia insegura”
La Ivana Gallardo reconeix que, tot i que va acceptar la proposta de feina amb ganes, per a ella va ser un “xoc”. “Ningú sabia com reaccionaria el virus, hi havia poca informació, no havia acabat la carrera i em sentia insegura. Vaig començar a treballar el dissabte 28 de març, amb torns de 12 hores, de 8 a 20 hores, dia sí i dia no”.
Els malalts eren, dins de la situació, estables i autònoms, però els inicis van ser intensos. “El primer dia va ser un caos, era quan havien d’entrar tots els pacients. S’havia d’organitzar la medicació, ens havíem d’organitzar nosaltres, però en poc temps ja ho portàvem per la mà, ens vam conèixer els companys i vam fer pinya”. Després de l’ensurt inicial, la Ivana va treballar amb certa “facilitat”, sempre amb l’assessorament i acompanyament d’infermeres veteranes i d’auxiliars.
Com que les persones ingressades estaven contagiades i/o havien de fer quarantena, el personal d’infermeria entrava a l’habitació el mínim indispensable, sobretot per repartir àpats i estris per a la dutxa, i esdevenia el contacte humà amb l’exterior. “Aprofitaves i parlaves amb els pacients, perquè a més estaven sols i no podien rebre visites”.
Tot i que els ingressos no eren llargs i atenien moltes persones, hi ha casos que li van quedar més en la memòria. “Hi havia una senyora de 50 o 60 anys que era molt simpàtica i molt agraïda. No sé per què, però al final et quedes amb aquest tipus de persones. També hi havia una noia que tenia algun tipus de problema de desenvolupament i sempre ens feia dibuixos i donava molta alegria. En situacions com aquesta, hi ha gent molt resilient i aquesta actitud l’ajuda a recuperar-se”.
El mes de maig la incidència de la Covid va disminuir i l’hospital ja estava més descongestionat, així que la Ivana va tornar al Germans Trias, primer a l’UCI i després a diverses plantes, sempre relacionades amb el virus. A finals de juny, ja tenia el títol oficial d’infermera.
“He crescut molt i molt ràpid”
L’entrada de la Ivana al món laboral va ser “per la porta gran”, amb un rodatge que no s’havia imaginat. “No m’he sentit angoixada. Quan veus gent que mor, sí que fa pena, però he tingut bones companyes, que en sabien més que jo i que eren molt accessibles. Va ser una evolució ràpida”.
Ella mateixa es va sorprendre en positiu de la seva reacció. “Jo sempre he pensat que començar a ser infermera em generaria molta ansietat, que tindria por a equivocar-me amb els malalts. Si em comparo amb la infermera que va començar, he crescut molt i molt ràpid professionalment i m’organitzo millor. A mi em va anar bé començar suau i pujar el nivell”. El seu contracte finalitza al desembre i, si hagués d’escollir, es quedaria a l’àrea de pneumologia, si bé està oberta a rotar per més serveis.
“No quedava pràcticament una infermera lliure”
Per part seva, l’Assumpta Ruiz tenia un llarg recorregut en multitud de disciplines i, quan li van proposar reincorporar-se temporalment a la seva tasca d’infermera, no s’ho va pensar dues vegades. “He obert molts serveis i m’agrada fer coses. No quedava pràcticament una infermera lliure, la situació era molt complicada, i el repte de l’hotel em va semblar una tasca maca”.
“Em van trucar al març. Tot va anar molt de pressa. L’hospital estava organitzant la posada en marxa de l’hotel salut i no tenien personal per gestionar-lo. En una setmana ja estava tot en marxa i l’hotel va obrir a finals de març. Va haver-hi un moment que semblava que aquells dos anys de jubilació no havien existit”.
En el cas de l’Assumpta Ruiz, no va tenir contacte amb els pacients malalts de Covid, ja que era persona de risc per qüestió d’edat. Les dues primeres setmanes van ser complicades perquè, entre altres coses, els protocols canviaven constantment. “Els primers dies no tenies temps de pensar en res. Arribaves a casa i et ficaves al llit. Va ser una voràgine, va tenir el seu un moment complicat fer els equips assistencials i formar la gent. Els primers 15 dies van ser una mica difícils, la tensió assistencial era molt gran, però es van crear uns equips supermacos. Una de les coses boniques que recordo és la implicació de tothom”.
Aquesta infermera veterana recorda la resposta de les empreses a l’hora de facilitar el material, i com des de l’hospital es formaven els equips. “El més bonic va ser la gestió de personal. Hi havia sèniors i estudiants, i van treballar supercompenetrats. Era agradable veure com tothom treballava a una”.
L’Assumpta defineix la situació com “molt dura” i “molt intensa” fins a mitjans d’abril des del punt de vista de facultatius, zeladors, administratius i de tots els sectors, però el resultat final va ser enriquidor. “Nosaltres dèiem que l’hotel era una família. No hi havia conflictes, es feia el que s’havia de fer. En l’àmbit d’infermeria, l’atenció al malalt era complexa perquè només entraven a l’habitació un o dos cops al dia, i els malalts estaven sols, aïllats. Els pacients expliquen que veure els ulls dels professionals vestits amb els EPI creava una relació molt curiosa”.
El Rafaelhoteles va funcionar com a hospital més de dos mesos, fins que es va tancar com a hotel salut i es va preparar per a la seva activitat habitual. L’Assumpta no té cap dubte que, si fes falta, preferiria repetir l’experiència abans que quedar-se a casa: “Si em necessitessin, tornaria a fer-ho”.
Fent balanç prop d’un any i mig després, les imatges que li vénen al cap són les cares de por del principi, no per l’organització, sinó per la seguretat del personal davant un virus desconegut. Les escenes més emotives són les de les persones que sortien entre aplaudiments de l’hotel, un cop curades, cap a casa seva. “La cara de la gent quan sortia i es trobava amb un familiar, és de les coses més entranyables”.
“Tots sortien per la porta curats”
Dintre de tot, l’Assumpta creu que va estar en un entorn privilegiat perquè “tots sortien per la porta curats”. Només si alguna persona tenia alguna altra patologia diferent de la Covid i empitjorava, tornava a l’hospital Germans Trias.
Des del seu punt de vista, l’experiència de la Covid hauria de servir per dignificar el sector de la infermeria. “Tot el personal estava cansadíssim, perquè la situació no era fàcil, però la resposta de l’equip va ser fantàstica. M’agradaria que es reforcés el paper de la infermeria, des de les ràtios entre professional i malalt, fins a les condicions laborals. Tenim un bon sistema sanitari i bons professionals, però la pandèmia ha posat en evidència que cal millorar les condicions d’infermeria”.
