Des de fa dies, els titulars dels mitjans de comunicació giren al voltant de l’IRPF. A moltes persones ens pot semblar un debat eteri, complex i difícil, només apte per als entesos. Però si una gran virtualitat té en aquests moments posar la fiscalitat a l’epicentre de la política és que en parlem. I això ja és un èxit.
Sempre s’ha defensat que la fiscalitat exerceix com l’element més potent per redistribuir les rendes al nostre país i així assegurar-nos una societat cohesionada o, si més no, menys desigual. Però en realitat, l’efecte que té en aquests moments és molt marginal. I ho és perquè les conegudes polítiques preredistributives –les de treball i sistemes de producció, bàsicament- tenen un efecte demolidor en el creixement de les desigualtats. Com menys cobri la gent, més difícil ho tindrà la fiscalitat per arribar a anivellar la nostra societat. I és aquí, a través de la negociació col·lectiva o de la implantació d’un salari mínim interprofessional suficient, on hem d’actuar.
Però tornem a la fiscalitat pura i dura. Tal com va aprovar el Parlament de Catalunya en la Resolució 17/XI del conegut com a “Ple de la Pobresa”, el Govern de la Generalitat hauria de tendir a aplicar noves figures fiscals i a millorar les existents, com ara l’impost de successions, de patrimoni i el tram autonòmic de l’IRPF, tot augmentant-ne la progressivitat. I aquí rau el quid de la qüestió: la progressivitat. Catalunya té una de les pressions fiscals en el seu tram més altes de l’Estat, sempre i quan parlem de rendes de menys de 80.000 euros. En canvi, quan parlem de rendes superiors, tenim la pressió més baixa. És a dir, a Catalunya les classes mitjanes i baixes paguem molt i les altes més aviat poc. I és aquí on cal estar atents. Una baixada de l’IRPF a les classes mitjanes i baixes tindria en el fons poc impacte per les malmeses arques de la Generalitat. Però seria un missatge clar i políticament contundent: el pacte social al nostre país continua vigent, i qui té més tributa més. Així de simple.
És veritat que aquesta mesura per si sola, no soluciona res. Si no lluitem contra el frau fiscal i l’economia submergida, gravem les SICAVS, recuperem l’efecte de l’impost de successions i donacions, eliminem els paradisos fiscals… la fiscalitat no servirà per al seu objectiu original d’acabar amb la pobresa. La política fiscal diu per quin país apostem, qui volem ser. I volem ser un país amb treball digne, amb salaris dignes i amb una fiscalitat al servei de les classes populars. Que ens ajudi a poder pagar la sanitat que ens mereixem, les escoles i universitats que necessitem i els serveis socials que exigim. Perquè en el fons, el debat sobre l’IRPF parla de les nostres vides i de com volem exercir la nostra ciutadania.
