El nom oficial de la mesura que ha aprovat el Govern espanyol és ‘Ingrés Mínim Vital (IMV)’. Ara bé, el fet que sovint es conegui també com a ‘renda mínima’ porta a confusió amb una altra proposta econòmica: la renda bàsica universal.
L’IMV és un suplement perquè tota la població disposi d’un nivell d’ingressos mínims per a la vida digna, que en el cas espanyol s’ha fixat en 461’5€ per persona. Per altra banda, la renda universal és una mesura molt més ambiciosa i més incipient: consisteix a donar a tota la població, independentment de la seva situació laboral, patrimonial i econòmica, uns ingressos garantits cada mes.
El debat entre defensors i detractors de la renda bàsica universal és viu avui dia. Els qui hi donen suport creuen que amb aquesta eina es pal·liarien els efectes d’un món on cada cop es destrueixen més llocs de treballs a causa de l’automatització i la ciutadania gaudiria de “més llibertat i menys por per decidir com volem que siguin les nostres vides” sense necessitat “d’haver de demostrar davant d’un buròcrata que necessitem ajuda”.
Entre els arguments esgrimits en contra de la renda bàsica hi ha la gran despesa econòmica que suposa per les arques públiques, el fet que no és una mesura redistributiva de la riquesa -ja que tothom rebria la mateixa quantitat-, la probabilitat de crear una gran inflació sobre l’economia o la creença que bona part de la transferència s’utilitzaria per al lleure i oci i no per a crear nous llocs de treball.
Afectació sobre el mercat laboral
És comú que els països posin com a condició per a rebre l’ingrés mínim vital estar inscrit a l’atur com a demanant de treball. En el cas de l’acabat d’aprovar IMV espanyol, és, en efecte, un dels requisits. A més, es busca fomentar la recerca de treball entre els beneficiaris, i per això existeixen beneficis per a qui en trobi mentre cobra l’IMV.
En el cas de la renda bàsica universal, la manca de països grans i que de forma sostinguda en el temps l’hagin aplicat, es desconeix quin impacte podria tenir sobre el mercat de treball. En aquest sentit l’única referència són alguns tests que s’han fet a petites comunitats.
L’experiment de Finlàndia i altres casos similars
L’experiència més similar a la renda bàsica universal fins al moment ha tingut lloc a Finlàndia, on entre el 2017 i el 2018 dos milers de persones van ser seleccionades aleatòriament per rebre 560€ sense cap tràmit ni justificació.
Els resultats de l’experiment finès marquen dues línies. L’afectació sobre el mercat laboral va ser gairebé inexistent: les persones amb l’ajut van treballar, en un any, només 6 dies més de mitjana més que un grup de control que no rebia la renda bàsica. Quant a la salut mental, els resultats van ser notables: amb més “participació social i un increment de l’autonomia”, els beneficiats de la renda mostraven “menys estrès i símptomes de depressió i un millor funcionament cognitiu” que els components de l’altre grup.
Al Canadà el partit liberal va iniciar un programa de renda bàsica universal a la regió d’Ontario, que va ser cancel·lat poc després quan el partit conservador va arribar al poder en creure que no estava tenint els resultats esperats i que aquesta prestació desincentiva la recerca de treball.
Aquesta suposició queda desmentida amb el cas de l’Iran: un treball publicat a l’Economic Resarch Forum recorda que des del 2011 el govern ingressa als comptes familiars un 29% de la renda de la llar i conclou que “no hi ha evidències que les transferències hagin reduït l’oferta laboral”. De fet, assegura que “sembla que han augmentat les hores de treball dins del sector serveis, potser perquè hi ha gent que va usar les transferències per expandir els seus negocis”.
Un treball de David Evans i Anna Popova desmenteix, basant-se en experiments fets a l’Amèrica Llatina, l’Àfrica i l’Àsia amb programes de transferències monetàries, una de les proclames dels contraris a la renda bàsica universal: “Un creixent nombre d’estudis indiquen que la creença de l’ús de les transferències per a comprar alcohol i tabac són infundades”.
