Hi ha un malestar creixent entre els treballadors i treballadores per la consciència que en un context de recuperació de l’activitat i els beneficis empresarials, les condicions de treball i de vida no milloren, empitjoren. Els treballadors ocupats constaten en la negociació col·lectiva que les organitzacions empresarials es tanquen als increments retributius. Una situació agreujada en un escenari social marcat per la precarietat laboral i on la lenta disminució de l’atur visualitza un atur de llarga durada cronificat i sense protecció, que contrasta amb la manca de voluntat política del Govern de la Generalitat per posar en marxa la Renda Garantida de Ciutadania. Mentre les persones jubilades i pensionistes perden poder adquisitiu per l’eliminació per part del govern del PP de la clàusula de revalorització automàtica de les pensions segons l’IPC.
Aquest és el panorama que deixen les reformes laborals i les polítiques d’austeritat. El creixement econòmic no arriba a la majoria social. S’està provocant un procés d’acumulació de riquesa i poder, hi ha més rics que són més rics, mentre la majoria social s’empobreix i la desigualtat augmenta, els pobres són més i són més pobres. El 2016 el PIB superava al que teníem el 2007, en el mateix període els beneficis empresarials a l’estat van ser 8.000 milions d’euros més mentre la massa salarial, en el conjunt del PIB del país, va ser de 34.000 milions d’euros menys. Una clara demostració dels efectes socials negatius de les polítiques econòmiques, laborals i socials dels darrers anys.
La desigualtat ha crescut. Perquè van legislar per dificultar la lògica redistributiva, afeblint la negociació col·lectiva i el paper dels sindicats, i van evitar l’acció redistributiva, utilitzant el dogma de la consolidació fiscal i les retallades. Ho van justificar adduint que així es faria créixer el pastis, però no van explicar que aquest se’l menjarien uns poquets i deixarien les engrunes pels altres.
Ara, quan l’activitat econòmica es recupera i els beneficis empresarials creixen, cal canviar aquestes lògiques neoliberals imposades amb l’excusa de la crisi. Han imposat unes polítiques que provoquen inseguretat i incertesa i alimenten la por i la desesperança. Per trencar aquesta lògica cal disputar a les empreses els guanys que el treball crea i exigir l’acció correctora de l’estat, redistribuint de manera justa la riquesa creada. La primera batalla la tenim en la negociació col·lectiva, on la política retributiva ha d’ésser un element central per un repartiment just i igualitari dels beneficis. I mantenir la lluita per més i millor ocupació i la lluita contra la precarietat, tant en la negociació col·lectiva, situant compromisos d’ocupació, contractació estable i conversió de contractes temporals i a temps parcial no justificats, com a enfront de les polítiques públiques, exigint derogar les reformes laborals i un paper actiu del sector públic per promoure activitat econòmica i la qualitat d’ocupació.
El 2016 la negociació col·lectiva a Catalunya fou especialment intensa, 65 convenis sectorials d’àmbit català, més aquells d’àmbit d’aplicació estatal amb afectació a Catalunya, van permetre que 990.000 treballadors i treballadores catalanes, el 55% del total, renovessin el seu conveni sectorial. Però els increments salarials pactats, malgrat la millora de la situació econòmica amb un creixement del PIB del 3,2%, van assolir l’objectiu que el sindicalisme confederal s’havia marcat de l’1,5% pel 2016. Els increments salarials pactats a Catalunya van ser de l’1,18%, una mica superiors als del conjunt de l’Estat l’1,08%.
Creixement i augment salarial
Pel 2017, amb una bona previsió de creixement de PIB del 2,5%, no ha estat possible concretar l’increment salarial. La proposta empresarial és de “fins a” l’1,5%, clarament inacceptable. Amb un l’IPC els darrers mesos d’un 3% i amb expansió de l’activitat i dels beneficis empresarials, és una proposta que perjudica el poder de compra dels treballadors i treballadores. Els increments salarials pel 2017 han de contribuir a reforçar el creixement econòmic, promoure la creació de més ocupació i de més qualitat i disminuir els nivells de desigualtat i pobresa. Els salaris han de guanyar poder de compra de manera nítida, beneficiant als treballadors i treballadores i a tots aquells sectors de la societat que pitjor ho estan passant. Els salaris han de créixer per sobre la inflació, per tant s’han de moure entre l’1,8% i el 3%, han de participar també dels guanys empresarials incorporant els augments de productivitat, i han de disposar d’una clàusula de garantia que eviti que si la inflació al final d’any és superior al previst, afecti al treballador o treballadora. Han d’acabar amb la bretxa de gènere i han d’evitar l’excessiu ventall actual que està en la base de les desigualtats. Per això ara, com es planteja en la jornada de mobilització del 23 de març, cal pressionar les patronals.
Reforçar la posició dels treballadors en la negociació col·lectiva i en la disputa salarial és un element clau en la lluita contra la desigualtat. Reforçar el poder sindical per equilibrar l’economia i tancar la bretxa salarial és fonamental per lluitar per la igualtat. En un món on la globalització, la consolidació fiscal i l’acceleració tecnològica emmarquen l’escenari on es dilucida el conflicte social, necessitem dotar-nos de més poder sindical: hem de disputar la riquesa que el treball crea, revertint-la en millors condicions de treball i de vida; hem d’exigir més i millor educació de qualitat i igualitària, dels 0 anys a la formació al llarg de la vida, que garanteixi la qualificació que eviti la submissió en el procés del trànsit a la societat 4.0; i hem de limitar la concentració de poder i riquesa, redistribuint-la i implementant les suficients xarxes de protecció i proveir els drets de ciutadania que evitin la inseguretat i incerteses. Per això cal passar a l’ofensiva, mobilitzats, pressionant en la negociació dels convenis, denunciant les situacions de bloqueig, exigint compromisos als governs. Construint un marc de reivindicació comú i superar la desesperança.
