La multinacional Unilever (Frigo i altres marques), amb seu a Viladecans, fa dos anys que té en marxa una campanya de suposada Responsabilitat Social Corporativa (RSC) amb l’objectiu de donar feina a la gent jove. Argumenta que la situació laboral dels joves en el nostre context és molt preocupant i que cal fer alguna acció al respecte. La seva campanya “Soy Frigo” contracta joves per vendre gelats a diferents poblacions espanyoles i també a escala europea i és difosa per la marca en molts mitjans de comunicació.
Una campanya de RSC és una bona manera de donar a conèixer la cara més amable d’una multinacional. Però la societat espera que es faci amb el màxim de transparència i fer pública una experiència provoca que se’n facin lectures diferents respecte.
La veritable responsabilitat social
En aquest cas no ha estat fàcil aconseguir algunes dades sobre la campanya demanant-ho com a ciutadà i possible consumidor. Malgrat insistir en diverses ocasions i a diferents responsables de la campanya des de juny del 2015 no hi ha hagut resposta fins l’agost 2016. Es preguntava per qüestions que seria recomanable que estiguessin clarament identificades a una memòria de l’activitat, cosa que no succeeix més que amb un resum de 104 paraules a la seva web. Allà es destaca que 400 joves van ser seleccionats per l’acció i que hi va haver una “immersió laboral 100% satisfactòria”.
Està molt bé que les grans empreses als nostres territoris siguin responsables i que expliquin les seves propostes per millorar la situació actual del país, però també estaria bé que els mitjans de comunicació rebessin aquestes notes de premsa per fer noticies després amb profunditat periodística. Després ho detallarem, però tampoc no s’escapa la necessitat urgent de què els agents implicats en les qüestions que fan referència a la RSC també siguin crítics en relació amb algunes pràctiques.
Espanya és dels països europeus amb més treballadors joves en risc de pobresa. Ho expliquen Ana Requena y Belén Carreño en referència a la recent publicació de l’informe de la Organització Internacional del Treball on s’alerta de què la precarietat laboral recau molt especialment entre els joves. Per altra banda, ja fa molt temps que alertem de la nova situació que han de patir els anomenats treballadors pobres. Ho hem detallat en altres articles: la situació és tant greu que requereix polítiques actives d’ocupació i la responsabilitat, real, de tots els actors públics i privats.
La campanya en concret
L’experiència de #SoyFrigo , es fa des d’una contractació del salari mínim fixat pel govern, 655€ mensuals emmarcats en el Plan Unilever, per a una “vida sostenible”. En allò que anomenen públicament el seu tercer pilar, el de la “qualitat de vida”. Actuació que no sorprèn que estigui emmarcada com un projecte de la “Estrategia de Emprendimiento y Empleo Joven del Ministerio de Trabajo”.
A més, el relat de la companyia de Tulipán, deles sopes Knorr, de Rexona, Signal i Axe (entre altres) assegura que la seva és una campanya per contractar joves aturats i també persones en risc d’exclusió social. D’aquestes últimes no hi ha dades enlloc, ni tampoc una definició concreta del que entenen per aquest “col·lectiu”, malgrat que se’ls hagi preguntat expressament.
El paper dels mitjans de comunicació
Els mitjans de comunicació, especialment els públics, haurien de poder garantir una correcta transmissió al públic consumidor entre el que una marca diu que fa i el que realment realitza. Una exposició que vagi més enllà de la informació que aquesta marca n’ofereixi. En el cas del programa “Aquí hay trabajo” de TVE que acostuma a ser, tot s’ha de dir, un espai clarament de funció pública en el qual cal valorar especialment la tasca que fa el seu presentador Antolín Romero. Però aquest estiu, en el programa esmentat, han explicat l’experiència seguint únicament el relat de Frigo, sense plantejar què significa precaritzar el mercat de treball i les conseqüències que això genera a curt termini per als joves.
Però, no només ha passat en aquesta ocasió. A la presentació de la campanya de l’any passat ja va passar que la televisió pública, en un altre programa, va proporcionar espai informatiu per explicar el projecte, sense qüestionar en cap moment el fons de la qüestió. Concretament al juny, la marca compartia taula amb el director d’Infojobs, el president d’un gremi de tallers i un sociòleg de la Universitat de València, que va ser l’únic que va poder posar alguna breu nota crítica a un programa on es mostrava l’espai laboral com el gran paradigma de la satisfacció personal i la formació. De fet, en aquell mateix programa no es va mostrar explícitament cap interès per explicar les condicions laborals quan a algú se li va acudir preguntar-les.
Qüestions finals
Hi ha empreses petites, familiars, que fan un esforç de poder contractar treballadors. També n’hi ha d’altres una mica més grans que contracten molts joves fent un esforç, amb un veritable risc econòmic. Amb aquest punt de vista també podrien vestir-ho de RSC. Inclús podríem entrar a parlar dels projectes reals d’inserció laboral o empreses d’inserció i organitzacions on els marges són realment ajustats com per oferir únicament una feina trampolí que realment et capaciti per augmentar la teva possibilitat d’inserció. Però tot aquest model va acompanyat d’un procés professionalitzat amb inseridors i inseridores laborals que tenen cura que hi hagi realment aquest procés i a més aposten per col·lectius de persones de real difícil inserció per diferents causes.
De la companyia de Mimosín, amb 2.512 milions d’euros de benefici durant el primer semestre i amb 26.283 milons de negoci, potser es podria esperar una responsabilitat social que anés més enllà de la sospita d’una campanya de màrqueting. Admetent que cobrar/pagar el salari mínim que fixa el govern és precaritzar podríem dir que la contractació massiva de 500 persones en aquestes condicions col·labora a l’augment de la precarietat laboral dels joves i la generació de treballadors pobres a partir de la venda dels gelats Frigo. Serà difícil que la marca sàpiga explicar on veu la millora de la “qualitat de vida” quan pensa a encaixar aquest projecte en aquest pilar d’allò que anomena “vida sostenible” i “qualitat de vida”.
Però, la responsabilitat d’una empresa que ja fa temps que té més ulls observant-la i el ciutadà no es queda només amb les versions que fan d’elles mateixes. Així que, en aquest cas, serà el consumidor dels FrigoPiés i Magnums qui decideixi on anar a comprar el seu gelat en el temps que queda d’estiu.
