Fa trenta anys que ajuda a portar vides al món i es defineix com a “llevadora de poble”. En la seva trajectòria professional ha atès centenars de parts: “Cada cop que veus una vida néixer, t’emociones”, assegura Gemma Martínez Santiago, qui ha esdevingut el referent en salut sexual i reproductiva de moltes famílies de l’Alt Camp. Ara veu amb preocupació la manca de relleu en la seva professió. A què atribueix la falta de llevadores a tot Catalunya?
No hi ha més gent fent de llevadora perquè no es convoquen més places, i s’estan jubilant un 40% de les llevadores però no s’estan cobrint les jubilacions. Tenim un problema molt greu, perquè no tenim el relleu generacional, no podem fer el “una dona, una llevadora” que fa molts anys que reivindiquem. Actualment als hospitals públics moltes vegades hi ha una llevadora per a tres o quatre parts; la mitjana depèn de l’hospital, i la dona necessita estar tota l’estona acompanyada. És important que la dona se senti segura i que l’acompanyant tingui el seu paper, també vital. I això ho estem reclamant perquè estudis europeus han demostrat que, si la dona està acompanyada per una llevadora, els resultats perinatals són molt millors. Nosaltres calculem que, com a mínim, necessitem el doble de llevadores a la província de Tarragona, i encara ens faltaria cobrir la privada. Tanmateix, hi ha milers d’infermeres que es presenten cada any a l’EIR (enfermera interna resident) i es preparen aquest examen, que és bastant dur, i les primeres places que s’esgoten són les de llevadora.
Aleshores, per què creu que es convoquen tan poques places de llevadora?
Això ho acredita el Ministeri. Un dels problemes és que la Unió Europea demana que com a mínim hagis fet, en dos anys, 40 assistències a un part per formar-te com a llevadora. A Espanya, en canvi, es va decidir que n’havies de fer 80… i la natalitat no para de baixar… Simplement modificant això –baixar de 80 a 40, tal com marca la UE–, si ara surten 600 places anuals, en podrien sortir 1.200, i ja es començaria a garantir una mica el relleu generacional que necessita el col·lectiu, perquè a Catalunya és un problema molt greu, molt greu. Hi ha llocs que ja estan a menys una o menys dues llevadores, i si algú agafa la baixa, doncs a menys dues o menys tres, perquè no hi ha ningú que ho cobreixi. És que no hi ha llevadores. Però és que això empitjorarà.
Amb aquesta manca de llevadores general, existeix el “burnout” entre el col·lectiu a nivell laboral?
Vam fer un estudi al col·legi ja fa un parell d’anys i va sortir que, del 0 al 10, les llevadores del nostre col·legi tenien un 7,5 de burnout. Per què? Perquè un 80% de les llevadores treballen en més de dos o tres llocs a l’hora. I fa hores extres per tal de cobrir les necessitats de salut de la població. Si totes les llevadores que hi ha a la província de Tarragona deixessin de treballar aquest doble o triple que treballen no es cobririen les necessitats de la població en salut sexual i reproductiva.
A més, també heu de fer guàrdies?
Sí. Tot depèn de la idiosincràsia de cada lloc, però, per exemple, la llevadora que treballa les seves 37 hores i mitja setmanals a l’Institut Català de Salut després se’n va a fer una o dues guàrdies setmanals de 24 hores, depèn de com li toqui, i a més, es queda fent hores extres a la primària on està treballant perquè hi ha mancança de llevadores. Jo havia arribat a treballar les 37 hores i mitja setmanals, més 24 hores de guàrdia; i la setmana que em tocava fer dissabte treballava 48 hores a part de les 37 hores i mitja, i això ho fan moltes companyes avui en dia. Quan vaig tenir els nens, vaig baixar la intensitat.
En aquesta professió tan antiga hi ha una gran manca de reconeixement
Esteu obligades a cobrir aquestes hores extres a la primària?
No, ens ho demanen. I hi ha gent que ho fa perquè a nivell econòmic li pot anar bé, però hi ha molta gent que ho fa per responsabilitat, perquè, al cap i a la fi, treballem amb la salut de les persones. A mi, de vegades, quan m’ho demanen i dic que sí, a nivell personal no em vindria de gust… I ho faig per poder atendre les persones, per responsabilitat.
Durant les vagues d’infermeria d’aquests passats desembre i gener semblava que el col·lectiu de llevadores tenia reivindicacions una mica a banda…
Nosaltres el què reivindicàvem és que ens reconeixessin l’especialitat de llevadora i la categoria professional. Estar assistint un part no té el mateix risc que altres coses, perquè estàs assumint la vida d’una persona en aquell moment. I aquesta professió és molt antiga però hi ha una gran mancança de reconeixement.
Heu vist una evolució de la professió?
Si parlem de segles enrere, les dones anaven a la llevadora quan tenien un “problema de dones”. Després, es van començar a obrir les primeres escoles de llevadores i es van començar a formar, però aleshores va venir una època més mèdica, on els metges van agafar més protagonisme. Cap als anys 60-70, van ser els anys que van obrir els grans hospitals, i les dones van passar a parir a l’hospital, tot i que les llevadores hi eren presents, però no es deixava que les dones caminessin, s’havien de quedar al llit… Aquí la professió va continuar acompanyant les dones, però des d’una altra perspectiva, i per sort hem lluitat perquè les dones poguessin dir com volen parir i quina és la millor manera. I ara les dones ja poden decidir com i amb qui volen parir, i amb seguretat, que això és el més important.
En aquesta evolució, sou partidàries de les cases de naixements?
I tant. Les cases de naixements estan liderades per llevadores. Només hi ha llevadores. Les dones han de complir uns requisits: que sigui un embaràs normal, o de baix risc; no qualsevol pot anar a parir a les cases de naixements. I és una filosofia de parir de manera fisiològica, natural… Generalment, estan properes a l’hospital i treballen els dos equips de forma conjunta, però allà sí que hi ha “una llevadora, un part”. I per això lluitem les llevadores, perquè les dones que pareixen a l’hospital també tinguin “una llevadora, un part” i visquin aquesta experiència el millor possible. Perquè si la dona se sent acompanyada, l’estrès que hi ha en aquell moment disminueix i l’evolució del part s’ha comprovat que és molt millor.
Però a les llevadores el que ens agradaria és que a cada hospital hi hagués una casa de naixements. Tenim moltes ganes que aquí, a Tarragona, siguin una realitat. De fet, el departament de Salut té la idea de desplegar les cases de naixements per tota Catalunya. A la província de Tarragona tenim les matriusques, que són un equip de llevadores que assisteixen el part de casa.
Les llevadores lluitem perquè les dones que pareixen a l’hospital tinguin “una llevadora, un part” i visquin aquesta experiència el millor possible
El fet que l’edat de les mares sigui cada vegada més elevada fa que sigui més necessària una intervenció mèdica?
Sí, evidentment. Com més grans són les mares més possibilitats hi ha d’incidències de patologia, més obesitat, aparició de diabetis,… diferents problemes que poden aparèixer amb l’edat. Hi ha dones que amb 40 o 42 anys podrien parir en una casa de naixements, però d’altres, segons com hagi anat el seu embaràs, necessitaria un seguiment més especialitzat i potser haurien de parir en un hospital, per això tipifiquem els embarassos: si hi ha risc més alt o més baix. Jo crec que l’important és sempre fer un tracte individualitzat. Cada persona és única i l’has d’acompanyar segons les seves creences i les seves vivències, i estar present tota l’estona perquè ella pugui expressar allò que vol i allò que necessita. I empoderar-la perquè trobi la seva pròpia solució.
Com veu el moviment Llevadores pel Canvi?
Llevadores pel Canvi és una iniciativa espontània d’unes quantes llevadores que van muntar un grup de WhatsApp i es va anar extenent per Catalunya. Ara en aquest grup hi ha més de 600 llevadores. L’objectiu és combatre la manca de llevadores, reivindicar la nostra professió, que la gent ens conegui, donar veu a les llevadores, perquè veiem que cada cop som menys i que hi ha més intrusisme professional, i gent d’altres disciplines que no tenen res a veure amb la salut, que són les que més ens preocupen, s’estan dedicant a fer la feina d’atenció a la salut sexual i reproductiva i realment no tenen els coneixements. I aquest grup va sorgir, d’aquesta necessitat que tenim les llevadores que ens donin veu, d’ ocupar el lloc que ens pertoca certificant els nostres estudis a nivell internacional.
Amb intrusisme professional es refereix a les conegudes com a doula?
Sí, està la doula, però ara estan sortint altres figures amb altres noms. Moltes vegades són dones que han tingut un part i han descobert la maternitat, que és un món molt fabulós, fantàstic i ple d’alegries, i es volen endinsar en aquest món i acompanyar dones gestants sense tenir uns estudis avalats. Nosaltres ens passem entre 6 i 7 anys estudiant per afavorir i acompanyar en la salut, que són els estudis reglats de llevadora, i la manca de llevadores fa que estiguin sortint figures que fan intrusisme estudiant dos cursets que algú els ha recomenat per les xarxes.
Cada persona és única, i l’has d’acompanyar segons les seves creences i les seves vivències
Totes les llevadores són infermeres?
A Espanya sí. En d’altres països de la Unió Europea, com per exemple a França, pots ser només llevadora, és una carrera independent.
Creu que seria millor que aquí també fos una carrera a banda?
Hi ha moltes veus que parlen de fer una carrera a banda, però això és perquè les llevadores estan començant a desaparèixer. Una infermera no pot fer totes les coses que fa una llevadora. Perquè la directiva europea diu, per exemple, que als parts només poden estar llevadores perquè són personal sanitari exclusivament qualificat per això. I això ens fa diferents a la resta de la infermeria, tenim una exclusivitat. A Bèlgica, tú pots ser infermera i llevadora, però també pots ser només llevadora. És un títol propi en molts països de la Unió Europea, en quasi tots.
La meva solució per a què hi hagi més llevadores és més reconeixement, i podria fer-se a través de l’especialitat.
