És ben conegut que les institucions europees solen ser ràpides en fer declaracions, però molt lentes en la presa de decisions. Ja ho deia la presidenta del Banc Central Europeu (BCE), Christine Lagarde, amb la frase lapidària “massa poc, massa tard” quan es referia a la resposta europea durant les primeres setmanes de la pandèmia. Cal recordar, però, que la seva resposta inicial va ser molt similar al que criticava. En un moment crític per al futur de la Unió Europea, els estats del sud contenien l’alè pendents de la proposta de la Comissió. I és que els més afectats per la pandèmia demanaven un esforç col·lectiu titànic i que no es repetissin els errors de la crisi financera del 2008, errors que van demostrar que en els moments decisius l’Europa dels pobles no era més que una entelèquia.
El Pla de recuperació econòmica presentat recentment per Úrsula von der Leyen ha estat rebut amb interès i satisfacció pels països que reclamaven mutualitzar els costos de la recuperació. La contundent declaració del Parlament Europeu uns dies abans reclamant un Pla de recuperació de 2 bilions d’euros, la postura ferma d’Espanya i Itàlia i la iniciativa de Merkel i Macron d’un fons europeu per a la reconstrucció han estat determinants a l’hora d’elaborar una resposta compartida per sortir de la crisi sanitària i econòmica. Ara queda saber com reaccionaran els contraris a aquesta solució, especialment els coneguts com “els quatre frugals” (Àustria, Països Baixos, Dinamarca i Suècia), que a hores d’ara estan treballant en una contraproposta. Aquest bloc aposta per una solució més en la línia de la crisi del 2008, basada en els crèdits reemborsables deixant, per tant, que cada país se les arregli com pugui. De moment sembla que les dues principals potències europees han guanyat el primer joc, tot i que el partit està lluny d’acabar. Ara s’albira un període de negociacions complex i tortuós, fins a aconseguir que tant el Parlament Europeu com el Consell donin el vis-i-plau a la proposta final.
Les xifres que es plantegen no són pas petites, parlem de mobilitzar al voltant de 3 bilions d’euros, si tenim en compte la suma dels diversos instruments econòmics que es crearan o s’adaptaran en el nou escenari post-covid. Ens referim a l’anomenada «triple xarxa de seguretat» (programes SURE i MEDE i crèdits del Banc Europeu d’Inversions) que sumen 540.000 milions d’euros, els pressupostos europeus plurianuals 2021-2027 (amb 1,1 bilions) i el Fons de recuperació per a l’economia europea, que aportaria 750.000 milions, dels quals 500.000 milions serien en forma de subsidis i la resta via préstecs.
Si sobreviu la proposta de la Comissió, la UE pot sortir de la crisi més unida i sobretot més forta en el context global.
Què ens hi juguem?
Les reaccions dels diferents actors polítics no s’han fet esperar.
El secretari General de la Confederació Europea de Sindicats (CES), Luca Visentini, va expressar la seva satisfacció per la iniciativa de la Comissió Europea, ja que “Europa es troba davant de la pitjor recessió des de la dècada dels anys 30, amb el risc de destrucció massiva d’ocupació i l’augment de les desigualtats”. Segons declaracions, la CES valora positivament el pla d’inversió massiva mitjançant subsidis i l’increment dels pressupostos europeus, especialment amb la creació de nous recursos propis (taxa digital, impost al carboni, etc.), que evitarien l’endeutament addicional dels estats membres. També celebren que es doni prioritat a les inversions en economia verda i digital, reforçant les polítiques que aposten per la transformació del model productiu. Un altre element a destacar és que els recursos es canalitzaran a través dels Fons de cohesió, un instrument que permet distribuir els recursos amb criteris de solidaritat, igualtat i inclusió social.
Malgrat que la iniciativa de l’executiu comunitari ha estat ben rebuda pels agents socials, algunes veus també han identificat aspectes millorables. CCOO, en una valoració preliminar, considera positiva la iniciativa, tot i que assenyala certes debilitats. La primera d’elles té a veure amb la quantia dels fons que, tot i elevada, es considera insuficient per poder donar una resposta adequada als reptes econòmics i socials que s’entreveuen. El mecanisme per emborsar els fons tampoc convenç, ja que es preveu que sigui en forma de transferències a les empreses, en comptes dels estats. A més, les subvencions estaran subjectes a condicionalitats, la qual cosa pot repercutir en més endeutament dels estats i també pot dificultar la necessària reactivació econòmica.
Experts com l’economista Mariana Mazzucato adverteixen que no només és important la quantitat dels fons de recuperació sinó també la qualitat d’aquests. I és que a més de debatre sobre la quantia econòmica i, sobretot, la forma que tindria el pla hi ha una altra qüestió sobre la taula que té a veure amb el model econòmic i productiu de la recuperació. Estem parlant de dues visions molt diferents: la primera es decantaria per incentivar el model de sempre, el business as usual, mentre que la segona el que planteja és apostar decididament per una transició cap a l’economia verda i la descarbonització, la digitalització i la circularitat. En un escenari com l’actual, amb una previsió d’una caiguda del PIB comunitari que en el pitjor cas podria arribar fins al 15% segons el BCE, és temptador apostar per la generació d’ocupació massiva i ràpida sigui del tipus que sigui i tingui la qualitat que tingui. Però això seria un greu error de càlcul, ja que no hem d’oblidar que abans de la crisi sanitària, ja ens trobàvem immersos en altres crisis, com l’emergència climàtica, la crisi ecològica i l’augment de les desigualtats. I és per això que en aquests moments difícils en els quals es demanen solucions gairebé immediates, hem de recuperar i consolidar programes en la línia del Pacte Verd Europeu, estratègies per augmentar la cohesió social i l’equitat entre persones, regions i països, avançar en la unificació fiscal, desenvolupar el Pilar Europeu de Drets Socials i conquerir nous drets en l’àmbit comunitari i apostar per una major governança europea.
La UE s’hi juga molt en aquests moments. Està en joc la seva credibilitat i el seu propi sentit. Si no és capaç de superar les diferències internes i mirar en la mateixa direcció, si no pren mesures valentes amb una visió estratègica a curt i llarg termini, si no mostra un futur esperançador per a la ciutadania, en definitiva, si no és útil per a la majoria de la població, estarà condemnada a emmarcir fins a esdevenir irrellevant.
