Ara que som a prop de les eleccions al Parlament Europeu del 26-M no podem deixar de constatar com la Unió Europea, amb les polítiques que realitza, determina bona part de les condicions de vida i de treball de la ciutadania europea i en condiciona les expectatives de futur. Ho hem vist amb la gestió nacional de la crisi econòmica¸ quan les polítiques d’austeritat exigides per la Comissió Europea han imposat retallades de drets i prestacions socials i laborals que han provocat l’empitjorament de les condicions de vida i de treball de la majoria de la població i l’augment de la pobresa i la desigualtat.
També sabem, però, que els actuals estats nació són incapaços d’abordar en solitari els efectes socials i econòmics de la globalització capitalista, el canvi climàtic, la digitalització, els atacs als drets dels treballadors i treballadores i les restriccions a les llibertats democràtiques o el fenomen de les migracions. Avui Europa és l’actor polític principal, per la seva capacitat d’intervenció i pels efectes d’aquesta, tant pel que fa als problemes actuals com als reptes de futur.
Fa massa que el temps es dedica a les “essències pàtries” i que aparquem el debat sobre les polítiques europees, el procés de constitució de les seves institucions i del marc jurídic que l’acompanya o la necessitat de reforçar determinats aspectes competencials de la UE. Estem engrescats a debatre solucions polítiques domèstiques a problemes d’una dimensió que depassa la intervenció nacional si vol ser efectiva. Mentrestant, les sobiranies nacionals es van diluint, incapaces de fer front als grans reptes de ciutadania i planetaris, davant el poder que tenen les grans corporacions econòmiques i financeres en un món global i interdependent.
En l’entretant, les polítiques dominants a la UE, construïdes en un marc de greu dèficit democràtic institucional, estan al servei d’un model econòmic neoliberal i prioritzen fonamentalment els interessos polítics, econòmics i financers d’Alemanya i d’unes elits que fan prevaldre el mercat per damunt de la societat. Un model autoritari, que defensa i organitza “l’ordre” del mercat per fer-lo eficient als seus interessos i que ha impregnat el conjunt de la política de la UE imposant a tots els països les orientacions contra l’Estat social (austeritat).
Les polítiques que la Unió Europea ha imposat en la gestió de la crisi econòmica han provocat enormes negativitats: augments de la desigualtat social arreu, increment del desequilibri territorial europeu, afebliment del model social de l’estat del benestar o pèrdua de pes econòmic i capacitat innovadora en el context mundial. El 20 % més ric avui acumula més de 5 vegades la riquesa de què disposa el 20 % més pobre, 2 dècimes més que fa 10 anys.
La UE ha imposat un règim monetari centralista i uniforme que, lluny de millorar la cohesió territorial i social, ha consolidat les diferències. Aquestes són evidents i mostren les contradiccions d’unes polítiques servils als interessos econòmics i industrials dels països més avançats. Les regles de consolidació pressupostària apliquen un absurd dogmatisme fiscal que impedeix l’impuls públic d’activitat econòmica, que podria permetre eixugar l’endeutament, al mateix temps que es permeten superàvits ociosos, com el d’Alemanya, que es podrien emprar per dinamitzar solidàriament el conjunt de l’economia comunitària amb una política d’inversions estratègiques orientades a crear ocupació digna i fer front al repte de la sostenibilitat.
Tanmateix observem com la manca d’un marc reglamentari comú que orienti les polítiques de treball i salarials no facilita la convergència social; al contrari, aprofundeix les dinàmiques de dúmping social i desincentiven la inversió en capital tecnològic i formatiu allà on la mà d’obra és més barata. Com menys cost salarial, menys inversió tecnològica i en innovació.
El mateix passa amb la manca d’harmonització impositiva al conjunt de la UE, que provoca no només possible dúmping fiscal (en impost de societats, per exemple) sinó també importants gaps de pressió fiscal i, consegüentment, en la despesa pública, que afecten la diversitat de polítiques públiques socials, les despeses en educació, recerca i innovació o inversions en infraestructures. També explica desequilibris territorials i diferències de models econòmics i productius entre països.
Europa desigual
Aquesta Europa, desigual i desequilibrada, ens ha de preocupar, però, sobretot, ens ha d’ocupar. Cal forçar un canvi de polítiques i posar les institucions europees al servei de les persones i les seves necessitats. Europa ha de deixar de ser només una unió monetària, per convertir-se en allò que va marcar el seu moment fundacional: un projecte de pau, cooperació i unitat.
Els reptes globals a què ens enfrontem avui requereixen decisions clarament supranacionals per ser efectives. El canvi climàtic i la transició energètica, l’impacte de la digitalització en les formes d’organitzar la producció i la distribució de la riquesa, la tendència desregulatòria —també pel que fa al caràcter protector del dret del treball— associada a la major concentració del poder global són reptes inajornables als quals hem de donar resposta. La UE té encara el potencial econòmic i institucional per fer-hi front.
La ciutadania europea i, en especial, els treballadors i treballadores necessitem una UE que faci del pilar social europeu l’instrument, i no una declaració d’intencions, per estendre els drets socials i laborals arreu, amb garanties de compliment i compromisos pressupostaris; que estableixi un ambiciós pla d’inversions (green deal) que, al mateix temps que modernitza i adequa les infraestructures de tot tipus als reptes ambientals, impulsi la recerca, la innovació i l’educació, i generi ocupació de qualitat arreu de manera equilibrada i solidària; que lideri la funció protectora del dret del treball i les llibertats sindicals, que permeti recuperar la funció de la negociació col·lectiva, augmentant el grau de cobertura, en especial en les noves-velles formes de treball que sorgeixen, i establint protecció transnacional; que es comprometi amb una transició justa que no deixi els treballadors i treballadores desprotegits davant dels imprescindibles canvis productius que el repte climàtic i la sostenibilitat han de comportar…
Els límits de l’actual projecte europeu reclamen un esforç de construcció democràtica i de polítiques comunes reforçades, amb capacitat d’intervenció política, normativa i pressupostària, per passar de la Unió Monetària a la Unió Política, Social i Fiscal. L’alternativa no és menys Europa ni enderrocar-la. Estem assistint arreu a l’auge d’opcions polítiques que es plantegen el reforçament de les identitats nacionals, l’encastellament de les fronteres territorials i competencials, l’estigmatització de la diferència i el recurs a l’autoritarisme. L’auge de les forces nacionalistes i l’extrema dreta apunta un model d’Europa com a simple coordinadora d’estats per compartir dinàmiques econòmiques i de mercat. Unes tendències polítiques que, si es consoliden, ens allunyen d’un ideal de més i millor Europa que situï la ciutadania i el seu benestar al centre d’un projecte comú i democràtic.
La UE necessita canviar a fons la seva arquitectura institucional i posar-la al servei de la ciutadania, actuant de manera democràtica i alliberant-se de l’actual supeditació a les elits economicofinanceres. Amplis sectors socials arreu Europa s’han mobilitzat els darrers anys en defensa del medi ambient, dels drets socials i laborals, i de les llibertats i en contra de les polítiques d’austeritat, productivistes, racistes, patriarcals… posant la defensa de la democràcia al centre de la reivindicació.
Una altra Europa és possible, però, sobretot, és necessària per abordar la crisi de la democràcia i del model social de benestar i fer front a l’avenç del discurs nacionalista, xenòfob, patriarcal i autoritari. Necessitem una Europa amb capacitat de fer polítiques socials, pressupostàries, fiscals i de coordinació econòmica, que no sigui només una zona de lliure canvi de béns i serveis. Necessitem més i millor Europa, una Europa que empoderi la ciutadania, amb un projecte social de futur i engrescador que l’alliberi de la subordinació als interessos dels grans grups de poder global.
