S’acaba d’arribar a un principi d’acord sobre pensions entre els agents socials i el Gobierno . Amb independència del seu contingut, resulta molt rellevant que, més de deu anys després, es reprengui el diàleg social com a eina essencial en la reforma legislativa de les pensions, un dels pilars essencials dels estats de benestar moderns.
Des dels anys 70 la pensió de jubilació s’ha anat reformant en dues direccions:
- De millora, que ha tingut com a efecte l’increment de les quanties, la multiplicació dels supòsits d’anticipació de l’edat de jubilació, o l’ampliació de supòsits de compatibilitat amb el treball i altres prestacions.
- De racionalització, que s’ha concretat en l’ajust de les regles de càlcul de les sumes de les pensions perquè s’adeqüin, de manera cada vegada més exacte i proporcional, a l’esforç contributiu.
En la història del Dret de la Seguretat Social espanyola, les reformes de les pensions s’han vingut basant en el diàleg social, sobretot en tractar de reformes racionalitzadores. Com a exemple, la Llei 26/1985, que va garantir el sosteniment del poder adquisitiu de les pensions.
Amb el Pacte de Toledo (1995), es va fixar el diàleg Govern-patronals-sindicats com a esquema operatiu per a les reformes.
No obstant això, des de 2011 fins avui la normativa reguladora de les pensions de jubilació ha estat un producte de creació unilateral per part de l’Estat.
Darrere de la sostenibilitat i la viabilitat de les pensions
Fa una dècada, la Llei 27/2011, d’1 d’agost, sobre actualització, adequació i modernització del sistema de Seguretat Social, va ser l’últim producte del diàleg social per al creixement i la garantia de les pensions.
Aquesta reforma legislativa buscava resoldre el dilema de la sostenibilitat/viabilitat financera del sistema de pensions. Es tractava d’una reforma legislativa en què s’introduïen mesures per retardar l’edat de jubilació i fomentar la prolongació de la vida activa, contraient així el nombre de persones pensionistes.
A més, s’intensificaven alguns elements de contributivitat per moderar les quanties de les pensions i, per tant, la despesa pública corresponent. Les mesures preses buscaven:
- Augmentar l’edat ordinària d’accés al dret de jubilació;
- Reformular algunes modalitats de jubilació anticipada (per desincentivarlas);
- Ampliar alguns dels períodes de cotització exigits per arribar a una pensió completa (100% de la base reguladora);
- Eliminar algunes ficcions de cotització per definir la base reguladora (per exemple, en la integració de llacunes de cotització).
Reformes del sistema de pensions i protecció al pensionista
Potser per ser resultat del diàleg social, la reforma de 2011, aparentment regressiva, es va dissenyar amb un calendari d’aplicació transitòria que preservava no només els drets sinó també les expectatives de drets, en el bon entès que l’adequació i modernització del sistema no podia desplaçar el principi de protecció ni la garantia de la suficiència de les prestacions.
Doncs bé, a partir del 2012, en el marc d’un canvi de Govern, les reformes de la pensió de jubilació van deixar de sustentar-se en el diàleg amb els interlocutors socials. És mes, el Pacte de Toledo va quedar pendent de renovació i es van dur a terme diferents reformes legislatives com la llei reguladora del factor de sostenibilitat i de l’índex de revalorització de les pensions o el reial decret llei de mesures de consolidació i garantia de la Seguretat Social. Aquestes reformes van fer que:
- L’actualització de les pensions quedés subjecta a indicadors aliens a l’IPC.
- Es concretés l’ús de l’ factor de sostenibilitat per ajustar les quanties de les pensions causades de conformitat amb elements demogràfics aliens als esforços contributius (suma de la pensió / esperança de vida).
Ara, al juny de 2021, en un canvi radical de tendència, s’ha arribat a un consens inicial en quatre matèries essencials.
1. La revaloració de les pensions d’acord amb l’IPC
En recuperar aquest model es garanteix el manteniment del poder adquisitiu de les pensions, com a manifestació bàsica del principi de suficiència.
Això, que havia vingut sent una demanda recurrent dels pensionistes espanyols, té a més empara juridicopolítica a les recomanacions 13 i 17 de l’acord de renovació del Pacte de Toledo i en el pilar europeu de drets socials (Principi 12).
Les recomanacions del Pacte de Toledo contenen els principis de sostenibilitat, suficiència i equitat, idees totes que materialitzen la defensa del principi d’adequació de les pensions com a corrector del protagonisme donat al principi de viabilitat financera.
2. La derogació del factor de sostenibilitat
En puritat aquest factor mai va estar vigent.
En la Llei 6/2018, de Pressupostos Generals de l’Estat per a l’any 2018, després de múltiples debats polítics i tècnic-jurídics, es va acordar suspendre la implantació d’aquest instrument fins que no hi hagués un acord en el si del Pacte de Toledo, o fins 2023.
La raó? no hi havia consens sobre sobre si el coeficient garantia per si mateix la sostenibilitat de les pensions i si no podria afectar la suficiència de les mateixes.
3. La prolongació de la vida laboral
S’introdueixen nous estímuls per promocionar el manteniment en actiu de les persones treballadores en edat pròxima a la jubilació. Així, s’incentiva allargar la vida laboral / retardar l’accés a la pensió. A més, es penalitza la jubilació anticipada d’aquelles persones pensionistes perceptores de prestacions de quantia màxima. Es pretén, doncs, controlar la despesa en pensions des del vessant de el nombre de subjectes pensionistes i subjectes en actiu, per reequilibrar la correlació entre persones actives / passives, cosa que resulta molt sensible en el sistema de repartiment espanyol.
4. El finançament de les pensions
Des del vessant financer, es rematerializa la separació de les fonts de finançament del sistema de pensions. Amb això es busca contenir l’esgotament del Fons de Reserva de la Seguretat Social (la guardiola de les pensions), que des de 2011 no ha deixat de consumir-se.
Després de l’acord assolit, s’hauran de compensar aquelles despeses impròpies, no directament lligades al pagament de pensions, que han vingut imputant-se a aquest fons la funcionalitat del qual era la de garantir el sistema públic de Seguretat Social.
Sostenibilitat financera i suficiència
En el contingut acordat semblen subjaure algunes consideracions (lligades a l’equitat i al model constitucional de Seguretat Social), que haurien de complir-se sempre per legitimar eventuals reformes legislatives de les pensions. Per simplificar, sembla que:
- Es busca garantir que la sostenibilitat del sistema no penalitza la suficiència de les pensions (prevenció de la pobresa de les persones de més edat).
- Es pretén actuar simultània i paral·lelament al mercat de treball, per incrementar el nombre de persones actives, estabilitzar els fluxos de contribució i elevar les cotitzacions mitjanes de les persones que continuen actives més enllà de les edats establertes per a la seva retirada del mercat laboral.
Queda pendent una segona fase d’acord en què s’hauran de tractar aquells altres elements que contribueixin a compatibilitzar la sostenibilitat financera del sistema de pensions amb l’adequació i suficiència de les pensions dels jubilats espanyols.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.
