Guerra. Aquest és el mot omnipresent aquests dies als mitjans. L’apliquen a l’ominós atac de Rússia a Ucraïna. Contràriament, són incapaços d’aplicar el vocable a l’atac constant i terminal de la humanitat contra la natura, de nefastes conseqüències: escalfament global, clima inestable, esgotament dels recursos, desertificació, degradació dels sòls, pèrdua de massa boscosa, disminució de l’aigua disponible (descens de les precipitacions), degradació dels oceans, pèrdua de pesqueries, dels ecosistemes, pèrdua de biodiversitat, pandèmies , pèrdua de salut (també mental/ansietat causada per l’augment de temperatura, el trauma pels fenòmens meteorològics i climàtics extrems, i la pèrdua de mitjans de subsistència), de salut planetària. En definitiva, crisi climàtica camí de ser irreversible.
Veiem imatges del dramàtic èxode d’ucraïnesos (els originaris del Sud global, del Pròxim Orient i d’altres, no tenen el mateix tracte) ens escandalitzem amb les víctimes de la guerra (en especial nenes i nens), satisfent-nos, alhora, en comprovar que la solidaritat europea funciona. En canvi, restem indiferents a la fugida constant de persones i persones del sud global que han de migrar perquè les han desplaçat a benefici de multinacionals de l’alimentació. O per culpa de guerres causades per l’extractivisme dedicat a l’espoli de l’energia i materials/minerals que el Nord global no té. Colonialisme que afavoreix l’existència de grups paramilitars i governs corruptes dirigits per elits que manen en benefici propi i dels països/poders que els paguen, i escampen el terror i divideixen el país, convertint territoris en estats fallits en guerra permanent (com ara el Congo). O pel canvi climàtic, del qual en són poc o gens responsables, que ha convertit les terres que conservaven i conreaven en sequerals, o per causa d’inundacions catastròfiques que, com les sequeres, cada any són més intenses i freqüents.
Migrants forçats, que quan decideixen abandonar els camps de refugiats on els han ubicat (camps de concentració?), i deixar enrere el país i el continent on han nascut per no morir-se de gana, comproven com el Nord els rebutja, els nega el dret a migrar que hauria de ser un dret inalienable, i els deixa morir a la sorra del desert o a les aigües de la Mediterrània. Només a l’Àfrica Oriental, 28 milions de persones estan en risc de passar fam. La regió viu la pitjor sequera en 40 anys. 13 milions de persones s’han vist obligades a abandonar casa seva. El rucs han mort o estan massa febles per tibar dels carros. Els governs africans no poden fer front als preus tan alts de les matèries primeres. Correran els governs europeus a socórrer els africans orientals? O miraran cap a un altre cantó. Àfrica, ho veiem cada dia amb les polítiques migratòries repressives, no és Ucraïna.
La crisi i la guerra han multiplicat els efectes perversos de l’agricultura industrial i d’un sistema econòmic basat en l’especulació i el benefici. I que s’acarnissa especialment en les dones. Segons Nacions Unides, la desigualtat de gènere i l’exclusió social augmenten encara més els efectes negatius d’una gestió mediambiental insostenible i especialment destructiva per a les dones i nenes. De fet, el 80% dels desplaçats per desastres relacionats amb el clima són elles.
I no se n’escapa Europa. Les màfies ja s’han instal•lat en els corrents migratoris ucraïnesos i ofereixen a dones, que desesperades fugen de la guerra, futurs esperançadors que amaguen la prostitució. També passa amb nenes i nens, a qui les famílies, aclaparades, pugen a vehicles, conduïts per suposades bones persones, que en realitat són mafiosos, que els utilitzaran com a mercaderia per vendre’ls al millor postor (en el “millor” dels casos, famílies que els puguin pagar, però també n’hi haurà que es destinin al tràfic d’òrgans o a la prostitució). També és una guerra, o no?
I preocupats per l’obtenció d’energia i indignats amb la pèrfida Rússia, proposem alliberar-nos del jou que suposa aconseguir l’energia (gas, petroli, dièsel) procedent d’aquest país. Però no ens preocupem d’on l’obtindrem, ni a qui perjudicarem. El sentiment colonial extractivista està arrelat en la nostra consciència i no importa d’on vingui el gas o el petroli, o l’urani (també l’aigua per fabricar hidrogen) si així podem moure el cotxe o escalfar la casa. Agredir els interessos econòmics i el dret al desenvolupament (supervivència) a tercers, no és també un acte de guerra?
I us heu preguntat d’on venen els materials i minerals que calen per construir els molins i plaques solars necessaris per a desenvolupar les energies renovables (Europa és en un 85% deficitària)? O d’on traurem l’aigua per produir hidrogen? I els aliments, d’on venen, de quina dictadura favorable a occident procedeixen, a quins grups empresarials pertanyen? S’ha fet fora a les persones originàries de les seves terres per implementar monocultius? Se les ha esclavitzat desplaçant-les o imposant-los-hi preus de misèria, migració o mort? A qui beneficia el comerç d’aliments imperant, que perjudica la salut planetària en moure persones i mercaderies amunt i avall sense tenir em compta els GEH produïts en cremar fòssils? Per què s’ha impedit el desenvolupament de la sobirania alimentària tant al Nord (la pagesia europea també és víctima del canvi climàtic i la guerra) com al Sud global? A benefici de qui?
I què me’n dieu guerra de la despossessió per acumulació, accelerada pel canvi climàtic? Les guerres, la crisi econòmica, el canvi climàtic, la injustícia social, el colonialisme, la governança, augmenten les desigualtats, la despossessió, la marginació… Una majoria de persones, que creix dia a dia, són més pobres, i una minoria de rics es fan més rics. A totes les guerres, a les convencionals, però també a la guerra contra la natura, o a la guerra pel control econòmic i l’acaparament, els més pobres han de romandre als seus pobles i ciutats sota la pluja de bombes de l’enemic, els estralls climàtics, o la pluja àcida de la manca de feina i de perspectives de futur. Els no tan pobres agafen el que poden i migren quedant-se sense res o amb ben poc, i si no moren pel camí, s’incorporen a la tropa dels desplaçats i desposseïts (on els esperen els marginats econòmics del nord), restant dependents de les ajudes dels països d’acollida, si és que els acullen, i per quant de temps. I exposats a la ira dels marginats i més pobres, que els veuen com a lladres que els prenen allò que entenen és seu. En canvi, els desplaçats més adinerats transfereixen els seus diners i poden iniciar una nova vida, traslladats però rics. Ningú els posa pegues amb la cartera plena.
Anàlogament, restem així mateix indiferents a d’altres guerres que considerem llunyanes. Per posar un exemple, segons les Nacions Unides, al Iemen hi ha la crisi humanitària més greu del món. La guerra fou desencadenada per l’Aràbia Saudita (un aliat occidental regit per una dictadura, amb la sort de disposar de petroli i tenir butlla) contra els xiïtes houthis, que tenen el suport de l’Iran (un enemic d’Occident). Al Iemen, a finals de 2021 havien mort 377.000 persones, el 60% de les quals per causes indirectes com ara la manca d’aigua, aliments i les malalties. L’altre 40%, morts provocades per les bales i les bombes (algunes fabricades a Espanya). I els nens? Cada 9 minuts mor un menor de 5 anys. Més de 10.000 nens morts a finals de 2021. I tot això per no parlar de Palestina, o el Congo, o Birmània.
De quines guerres parlem i de quines no? Guerra a Europa. No és una guerra europea l’atac a la natura? No és una guerra la lluita contra la pandèmia? Explicàvem a ‘Una sola crisi, la del capitalisme’: l’explotació de més àrees naturals, les desforestacions, i les infeccions víriques estan relacionades. El traspàs de noves fronteres i la colonització de territoris inhòspits relacionen humans amb animals amb els quals no hi havia contacte. Ha estat el desenvolupament de la indústria agropecuària qui ha causat les desforestacions massives, que els monocultius s’hagin escampat, que s‘hagin destruït ecosistemes i reduït la biodiversitat. Ha estat la indústria agropecuària – les granges de producció intensiva d’animals – qui ha facilitat la propagació dels virus patògens, de malalties víriques.
Explotació, colonialisme, extractivisme… no són guerres europees encaminades a assolir els materials, els minerals, l’energia que la UE no té? No serà també, doncs, una guerra? I no em digueu que no origina morts! Hi ha víctimes mortals, tot i que no morin per l’efecte de les bombes i les bales. Moren per la fam, la deshidratació, les malalties derivades de l’apropiació de terres i recursos en territoris ignots. (Augmentar les terres de conreu, en especial en els països en vies de desenvolupament, no tan sols posa en risc la biodiversitat sinó que incrementa la probabilitat de noves malalties, com ara la pandèmia que encara patim), i de l’acció del canvi climàtic provocat per la humanitat, molt especialment pel Nord global. No serà convencional, però també és una guerra.
I no és també una guerra especular amb els necessitats bàsiques de les persones que han estat privatitzades: aire, aigua, aliments, habitatge, salut/sanitat, energia, medi ambient, treball? No és una guerra abaixar salaris i robar a les persones el futur explotant-los fins a no tenir ni temps per descansar? O deixar-los sense temps per l’oci i la cultura o privant-los d’accés a la participació política convertida en un lloc exclusiu de les elits? Una guerra quotidiana contra la natura i la vida, per tal de mantenir en funcionament un sistema econòmic, social i cultural com és el capitalisme, encara que se l’adjectivi de verd. No ens maten amb bales de foc ni amb bombes, sinó que es violenten els ecosistemes i a les persones que habitem la biosfera. Ens maten en contaminar l’atmosfera amb tota mena de gasos, de residus, en benefici de grans corporacions econòmiques i industrials que tenen captius a polítics i governs en controlar els diners que fabriquen els bancs. Diners que també s’han privatitzat. Guerra per altres vies, guerres que exhaureixen la biosfera. Sumades, ens donen una única guerra, l’adreçada contra la vida.
