Des del passat 1 de setembre el salari mínim interprofessional a Espanya ha augmentat de 950 a 965 euros.
Què aporta als drets dels treballadors una pujada de 15 euros a l’SMI? A quins treballadors afecta? Quins col·lectius, sectors dactivitat, zones geogràfiques i segments dempreses es veuen més afectades? Té impacte en la creació o la destrucció d’ocupació? A què cal donar prioritat en la recuperació econòmica: a la plena ocupació o a l’increment de l’SMI?
El salari, una qüestió de drets
L’article 35 de la Constitució espanyola reconeix el dret de les persones treballadores a percebre una remuneració suficient per satisfer les necessitats i les de les famílies. En el mateix sentit, diverses normes internacionals i supranacionals, com ara els Convenis OIT 26, 99 i 131 o la Carta Comunitària dels drets socials fonamentals, garanteixen un llindar de salaris mínims.
Aquest dret es fa efectiu a Espanya mitjançant la fixació anual per part del Govern del salari mínim interprofessional (SMI). Aquesta és la retribució mínima bruta que ha de percebre el treballador en diners, sense que sigui possible minorar-los amb retribucions en espècie. El salari net a percebre s’obtindrà en descomptar les retencions per IRPF i les aportacions del treballador a les quotes de Seguretat Social, atur i formació.
Tot conveni col·lectiu o pacte individual amb l’empresa ha de respectar l’import anual de l’SMI, que suposa un límit a l’autonomia de la voluntat que regeix l’ordenació salarial. La seva finalitat és garantir la capacitat adquisitiva dels salaris per fer front al cost de la vida.
La discrecionalitat del Govern al respecte és àmplia. Heu de consultar les organitzacions sindicals i empresarials més representatives i analitzar les previsions de determinats indicadors –índex de preus al consum, productivitat, conjuntura econòmica…–.
Generalment, l’SMI s’aprova per a l’any natural i s’aplica, doncs, a partir de l’1 de gener. Es pot revisar semestralment si no es compleixen les previsions realitzades per calcular-les.
Una pujada a deshora, en espera de la recuperació econòmica
Durant el 2021 la situació ha estat anòmala. Els vuit primers mesos el Govern va prorrogar l’SMI del 2020. Aquesta hibernació no corresponia a l’increment dels salaris dels empleats públics i de les pensions aplicats des de començament d’any. Tampoc amb dades d’inflació. Ni tan sols amb la revisió mitjana de les taules salarials dels convenis, encara que no totes es van actualitzar.
Finalment, l’SMI s’ha incrementat per al 2021 en 15 euros bruts mensuals amb efectes a l’1 de setembre, fixant-se en 965 euros al mes i a percebre anualment 14 pagues. Si les pagues extres es prorrategen, l’import mensual és de 1 125,83 euros al mes. Si no es prorrategen, en començar a aplicar-se a l’últim quadrimestre de l’any, l’import de la paga extraordinària de desembre serà de 960 o 955 euros, en funció del criteri de meritació de les pagues extres, semestral o anual, que s’utilitzi.
La pujada de l’SMI eleva correlativament la base de cotització del treballador, cosa que repercuteix en la millora de les futures prestacions de la Seguretat Social i en l’augment de les cotitzacions socials d’empresa i treballador. Una pujada paral·lela de la base mínima de cotització incidiria també a la quota d’autònoms.
El 2020, enmig de la pandèmia provocada per la covid-19, no es va actualitzar la base mínima malgrat que aquell any l’SMI va tenir una pujada de 50 euros. Si ara s’apliquen tots dos ajustaments, s’incrementaria aquesta base de cotització en 75,83 euros al mes.
Entre el 2018 i el 2020, l’SMI es va elevar un 31,8%. Aquesta alça havia de continuar de mica en mica fins al 2023 per assolir el 50-60% de l’import del salari mitjà net, d’acord amb l’objectiu del Govern i les recomanacions internacionals de, entre d’altres, el Comitè Europeu de Drets Socials de les Nacions Unides.
Aquesta mesura s’alinea també amb les Metes 1.2, 8.3 i 10.4 dels Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’Agenda 2030, d’eradicació de la pobresa i polítiques orientades a la creació de llocs de treball decents i a més igualtat salarial i cohesió social.
A qui i com afecta
La pujada de l’SMI no afecta totes les persones treballadores. S’aplica, principalment, als treballadors amb les feines més precàries i, usualment, sense un conveni col·lectiu que incorpori taules salarials més favorables.
Si la remuneració global del treballador és superior a l’SMI, no es veu afectat per la pujada. Sí que podria afectar-lo en aquells supòsits en què l’SMI s’utilitza com a mòdul o topall. Per exemple, per calcular els salaris i les indemnitzacions que abona el FOGASA.
És difícil, en termes percentuals, conèixer exactament el percentatge de treballadors afectats per la pujada de l’SMI. Tot i que l’Institut Nacional d’Estadística ofereix dades de treballadors amb salaris anuals iguals o inferiors al salari mínim interprofessional, aquestes dades estan distorsionades ja que inclouen treballs temporals, de durada inferior a un any, i contractes a temps parcial, que poden estar retribuïts amb salaris hora superiors a l’SMI.
La quantia de l’SMI és la mateixa a qualsevol sector i àmbit, sense distinció de sexe ni edat dels treballadors, ni zona geogràfica urbana o rural, industrial o deprimida. Però el seu increment no impacta de la mateixa manera en les diferents activitats, col·lectius i territoris. En general, repercuteix més en sectors i col·lectius amb menors retribucions i més precaris, com el camp o l’ocupació domèstica i les dones o els joves o grans sense formació, i afecta especialment comunitats autònomes i zones rurals amb un cost de vida inferior i salaris mitjans més baixos. Pel que fa a l’impacte per segments d’empreses, les més afectades per la pujada són les microempreses de menys de cinc treballadors, amb un volum més baix d’ingressos i retribucions més reduïdes, que són majoritàries en el teixit productiu espanyol.
Salari mínim i taxes de treball
El principal argument de la patronal i del Consell General d’Economistes per qüestionar la pujada de l’SMI ha estat el seu impacte en la creació i la destrucció d’ocupació en els segments més vulnerables. Especialment en un moment en què la recuperació econòmica encara no està consolidada.
Les crítiques han incidit, sobretot, en la incapacitat econòmica dels autònoms i les petites empreses per assumir l’increment dels salaris i les cotitzacions dels seus treballadors i el de la pròpia cotització com a autònoms.
Un informe recent del Banc d’Espanya assenyala que la pujada del 22% a l’SMI el 2019 va poder causar la pèrdua i/o impedir la creació d’entre un 0,6% i un 1,1% de nous llocs de treball –entre 90.000 i 170.000 llocs de treball–. Al capítol 3 de l’informe s’exposa que, malgrat la recuperació econòmica que es vivia llavors, hi va haver una relativa contracció de l’ocupació en el tram de renda proper al nou SMI, de més precarietat, davant de la resta de trams salarials, que van millorar les taxes.
Per dades desagregades –sectors, àmbit territorial, edat, temporalitat, mida de l’empresa–, l’evolució de l’ocupació també va ser pitjor com més gran era la incidència de l’SMI. De la mateixa manera, l’informe aprecia que, per compensar la pujada de l’SMI, hi va haver un lleuger increment de la parcialitat (0,5-1%) entre els que van mantenir la feina al tram de l’SMI.
La pèrdua d’ocupació a l’entorn de l’SMI perjudica els treballadors més vulnerables en apartar-los, temporalment o parcialment, del mercat laboral. L’objectiu del Govern respecte a l’SMI ha de ser assolir el percentatge del 60% del salari mitjà en una situació de plena ocupació, també en col·lectius, activitats i àrees geogràfiques desafavorits.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.
