Dret i treball, dos termes contradictoris?
«Drets» i «Treball» semblaven dos termes antagònics, un oxímoron, en boca dels ponents a la taula Drets i treball que obria les sessions d’aquest dijous 5 de juliol de les XIV Jornades de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC). Joaquín Pérez Rey, professor de Dret del Treball i la Seguretat Social a la Universitat de Castella la Manxa; Mònica Clua-Losada, professora al departament de Ciència Política a la Universitat de Texas; i Cristina Santos, membre del comitè d’empresa per la UGT de serveis a Bord de l’AVE (Ferrovial) han mostrat el fosc panorama que hi ha actualment en el món de treball pel que fa als drets i llibertats, tot i que al final han exposat les alternatives i les circumstàncies que poden alimentar un cert optimisme pel que fa a les condicions laborals dels treballadors.
Joaquín Pérez ha apuntat que «tret de moments puntuals, el treball ha estat històricament la llei de la selva, la del més fort». Aquesta relació de poder «només ha pogut ser mitigada pel dret». Ha recordat que «el treball constitueix la condició de la ciutadania. Ara es fa en condicions més dignes que en el capitalisme del Segle XIX, però ara, si no treballes, no “ets”». Sovint, ha afegit, «ens definim per la nostra professió, per la nostra feina».
«Se’ns diu que els culpables de la desocupació són els drets dels treballadors»
La situació és que, segons Pérez Rey, «des dels anys setanta se’ns diu que els culpables de la desocupació són els drets dels treballadors, se’ls anomena “privilegiats”». I aquesta idea, ha continuat el professor de Dret del Treball, «s’incorpora el pensament econòmic. Donar feina passa a ser un cost i es produeix una reforma global de les institucions del treball». El resultat «és un atac contra els drets dels treballadors, és a dir, contra la democràcia». Això, en un cas extrem, «es veu perfectament al Brasil, on hi ha un cop d’Estat contra les reformes impulsades per un govern progressista».
A Espanya, les reformes laborals «han posat la negociació col·lectiva al servei de les empreses i el treballador ha d’agrari tenir un lloc de treball, sigui amb les condicions que sigui». I amb aquestes involucions «el treball ja no garanteix la ciutadania. No hi ha drets perquè no es poden exercir a no ser que et converteixis en un heroi. El treball s’ha convertit en una màquina depredadora dels drets dels treballadors».
Així, no hi ha futur? El mateix Joaquín Pérez ha volgut introduir elements positius i ha afirmat que «això ha generat un marc de resistències». Ha denunciat el paper del Tribunal Constitucional, «que s’ha convertit en una màquina de destrucció dels drets laborals, una cosa que no han fet cap dels Tribunals Constitucionals de la resta de països europeus». Això «ens ha portat a anar a buscar solucions més enllà de les nostres fronteres. Ara es parla de “Drets Humans Laborals”, una cosa que fa uns anys hauria semblat una heretgia». Això ha fet que, per exemple, l’Organització Internacional del Treball (OIT) hagi incorporat aquests principis i hagi establert normes per al reconeixement de les llibertats a la feina, com la sindical i la negociació col·lectiva. Pérez Rey ha assegurat que «no hi ha treball sense organitzacions sindicals».
«Els drets existeixen en la mesura que es poden exercir»
Mònica Clua-Losada ha remarcat la necessitat de situar el treball en el seu context històric. Ha recordat la dinàmica que «els que treballem volem el màxim possible per la nostra feina i qui ens la dóna, en canvi, ens vol pagar el mínim possible». Ha assenyalat com «als anys 90 hi havia molts debats acadèmics perquè el capital s’havia alliberat de nosaltres». S’ha referit als fenòmens globalitzadors pels quals si una empresa veia que en un altre lloc podria guanyar més perquè les condicions laborals ho permetien, ho feia sense problemes. Clua-Losada ha afirmat que «aquesta era una manera de regular el treball força efectiva».
Per a la professora de Ciències Polítiques «els drets existeixen en la mesura que es poden garantir públicament». Ha assegurat que «la globalització erosiona els drets i també els Estats, que es converteixen en víctimes d’aquest procés». Així i tot, els Estats també «en són conductors d’aquesta erosió de drets» per les seves aliances amb el capital. En aquest punt, s’ha preguntat Clua-Losada, «si els Estats no ens poden garantir els drets, qui ho pot fer?» I la resposta: «quedem orfes».
Clua-Losada ha indicat que «l’estat capitalista ha de garantir el procés acumulatiu del capital. I si els treballadors i les seves organitzacions suposen una amenaça a aquesta acumulació, caldrà atacar-los». Ha recordat que «als països nòrdics, la fortalesa dels sindicats és el que va permetre l’estat del benestar, és així que es va aconseguir». La qüestió és «qui tenia estat del benestar? Espanya, no. Tampoc Grècia o Portugal.». I en els països que sí que el tenien, quina era la realitat. Per la professora de la Universitat de Texas, «l’estat del benestar només beneficiava els treballadors industrials mascles».
El capital «ja no està només a la fàbrica. També el trobem al sector financer o a l’immobiliari. Per tant, cal portar la lluita a molts més àmbits si volem portar una vida digna i erosionar el capitalisme». Ara, el repte principal «és la lluita pels salaris, que és crucial, i també cal posar al centre el treball que no està rebent salaris, com el domèstic, l’economia col·laborativa…» Ha conclòs fent una crida a «la solidaritat internacional perquè el capital no pugui alliberar-se de nosaltres, sinó que algun dia nosaltres ens alliberem del capital».
«La constitució ja no protegeix els drets dels treballadors»
Cristina Santos ha començat la seva intervenció fent una proclama «al paper dels sindicats i dels sindicalistes». Ha lamentat que «allò que reconeix la Constitució sobre el treball com un dret fonamental, avui no tenim». Ha acusat les reformes laborals «d’abaratir l’acomiadament, de facilitar la modificació de les condicions laborals, de depreciar el paper de la negociació col·lectiva i d’emparar les empreses de treball temporal i les multiservei». Ha denunciat que les empreses públiques no fan oferta d’ocupació i això ha donat peu «a concursos per externalitzar serveis en els quals les ofertes competeixen excessivament a la baixa. Això impacta en els salaris i en els drets, ja que aquestes companyies, gràcies a la reforma laboral, poden burlar els convenis de sector i fer-ne de propis».
Sobre les empreses multiservei que són tan durament criticades pels sindicats ha posat l’exemple de Ferrovial Servicios «que es dedica a activitats tan diferents com la neteja d’edificis, la construcció de carreteres, peatges, emergències mèdiques, rentat de roba hospitalària, transport de presos dels centres penitenciaris als jutjats…» En aquest sentit ha lloat la lluita de col·lectius com les Kellys o el personal de serveis de l’AVE. Ha destacat que en el sector del turisme «es fan 3,5 milions d’hores extres l’any sense cap tipus de remuneració».
Finalment Santos ha lamentat que «els delegats sindicals hem patit una campanya constant de menyspreu, tot i que en els últims temps hem encapçalat les protestes més importants per a la defensa de drets, com la Marea Blanca, la Marea Verda o, ara, la lluita per les pensions». Ha conclòs constatant que «molts treballadors avui en dia tenen por d’estar sindicats».
