Els sindicats aposten pels salaris mínims de ciutat per recuperar activitat econòmica

Els sindicats majoritaris, CCOO i UGT han decidit que aquest any la batalla pel salari mínim val la pena lliurar-la. Però a diferència d’altres anys tenen una estratègia diversificada. Per una banda la reclamació genèrica de millora i per l’altra aconseguir que territorialment s’imposi a la pràctica un increment salarial per aquells que cobren menys.

Emmarquen la contesa en un context de certa recuperació que en la seva opinió cal aprofitar per recuperar part del que s’ha perdut en els anys de dura crisi.

Però, tot i les escenificacions que es produeixen a finals d’any,el més important,segons expliquen quadres importants de les dues organitzacions, no és el salari nominal que fixa l’administració estatal sinó aconseguir un increment salarial des de baix.

L’element diferencial entre el que passa aquest any i el que passava els anys anteriors és que el poder polític s’ha fragmentat. S’ha acabat doncs el dependre de només la voluntat dels dirigents del govern central. Ara hi ha governs autonòmics i sobretot locals més proclius a entendre les raons de les organitzacions obreres. I en aquest flanc treballen.

El fet que, per exemple, les dues ciutats més grans de l’Estat: Madrid i Barcelona tinguin governs de progrés ha fet que des dels sindicats es miri d’influir perquè aquests executius apliquin en els seus respectius àmbits el que s’anomena salari mínim de ciutat. Es tracta d’un mecanismes a partir del qual els ajuntaments fixen uns criteris econòmics (ponderant diverses variables) que apliquen a l’hora de contractar amb empreses subministradores. Almenys a Barcelona, el denominat ‘compromís de les escales’ anava en l’esmentada direcció. Algunes candidatures municipals, arran del conflicte de les empreses subministradores de Movistar van fer públic que no contractarien amb cap companyia que, per exemple no pagués almenys el salari pactat en el conveni sectorial corresponent, sempre, doncs, superior al mínim.

La idea sindical és estendre la pràctica dels salaris mínims municipals i estendre-la a àmbits superiors, regió metropolitana, o comunitat autònoma i assetjar així la fortalesa del salari mínim estatal.

El govern en funcions del PP ha ofert aquest any un increment d’1% mensual de salari mínim. Això el situaria en 655,08 euros, el més baix d’Europa, després de les darreres pujades de Portugal i Grècia. Els sindicats demanen que almenys l’augment sigui d’un 11%, cosa que els situaria en el 720 euros, en la perspectiva d’un increment semblant per al 2017. Tot fa pensar que el diàleg serà, com cada any, una mera formalitat i el ministeri que gestiona Fátima Baños aplicarà l’augment anunciat. Però els seus efectes van més enllà dels aproximadament 800.000 treballadors que a Espanya cobren oficialment el salari mínim.

De fet, augmentar el salari tindria conseqüències per a les arques públiques, com haver d’incrementar els poc mes de 450 euros que es paguen als perceptors d’ajudes socials públiques que s’atorguen quan s’acaben els subsidis de desocupació. Però indirectament també suposarien increments en les cotitzacions socials de les categories més baixes, cosa que augmentaria, tot i que potser poc, el múscul de la Seguretat Socials.

Fins i tot alguns dirigents polítics podrien veure incrementades les seves retribucions. En diversos ajuntaments candidatures alternatives han fixat els salaris dels seus representants en funció d’un varem basat en el salari mínim.

De fet no és pels elements abans citats que els sindicats volen un augment del salari mínim. Es vol aconseguir la pujada per dinamitzar el consum i per tant l’economia, cosa que permetria, afirmen , millorar les condicions salarials de la població. Ho emmarquen en una perspectiva modesta, d’un 1% en el conjunt dels salaris, però que suposaria un canvi de tendència i revalidaria l’estratègia duta a terme per CCOO i UGT, de canviar els efectes més negatius de la crisi.

Ara bé, si es pregunta a les organitzacions sindicals quin hauria de ser el salari mínim, les respostes son dues. Per una banda considerar que hauria de ser el 60% del salari mitjà europeu, cosa que el situaria en l’entorn dels 800 euros. Però, per UGT a Catalunya tenen fixat l’objectiu en els mil euros.