Els països desenvolupats van adoptar fa dècades un sistema de pensions públiques per a eradicar el problema històric de la pobresa entre la gent gran. Ara, aquest sistema està en crisi a tot arreu però de manera especialment pronunciada a Espanya. La reforma recentment acordada entre Govern i agents socials dóna alguns passos positius i benvinguts al respecte, però no és suficient perquè el sistema sobrevisqui.
Espanya és un dels països on la crisi de les pensions colpejarà primer, i amb més força. Ja abans de la pandèmia exhibia un conjunt de factors que la feien destacar entre tots els països desenvolupats per la gravetat de la situació del seu sistema de pensions públiques:
1. D’acord a l’esperança mitjana de vida, Espanya és un dels països més vells del món (82,4 anys). Si això, ja de per si, posaria en perill el sistema, cal combinar-ho, a més, amb una de les taxes de fertlidad més baixes del món. De manera que cada vegada hi ha més persones grans cobrant pensions durant més anys, mentre cada vegada arriben menys joves al mercat laboral per pagar aquestes pensions en un sistema de repartiment com l’espanyol.
Evolució de les dades d’esperança de vida a Espanya entre 1960 i 2019. Banc Mundial.
Evolució de la taxa de fertilitat a Espanya entre 1960 i 2019. Banc Mundial.
2. Espanya té una de les més baixes taxes d’ocupació (nombre de persones treballant com a percentatge de les persones en edat de treballar) dels països desenvolupats. Això implica que un percentatge molt baix de persones, d’una població que decreix, treballa per mantenir a la gent gran.
3. Els fons que Espanya té reservats per pagar les pensions futures són molt escassos. Segons dades de l’OCDE, Espanya té només una fracció dels actius en pensions que té Holanda, Suïssa, el Regne Unit o els Estats Units: el 9,5% del seu PIB, comparat amb una mitjana del 60% per al conjunt de països desenvolupats.
4. Els tipus d’interès a Europa han caigut a zero, amb la qual cosa, els actius invertits en pensions no obtenen retorns.
Si la situació ja era dramàtica abans, en arribar la pandèmia i disparar-se l’atur Espanya ha vist agreujar tots els problemes enumerats. Així doncs, era urgent una resposta pública.
Els avenços
El pacte assolit entre el Govern i els agents socials permet donar alguns passos per pal·liar els efectes de l’esdevenidora crisi de les pensions perquè:
- Retarda l’edat de jubilació, que en 2027 arribarà als 67 anys.
- Introdueix fórmules complexes per desincentivar l’accés a la jubilació anticipada i per premiar les persones que opten per treballar (i cotitzar) més anys.
- Amplia, a més, alguns dels períodes de cotització per aconseguir la pensió completa.
- Separa les fonts de finançament del sistema per intentar frenar l’esgotament del Fons de Reserva de la Seguretat Social.
Tots aquests canvis són positius i benvinguts.
Els retrocessos
Però la reforma acordada també dóna alguns passos enrere.
Recupera el compromís d’ajustar les pensions amb l’IPC, una mesura que molts experts creuen que és innecessària, perquè les persones grans no gasten en els mateixos béns i serveis que figuren en l’índex de preus al consum general.
Així, hauria estat millor desenvolupar un IPC específic per als pensionistes i comprometre’s a pujar les pensions amb la inflació que pateix aquest col·lectiu en concret.
A més, deroga, fins 2023 com a mínim, l’aplicació del factor de sostenibilitat que molts països utilitzen per ajustar les pensions a la baixa quan l’esperança de vida de la societat augmenta. Aquest és un ajust impopular, però necessari si es vol que el sistema tingui alguna possibilitat de sobreviure.
Sempre és positiu donar algun pas cap endavant. Però en el cas d’Espanya, amb les pensions, la crisi promet ser de tal magnitud que caldria implementar canvis més radicals. Si no hi ha una relació estreta entre els anys que es treballa i cotitza formalment i la pensió que es cobra, la bretxa entre els fons que es necessiten i les contribucions que es reben serà cada vegada més gran.
El camí per recórrer
No és un accident que Espanya tingui indicadors tan alarmants en matèria de pensions. El país ha cuidat molt poc l’equilibri entre les prestacions socials i els factors que incentiven la gent a treballar formalment i a crear ocupació i riquesa.
Els programes socials espanyols poden desincentivar el treball: des de l’Ingrés Mínim Vital al mal disseny del subsidi d’atur, passant per programes com el PER i les pensions no contributives.
També hi ha els sempre comentats obstacles burocràtics i l’alta pressió fiscal sobre el contribuent mitjà, que castiguen el treballador, a l’empresari, i a l’innovador.
A més, caldria anar a l’arrel del problema de l’ocupació espanyola, l’atur, per salvar el sistema de pensions. També es podria lligar la pensió al nombre de fills (com ja fan alguns països), incentivant alhora la natalitat en un país on els joves escassegen.
S’hauria de donar incentius perquè les persones invertissin en els seus propis estalvis en plans de pensions privades. Paradoxalment, el 2021 s’han reduït les millores fiscals quan a Espanya escassegen les formes d’estalvi per a la jubilació.
Un sistema de pensions i l’estat del benestar en general no poden sobreviure si no se sostenen sobre la base d’una població molt àmplia que treballa i cotitza formalment.
Cal mantenir aquest principi sempre a la vista i anar a aplicar reformes més profundes i generals per a poder evitar en el futur una volta al problema de la pobresa entre els ancians.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.
