Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Barcelona és una ciutat insòlita, poques més es coneixen que alberguin més d’un macrofestival en el mateix estiu. Ara bé, això xoca frontalment amb el concepte sota el qual van néixer els festivals: “pau pel desarmament, alegria a través de la música com a mitjà de comunicació i coques per un repartiment just dels aliments”, com diria el lema d’una de les primeres Love Parade. En la mateixa línia Woodstock, “pau, amor i música” —sense tenir en compte els incidents que hi haguessin—, els festivals feien eclosió com a eina amb ús cultural, però també discursiu. “Es feia fora de les ciutats, allunyat, per a poder muntar tot el que no es pot muntar en una ciutat. La paradoxa és que els festivals neixen amb voluntat subversiva, amb discurs crític. No obstant això, ara es tradueix en concentració d’esforços i capital en què uns pocs organitzin macroesdeveniments en dies concentrats”, explica el periodista musical Nando Cruz. Això xoca amb uns certs valors d’un model de ciutat sostenible en diversos aspectes, ara bé, “igual dic dels festivals que de les fires com el Mobile World Congress, que la seva única raó d’existir és que gent de tot el món es desplaça fins ella”, afegeix el periodista.
La paradoxa és que els festivals neixen amb voluntat subversiva, amb discurs crític. No obstant això, ara es tradueix en concentració d’esforços i capital
En la dècada dels noranta, la inversió pública va semblar que anava a dirigir-se a generar un teixit cultural i musical consistent, però tot va acabar virant. Lluís Torrents, president de l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC) i codirector de Razzmatazz, afirma que en aquesta dècada, abans del boom del turisme, les sales de concerts tancaven a l’agost. Això comença a canviar amb l’arribada de visitants, igual que alhora la inversió cada vegada es va concentrant més i acaba generant un país de festivals: “la idea que es venia fa vint anys que els festivals aporten riquesa al circuit cultural del lloc on es fan, ha quedat demostrat que queda lluny en aquest cas, de fet no ajuda”, afegeix Nando Cruz.
Trobar-se i socialitzar amb la música com a excusa, o com a protagonista, no és el problema. Segons el periodista musical, les dinàmiques estructurals són les que poden conduir al fet que el circuit de festivals es converteixi en el monstre que actua per sobre de les seves possibilitats: “els festivals són concentració, i el capitalisme el que vol és concentració de tot, esforços, ingressos, poder en poques mans. La indústria musical està en poder d’uns pocs, en fragments de dies determinats de l’any, manifestat en actes molt massificats. Com pot ser que un festival que es fa a Barcelona generi interès a un fons d’inversió estatunidenca? Els festivals s’han convertit en l’expressió pop del capitalisme més brutal”.
El canvi de paradigma
Durant les últimes dues dècades la indústria musical s’ha sotmès a un canvi de paradigma, el poder de les discogràfiques ha caigut i els artistes han trobat maneres d’autogestionar la seva obra obrint un canal propi de YouTube o Spotify. No obstant això, aquí radica el parany: no jugues en el teu propi joc, sinó sota les normes de la plataforma.
L’eina ‘Royalties Calculator‘, desenvolupada per l’enginyer de BMAT Gabi Ferraté, indica que de mitjana un artista cobra 0,0036€ per reproducció en Spotify —no té en compte si aquest músic porta darrere el suport d’una discogràfica o no, per la qual cosa les xifres podrien oscil·lar—. En aquest cas, prenent l’exemple de la cantant Dua Lipa, s’embutxaca a través de reproduccions dos milions i mig de dòlars anuals.
“En un concert com a cap de cartell, una artista de les seves característiques, el seu caixet pot rondar entorn del milió d’euros”, explica sobre Dua Lipa el president de l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC) i codirector de Razzmatazz, Lluís Torrents. Per aquest motiu, indica que “actualment els músics necessiten les actuacions en directe. Abans podien complementar els tours amb guanys en discos, ara s’aposta la gran part als concerts. Viure només de reproduccions en streaming no és viable tret que siguis Beyoncé”.
Abans podien complementar els tours amb guanys en discos, ara s’aposta la gran part als concerts
Un manteniment econòmic molt favorable arriba als festivals, amb grans quantitats de diners injectats en sponsors. Segons la revista Forbes, un dels dos grans festivals de Barcelona, el Primavera Sound —on en aquesta edició Dua Lipa figura al capdavant de cartell—, té un pressupost de 50 milions d’euros. C.Tangana era un dels màxims exponents de la música nacional que anava a actuar en aquest festival, però al novembre, els organitzadors es van veure obligats a comunicar que es cancel·lava el concert. Es va al·legar que el problema venia per “motius d’agenda”, però de fons, ressona la disconformitat de ‘El Madrileño’ amb unes certes clàusules d’exclusivitat que havia de signar per al contracte en el festival.
Sentimos informar que, por incompatibilidades de agenda, los shows de @c_tangana previstos para Primavera Sound 2022 finalmente no podrán celebrarse. Lamentamos los inconvenientes que estos cambios puedan ocasionar.
— Primavera Sound (@Primavera_Sound) November 12, 2021
“És normal que si inverteixes X diners en un artista, li facis signar que no oferirà concerts amb el mateix repertori i disc en la mateixa ciutat uns mesos abans i després. Però hi ha festivals que tenen clàusules molt estrictes i polítiques bastant agressives, ja que entre ells tenen gran competència”, diu Torrents sobre els contractes. “El que no és normal, tot i que cada cop es pot negociar més, és que a una de les cent cinquanta bandes restants, que no has invertit una dinerada en cadascú, també se’ls apliqui polítiques molt dures, això els impedeix programar altres concerts en sales a les ciutats, és a dir afecta al circuit local”, afegeix en la mateixa línia.
Hi ha festivals que tenen clàusules molt estrictes i polítiques bastant agressives, ja que entre ells tenen gran competència
Les sales de concerts, a diferència dels festivals, són les encarregades de generar un teixit cultural dins en els municipis. Si els macrofestivals eclipsen el panorama musical, durant l’any serà difícil per als promotors musicals locals poder programar, generant una desigualtat paradoxal: hi haurà més macroesdeveniments amb molts artistes i molts assistents, però menys possibilitats dels veïns d’accedir a això, ja que serà més complicat que locals a la seva ciutat ofereixin aquesta varietat d’artistes retinguts pels festivals. Forbes esmenta que el 48% de les entrades del Primavera Sound han estat comprades per públic estranger, al que el periodista musical Nando Cruz, apunta que “si per a fer l’esdeveniment depens de milers de persones que han d’arribar amb avió i allotjar-se a la ciutat, és que alguna cosa no quadra, menys en un context de crisi climàtica, una cosa així és insostenible i una agressió ecològica”.
La sostenibilitat dels macro festivals quant a la petjada que pot deixar en l’ecosistema cultural de la zona, exigeix buscar alternatives conciliadores. Com exemplifica Lluís Torrents, el Primavera Sound ha arribat a pactes amb sales de Barcelona per a oferir cinc dies de concerts en els locals, generant sinergies i tirant arrels i vincles amb la ciutat on se celebra. El model de negoci d’un festival és diferent del d’una sala, però tenen, com diu el president de la ASACC, un objectiu comú: “la música, la cultura”.
