Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La consideració d’un territori com a metropolità està subjecte a múltiples interpretacions. La premissa principal és indiscutible: es tracta d’un territori fonamentalment urbà que abasta diversos municipis. A partir d’aquí comencen les matisacions i les dificultats per delimitar-lo: ha de ser necessàriament un contínuum urbà amb una certa densitat? Té a veure més amb l’entorn construït, l’activitat econòmica predominant o amb l’estil de vida? Hi tenen cabuda “activitats rurals”, com ara l’agricultura?
En general, però, per considerar un territori com a metropolità s’ha de donar una altra condició i és que dins d’aquest espai es produeixin els desplaçaments quotidians d’un percentatge significatiu de les persones que hi viuen. Són les persones, doncs, i la seva mobilitat les que ens poden ajudar a determinar quin és l’abast d’una metròpoli.
En el cas de Barcelona, des del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB) parlem de “la ciutat dels cinc milions” per referir-nos a la regió metropolitana entenent que és aquest volum de població, distribuït per més de 150 municipis, el que es troba implicat de manera directa o indirecta en aquest entramat de relacions quotidianes: sigui a la feina, al lloc d’estudis, quan anem a tenir cura de familiars o en les estones de lleure, al llarg del dia ens acabem desplaçant a un altre municipi o relacionant-nos cara a cara amb alguna altra persona que viu en un municipi diferent al nostre, i no es estrany que ho fem en un tercer municipi on cap dels que ens trobem hi residim.
És per aquesta centralitat de les vides quotidianes de les persones en el fet metropolità que la dimensió social no només ha d’estar present en qualsevol agenda de polítiques metropolitanes que es vulgui desenvolupar, sigui des d’un govern o mitjançant un simple acord de col·laboració, sinó que n’és una de les dimensions clau i inevitables. Convé recordar-ho, perquè ara com ara, i per motius diversos, les estratègies i les polítiques metropolitanes que tenen a veure amb els drets socials no tenen un protagonisme equiparable a les d’altres àmbits també clarament metropolitans, com la mobilitat, la gestió mediambiental o la promoció econòmica.
Segregació, cures, envelliment…
El primer aspecte a abordar des d’aquesta dimensió és el de la segregació urbana, és a dir, la tendència de la població amb nivells similars de renda a concentrar-se en determinades zones, ja que és un fort condicionant per a molts altres aspectes relacionats amb els drets socials. Un fenomen que, com ha estudiat profundament el geògraf Oriol Nel·lo, es manifesta cada cop més en l’escala metropolitana, traspassant límits administratius. Ho observem si confrontem sobre el mapa, per exemple, la concentració de vulnerabilitats a ambdues ribes del Besòs amb l’afluència de renda als dos costats dels túnels de Vallvidrera. En aquest sentit, l’afirmació que el codi postal determina la salut i l’esperança de vida més que el codi genètic s’ha fet popular en els darrers temps.
La qüestió de l’accés als serveis essencials és un altre aspecte que té a veure amb la configuració dels espais metropolitans. Avui en dia es parla a nivell global de la conveniència de pensar en la “ciutat dels 15 minuts”, una estructura urbana que faciliti tenir tot allò que necessitem en un radi d’un quart d’hora a peu o en bicicleta. Però és evident que no tot pot estar a aquesta distància de tothom. Posem per cas un hospital, un gran equipament cultural o simplement la majoria de llocs de treball. En aquests casos, el que cal assegurar és que s’hi pot arribar en màxim uns 45 minuts en transport públic. És per això que la planificació de serveis i d’equipaments, junt amb la del transport públic, tenen per tant un impacte decisiu en la qualitat de vida de les persones, com il·lustren les conclusions del projecte Embarriados.
Relacionat amb l’anterior, els sistemes de cures també tenen diversos components en els que cal tenir un compte l’escala metropolitana, dins d’aquesta organització el més equitativament distribuïda possible dels serveis. La creixent segregació fa que, per exemple, les persones que treballen en l’àmbit de les cures remunerades visquin per norma general allunyades de qui les rep. Obligades, doncs, en ocasions a grans desplaçaments, el temps per a les seves pròpies cures, imprescindibles per mantenir la salut física i mental, es veu compromès. Una experiència en aquest àmbit que ha destacat recentment a nivell internacional són les “Manzanas del cuidado” de Bogotà, una mena se superilles de les cures que inclouen aquest suport a les persones cuidadores que en el cas de la capital colombiana poden haver de fer front a desplaçaments de més de dues hores per trajecte.
El procés accelerat d’envelliment de la nostra societat també té i tindrà clares manifestacions sobre el territori metropolità. Si avui són els centres urbans els que registren els majors índexs d’envelliment, les zones de baixa densitat residencial estan prenent el relleu a gran velocitat, amb l’agreujant que allà la dotació de serveis és molt menor i que les opcions per desplaçar-se es redueixen a partir d’unes determinades edats. Com podrem assegurar una adequada atenció cap a aquestes persones és una qüestió encara per abordar, però és evident que sense una adequada coordinació a escala metropolitana hi ha el risc que no es pugui aconseguir ja que molts dels municipis on predominen les urbanitzacions no compten amb els recursos suficients per fer-ho.
Regeneració de barris
Aquest desacoblament entre necessitats i recursos entre municipis es troba al cor de la resposta metropolitana a l’equitat social. Els plans de regeneració de barris, per exemple, en les seves diverses versions d’acord amb l’administració que els impulsa, són una de les eines principals per tractar de llimar diferències actuant alhora sobre els espais físics i les millores socials en cada barri beneficiari.
Caldria, però, activar mecanismes que tinguin incidència en un moment més proper a l’origen de les desigualtats. Emergeix aquí el concepte de “perequació” o repartiment igualitari de recursos, que essencialment significa que la despesa per habitant en la salvaguarda dels drets socials sigui el més homogènia possible entre municipis gràcies a mecanismes de compensació fiscals. Cal tenir en compte que les diferències en la despesa social per càpita estaven abans de la pandèmia, segons un estudi de l’IGOP, entre els 178,17 € anuals del Prat de Llobregat i els 41,04 de Cornellà de Llobregat.
Un cas molt clar d’aquesta necessitat, reflectit en el mencionat estudi, es dona en municipis com les capitals de comarca de l’entorn metropolità, com Mataró, que veuen com la població amb rendes més altes marxa a localitats dels voltants, reduint la seva base fiscal, mentre que han de mantenir uns serveis que cada cop reben major pressió tant de la població resident, proporcionalment més empobrida, com per l’ús per part dels que, vivint fora, fan vida a la capital o simplement hi busquen els serveis que al seu municipi de residència no hi troben.
Diferencies entre municipis
Finalment, en aquest repàs a aspectes socials que cal abordar en clau metropolitana no podem deixar d’esmentar les diferències en determinats aspectes de les polítiques socials que també generen disfuncions si es plantegen únicament des de l’òptica municipal: des de l’empadronament de persones sense domicili fix fins als criteris per a optar a un habitatge públic o per accedir a segons quins ajuts i subvencions.
En aquest sentit, no és menor l’impacte de la discrepància entre municipis a l’hora de determinar les fórmules de col·laboració amb les entitats socials per a la prestació de serveis finançats públicament, sobretot quan es fa imperar el criteri del preu en l’adjudicació de contractes de provisió.
El Fòrum Social Metropolità
Per tots aquests motius, es va constituir l’any passat, amb la participació del PEMB, el Fòrum Social Metropolità, que és un espai obert a totes les entitats socials amb activitat a la regió metropolitana i als ajuntaments que hi vulguin participar. L’objectiu d’aquest Fòrum, en coherència amb l’explicat fins ara, és identificar i fer front als reptes socials metropolitans desplegant una acció social tant a nivell intermunicipal com a través de la col·laboració pública local amb la iniciativa social a l’interior de l’espai de la regió metropolitana.
En el Fòrum es busca compartir coneixements i experiències i col·laborar en la definició de criteris compartits, com ja s’ha fet en el cas de la contractació pública, així com en l’impuls d’actuacions que tinguin impacte en l’escala metropolitana. Els àmbits que s’han determinat com a prioritaris en aquests primers mesos de funcionament són la inclusió residencial, els models d’atenció a la infància i la concertació público-social. Sobre aquests temes versarà la IV Jornada del Fòrum Social Metropolità, que tindrà lloc el pròxim 8 d’abril a La CIBA de Santa Coloma de Gramenet.
No n’hi haurà prou, però, amb la col·laboració i la coordinació “des de baix” per aconseguir uns millors resultats en termes d’equitat social metropolitana, i menys quan l’amenaça de la gentrificació (en breu, l’expulsió de la població resident de barris que experimenten millores per l’increment dels costos de viure-hi) és ben patent. Caldrà que la planificació, les normatives, els programes i els incentius que emergeixin principalment de la Generalitat de Catalunya adoptin aquesta mirada metropolitana que faciliti la reducció de diferències entre municipis que, en definitiva, comparteixen tantes dinàmiques de quotidianitat.
