L’esclat de la pandèmia per la Covid-19 l’any 2020 va forçar a bona part de les persones que treballaven amb eines o mitjans digitals a adoptar formes de teletreball o treball a distància. Aquest nou terme que ha entrat en el debat públic sobre el món laboral és definit com una modalitat de treball que es fa físicament fora de l’oficina, per mitjans telemàtics. En el seu moment va ser utilitzat com a mesura sanitària per a evitar més contagis, però actualment es presenta com una condició atractiva en algunes ofertes de feina com per exemple: comercial i vendes, informàtica i telecomunicacions i atenció al client.
L’anàlisi del fenomen del teletreball implica posar a una balança els benestars i malestars que comporta per les treballadores. Utilitzem el terme balança, ja que ens permet exemplificar d’una manera molt simple les dinàmiques a les quals ens estem referint. D’una banda, aquest estudi dirigit per investigadores de la Universitat de València ens indica que les taxes de satisfacció amb el teletreball són altes. D’altra banda, el constant monitoratge en línia, el desdibuixament dels horaris i el fet de no poder separar els espais privats de la llar del lloc on es fa la feina són alguns dels principals problemes que ha portat aquesta modalitat de treball remot.
Les conseqüències de la introducció del teletreball no han estat només la reducció dràstica de la taxa de contagi per covid o la millora de la situació sanitària postpandèmia, sinó també el qüestionament del marc d’anàlisi tradicional de l’entorn laboral. Si volem entendre per què el teletreball no ha estat només una mesura sanitària puntual cal analitzar en profunditat la transformació de conceptes com treball, treballadora i entorn laboral. Per poder fer-ho les autores hem decidit entregar dos articles. En aquest primer analitzarem el paper dels sindicats en un entorn digital i la relació de les treballadores amb els mitjans de producció. En el segon article parlarem de la paradoxa de la conciliació en clau de gènere.
Externalització dels mitjans de producció
En el marc d’anàlisi tradicional de les relacions laborals la treballadora és qui proveeix a l’empresària de la seva força de treball i aquesta última qui és propietària dels mitjans de producció. Aquesta definició de drets de propietat de l’empresària fa que hagi de ser ella qui es faci càrrec de les despeses vinculades a l’ús dels mitjans de producció. El que fa trontollar aquesta definició clàssica és l’augment del nombre de feines que es poden realitzar amb l’ús de les TIC. En l’actualitat la treballadora encara és la provisora de la força de treball a canvi d’un salari, però l’empresària ja no és propietària dels mitjans de producció, o almenys d’una part d’aquests. En escenaris de treball a distància són les mateixes treballadores les que assumeixen el cost del material que es necessita per dur a terme una feina. No només estem parlant dels ordinadors i del manteniment de les eines digitals, sinó també de l’electricitat, la calefacció, la connexió a internet i tots els recursos i prestacions que anteriorment proporcionaven les oficines i ara passen a ser despeses individuals de les treballadores.
No som les primeres persones que hem vist com es desvirtua aquest marc teòric i les potencials implicacions que pot portar. De fet, els seus efectes ja han estat anticipats i per aquest motiu des de diferents administracions públiques s’han impulsat polítiques per revertir els efectes que pot tenir sobre les butxaques de les treballadores aquest augment de despeses.
En el cas del Govern Espanyol s’ha intentat regular el marc laboral del teletreball amb l’aprovació del RDL 28/2020. En aquest Reial decret llei s’han tingut en compte aspectes com la desconnexió digital o el respecte cap als horaris de feina i no només la distribució de despeses. Tot i aquests avenços, a causa de la nova naturalesa d’aquesta relació laboral les despeses d’aparells digitals acaben recaient sobre les treballadores. Un exemple que il·lustra aquest fet és l’estudi coordinat per investigadores de la Universitat de València que indica que la meitat de les treballadores no només continuen utilitzant el seu propi portàtil i mòbil quan teletreballen, sinó que a més a més són elles les que s’han de fer càrrec de totes les despeses relacionades amb el lloc on executen la seva activitat productiva. L’estudi també posa en relleu que al voltant d’un 80% de les persones enquestades que teletreballen no reben ni han rebut cap compensació econòmica per haver assumit aquestes despeses. Una dada clau per entendre el problema que estem analitzant és que només un 27,9% de les teletreballadores han formalitzat un acord per escrit sobre les condicions del teletreball que realitzen. Aquesta informalitat en la naturalesa dels acords fa que sigui molt més senzill per les empresàries traslladar les despeses a les seves treballadores, dit d’altra manera, com que no existeix un contracte signat on s’estipulin les hores i condicions del teletreball són les treballadores les que assumeixen aquesta càrrega de drets de propietat dels mitjans de producció i en conseqüència, les despeses que se’n deriven.
Atomització laboral de les treballadores
Un altre efecte derivat del teletreball és la potencial disminució de les relacions personals i en conseqüència, sindicals entre treballadores. No anar a l’oficina a treballar va en detriment de les relacions de proximitat que es poden establir. En el moment en el qual la teva companya de departament en comptes de tenir nom i cognom és un avatar al Google Drive o una adreça de correu electrònic les possibilitats d’interaccionar i relacionar-te d’una manera humana es veuen reduïdes. Les converses es limiten a dates d’entrega de projectes i Excels, no existeix gairebé possibilitat de compartir inquietuds, consideracions i opinions sobre les condicions de treball.
Si bé és cert que existeixen iniciatives per motivar la sindicalització digital, aquestes es troben amb considerables barreres d’entrada. Una nova videotrucada després d’una jornada laboral completa pot suposar una gran fatiga digital. No es tracta només de superar el cansament físic i mental, sinó també d’aprendre a establir vincles personals i polítics amb persones amb les quals no has coincidit mai físicament.
Per concloure ens agradaria clarificar que aquest article no és un manifest contra el teletreball, sinó una anàlisi d’algunes de les implicacions que poden passar desapercebudes sota aquesta capa de modernitat i llibertat que sembla proporcionar a les treballadores. A causa d’aquesta transformació digital del mercat laboral, el marc teòric per entendre les relacions laborals ha canviat. Per aquest motiu cal ampliar les definicions de treballadora i de treball per tal de no oblidar que tot i fer-ho des de casa segueix sent una feina i qui la realitzi, com a mínim, no hauria d’assumir les despeses que se’n deriven.
1 comentari
Com a representant sindical desde fa més de 10 anys a l’administració pública ja tenía els meus subtes amb aquesta modalitat de treball, que era molt damandada per les companyes dones (evidentment) perquè consideraven que facilitaría la conciliació. Els primers moments de teletreball per la covid van treure a la llum la falsetat d’aquesta modalitat de treball per afavorir la conciliació personal i familiar, i ara ens trobem amb la dificultat de aplicar la llei de prevenció i seguretat al treball, a més de l’assumció de costos i despeses que esmena l’article. Una vegada més, la precaució i l’analisis son necesaris davant els canvis que suposadament veneno del progrés. I per ficar més elements al debat de l’actual configuració del Treball quan començarem a parlar de la inversió en temps de desplaçaments que fan les treballadores sense cap contraprestació per parte de les empreses beneficiarios i de les institucions?