Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Darrerament les iniciatives de l’esquerra ens han portat a posar en el centre del debat polític quin és el salari mínim just, el Consell d’Europa ja fa anys parla del 60% del salari mitjà com la referència d’un model europeu. Ara ens trobem davant de la iniciativa de la nova Comissió Europea de fixar a la Unió Europea un salari mínim europeu en aquesta legislatura.
Certament en els inicis del salari mínim aquest es veié com una iniciativa per protegir als pobres de baixos salaris, perquè aquests no els permetien viure dignament. Era com una qüestió de protecció de la pobresa, una component caritativa o com a indemnització, i segurament per molts ciutadans que es mouen en rendes mitjanes o altes sovint encara es veu així.
El fet és que el salari afecta la contraprestació de l’empresari pel treball fet per una persona treballadora. Alguns creuen que la compensació salarial justa la determina el mercat, ignorant que aquesta es dóna amb l’excedent empresarial, ambdós configurant els excedents de les explotacions productives de béns i serveis, i que el seu equilibri o desequilibri converteix en més o menys just el sistema laboral. La consideració de salari indegut seria aquella que no compensa prou l’esforç del treball. Aquesta visió és avui la base del salari mínim actual, ja que determina la xifra per sota de la qual el que no es pot retribuir de menys el treball, i és fixa com a un dret individual o col·lectiu irrenunciable.
La Unió Europea en el seu Pilar Social no vol tolerar salaris indeguts en el seu mercat laboral, com ja ho havien fet abans a molts països europeus en els seus mercats nacionals, país a país, amb l’excepció d’aquells que consideraven que això és competència exclusiva de la negociació col·lectiva (acords sindicats i patronals) que garanteixin un mínim retributiu just o d’equilibri social.
Els acords PSOE-Podemos, consoliden els importants increments ja fets de 2019 al 2020 en aquesta matèria i es comprometen a fixar el salari mínim al 60% del salari mitja al final de la legislatura. Molta tinta corre pels suposats efectes “nocius” de l’SMI sobre els salaris baixos i per tant dels llocs de treball dels que els perceben, parlant de perill de la desaparició per pèrdua de rendibilitat de les seves empreses. També parlen de la territorialització dels salaris en funció del poder adquisitiu del subterritoris dins d’un mateix mercat laboral amb regulacions econòmiques compartides. En definitiva no abraçant el concepte de salaris indeguts, treball indigne, que són eliminats per un salari mínim obligatori i volen parlar de protecció paternalista de la pobresa.
Segurament la negociació col·lectiva hauria d’aconseguir una major justícia social en la distribució de la riquesa generada pel treball entre els excedents que retribueixen el capitat i els dels salaris, però la realitat és la que és, i tot i que la seva extensió no arriba a tota la força laboral. És una opció de progrés, per tant que també ha esdevingut necessària en molts països, en els quals els poders públics determinin també els mínims salarials.
En un món cada cop més global, amb fronteres econòmiques més difuminades, l’existència d’una retribució salarial mínima en els àmbits laborals d’aquests mercats esdevé no sols una millora en la igualtat, sinó que també representen un combat contra el dumping social, i sobretot la persecució de salaris indeguts del treball indigne.
Així que fer una qüestió “local” de l’SMI en un món cada cop més global és fer batalles polítiques provincianes o nacionalistes, que van contra la seva naturalesa de justícia laboral. Justificar els salaris socialment indeguts per criteris econòmics solament en un poc sa economicisme, que no reconeix el seu caràcter humà a la força de treball. O segmentar realitats laborals dins d’un mercat laboral compartit amb regles comuns. Els raonaments suposen una coincidència transversal ideològicament de populistes i liberals, que no posen al centre del mercat laboral el treball digne i suficientment remunerat, una obligació de primer ordre en una economia social de mercat, un dret humà inalienable.
