Que els i les professionals sanitaris estan fent un sobreesforç durant aquest any de pandèmia és una realitat àmpliament reconeguda. Un sobreesforç que s’associa a un patiment sostingut del qual se n’ha visibilitzat només una part i algunes causes. Cert patiment va amb l’ofici de ser metge, com bé s’ha exposat a la literatura, entre d’altres, per Camus (La peste), Winckler (Las confesiones del Doctor Sachs) o Berger (Un hombre afortunado). També amb tots els oficis que tenen a veure amb tenir cura de persones.
L’observació del patiment, el testimoniatge de la malaltia i de la mort, sobretot quan les possibilitats d’evitar-los són minses, enfronten amb qüestions profundes de l’ésser humà: el sentit del dolor, la inevitabilitat de la mort, el valor de la comunitat, la solidaritat, o la compassió… Són vivències que calen de mica en mica i es tradueixen en emocions, sentiments i cognicions. Quan l’allau és intens i continuat pot esdevenir insuportable, punt al qual han arribat molts sanitaris en aquesta pandèmia.
En l’entrada “El nostre patiment” del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), infermeres i metgesses parlen en primera persona de les seves experiències i impressions durant la pandèmia. Refereixen haver sentit incertesa, por, inseguretat, frustració, impotència, culpa, tristesa, esgotament, desànim, ràbia, indignació, angoixa, col·lapse, bloqueig mental, desesperació, pèrdua, aïllament, separació… que s’han anat acumulant en els seus cossos i les seves ments. Durant molts mesos, han dominat les emocions negatives o desvinculatòries (segons les anomena JL Tizón a Salud emocional en tiempos de crisis, Herder) que han conviscut amb d’altres de caràcter positiu o vinculatori que han sustentat i protegit d’un patiment encara més desestructurador. El sentit del deure, del professionalisme o de la cura han mantingut els i les professionals dempeus durant aquest temps que sembla inacabable, com ho han fet les manifestacions de suport i estima dels pacients.
Les companyes del FoCAP parlen també d’un altre tipus de patiment, l’ocasionat per raons estructurals i institucionals. L’escassetat de mitjans i de personal amb què s’han enfrontat a la pandèmia s’ha vist agreujada per les agressions repetides que des de les organitzacions s’han dirigit a l’atenció primària (AP): ignorar la importància del seu paper en la contenció de la pandèmia, tancar CAP i consultoris, posar el focus de la gestió i de la comunicació en els hospitals, els constants canvis en les instruccions, la reorganització assistencial… De manera que, a més a més d’atendre malalts i pandèmia, van haver de reivindicar, resistir, o fins i tot desobeir, per poder fer la seva feina.
Després d’un any, les coses no han canviat massa, i els explicables errors inicials s’han convertit en norma. Continua faltant personal, no es recupera la visita presencial, es posen en marxa «vacunòdroms» fora dels CAP o es construeixen més hospitals quan molts consultoris locals continuen tancats.
També mencionen la importància de la ideologia i els valors que han inspirat les respostes de les institucions. Els protocols no han deixat espai per poder plantejar dilemes, els automatismes s’han imposat a la reflexió, la tecnologia ha rellevat la confiança i el vincle. Diuen: «Que es prioritzi la visita telefònica i que costi tant recuperar la presencialitat no és casual. Respon a una escala determinada de valors i a les dificultats per reconèixer el patiment de l’altre». Dilemes, reflexió, confiança, vincle, persones… Són paraules i conceptes estranys en l’actual pensament neoliberal, més vinculat als algorismes i a les solucions tecnològiques.
Després d’un any, les coses no han canviat massa, i els explicables errors inicials s’han convertit en norma. Continua faltant personal, no es recupera la visita presencial, es posen en marxa «vacunòdroms» fora dels CAP o es construeixen més hospitals quan molts consultoris locals continuen tancats. La coincidència en valorar com a dolenta la gestió de l’atenció primària és tan àmplia, que fins i tot Amnistia Internacional la qualifica de «segona pandèmia» en una investigació que ha dut a terme en tres comunitats autònomes, entre les quals es troba Catalunya.
Tot això fa mal, molt mal, perquè es qüestionen fonaments de la professionalitat i devalua el treball de milers de persones que s’hi deixen la pell massa vegades, literalment. El dany emocional no es reconeix adequadament i ja s’ha començat a anomenar i mesurar des d’una mirada biologicista i medicalitzadora. Es parla de «trastorn mental» dels sanitaris, i amb l’ús d’aquestes paraules i aquest concepte, s’està assenyalant el camí del possible abordatge i tractament. Qüestionaris i escales són poc útils per penetrar en el món de les emocions, que es veu traslladat -trastocat- al món dels símptomes i els diagnòstics. Ansietat, depressió, insomni, o estrès posttraumàtic no poden descriure sense un cert reduccionisme un patiment emocional que és molt més ampli, més ric semànticament i simbòlicament. El fet de posar l’etiqueta de trastorn o de malaltia a un patiment no sols l’amaga, sinó que també responsabilitza la persona d’uns símptomes i sentiments que són normals, la desposseeix de capacitats i la revictimitza. En posar l’atenció en l’alteració personal s’obvien les causes sistèmiques que provoquen el malestar. En la mateixa línia, i com és habitual, els mitjans de comunicació amplien el missatge: «La meitat dels sanitaris tenen símptomes de trastorn mental per la Covid», quan seria molt més ajustat a la realitat recollir que la sobrecàrrega i la mala gestió causen patiment.
A institucions, polítics i gestors els costa reconèixer, conèixer, comprendre i acollir el patiment dels i les professionals. De la mateixa manera que no reconeixen els errors ni en demanen disculpes, acció que seria reparadora i molt més «curativa» que els fàrmacs o els regalets que el CatSalut ofereix. No podem demanar al coronavirus que repari el mal que està fent, però sí que ho podem demanar a totes aquelles persones i institucions polítiques i dels diferents poders que amb les seves accions estan provocant dany. Des de la prepotència no es contempla el deure de reparació vers la societat o les sanitàries. Però es pot fer si es vol. El mateix JL Tizón ofereix en el llibre citat més amunt un llistat de mesures reparadores que poden portar a terme les administracions. Mesures no des de la «salut mental», sinó des de la perspectiva social i psicosocial, de protecció i atenció emocional, de foment de la solidaritat, del suport mutu i de les xarxes de relació, espais de contenció emocional en els centres, espais de reflexió. I si és necessari, contemplar accions de cura i atenció personal, com pot ser oferir dies de descans remunerat.
Un dels ensenyaments de la pandèmia ha estat la vulnerabilitat a què estem exposats i la necessitat que tots hem tingut de ser cuidats. També la importància que té l’AP en la contenció de la infecció, en l’atenció a les persones malaltes o en risc d’estar-ho, en el rescat de les residències, en els nous dispositius com els «hotels de pandèmia» o en activitats d’abast poblacional com la vacunació. Tot, en unes condicions molt precàries, però sempre des de la responsabilitat i l’actitud de cura. L’alt grau de patiment esgota les forces per seguir treballant i per seguir aguantant el menyspreu i la manca de recursos, fet que està revertint en la població.
Reparar vol dir reconèixer el valor de la feina i de l’entrega i posar les mesures necessàries per poder fer-la bé. Prestigiar socialment l’AP i el seu paper durant, abans i després de la pandèmia. També, esmenar els errors per no repetir-los, retornar a professionals i població els serveis tancats i un aspecte essencial sense el qual no es pot tenir cura plenament, que és retornar la relació personal, la presencialitat i la confiança. Elements que el telèfon i la tecnologia mai podran suplir.
