o puc dir que des de la meva cel·la jo veia la gent que anava cap a la Jonquera – perquè era una finestra petita que donava a la carretera – i pensava: ostres quanta gent! Però quan ho rumiava al vespre pensava: això no és Catalunya. Sí que hi ha molta gent intentant paralitzar la frontera en contra la nostra sentència, però no és tot el país. Per tant, tampoc érem prou llavors”. Aquesta reflexió que Dolors Bassa explica en l’entrevista sintetitza el seu pensament després dels tres anys llargs que ha passat a la presó. “Jo estic molt d’acord – explica – amb el que hem fet a ERC, ja que hem arribat a la conclusió que necessitem més temps per ser més i millors. No ens neguem a la unilateralitat, però el nostre procés és multilateral. A més, si encara no hem ni començat a negociar, per què s’assumeix que fracassarà?
Com està?
Molt millor que quan estava a dintre. No és llibertat plena, perquè hi ha coses que no les podré fer com per exemple tornar al treball que tenia com cap d’estudis d’una escola concertada. Tinc antecedents penals i no puc anar a tots els llocs on voldria. Però poder tenir el gaudi del dia a dia de poder fer el que vols en el moment que vols no té res a veure amb estar a dins d’una presó.
Creu que l’experiència a la presó li farà percebre aquest gaudi vital durant la resta de la seva vida?
Jo crec que sí, que la presó o una gran malaltia és un sotrac que et fa valorar el que és important i el que és imprescindible. Jo vaig arribar a la conclusió que l’imprescindible és la quotidianitat de poder viure el dia a dia de l’entorn amb la família i les amistats, i també la necessitat de perdre més el sentit material que potser no te n’adones o valores tant quan no has passat per una cosa així.
Ha passat tres anys i quatre mesos engarjolada. Està cansada de la política? Què ha canviat de la Dolors Bassa prèvia entrada a presó respecte a la que en surt, en el sentit d’ideals i de pensaments?
Jo crec que no hi ha hagut cap modificació respecte del què pensava abans al que penso ara. Sempre he cregut que la política és el dia a dia. Jo, que sóc mestra, sóc conscient que quan expliques un tema d’una manera o altra ja estàs fent política. Respecte a les meves conviccions, crec que és un denominador comú de les que hem estat o a la presó, a l’exili, o represaliades, que la injustícia es fa tan explícita i palpable que les posicions prèvies s’enforteixen. Jo era psicopedagoga de feina, però amb conviccions feministes i independentistes. Ara, aquestes conviccions són més fermes.
El sistema penitenciari hauria de canviar de dalt a avall, i, sobretot, amb relació a les dones
Durant els mesos en què les negociacions pels indults semblava que s’havia de resoldre a principis, però passaven els mesos i no acabaven d’arribar… Què pensava vostè? Hi confiava?
Confiar no he confiat mai en res. A la presó aprens a no fer-te expectatives, perquè les expectatives et fan mal. La negociació fou mentalment molt dura per nosaltres. Sabíem alguna cosa, el que ens podia anar explicant per exemple en Jaume Asens. Jo sabia, que la UGT en el meu cas havia demanat l’indult i jo estava molt contenta, perquè creia que a la presó no hi fèiem res i per tant podíem fer molta més feina fora que dins. Però els inputs que ens arribaven eren pels mitjans de comunicació i eren contradictoris, i això va ser un patiment. Jo no ho vaig viure gents bé tot aquest temps. De fet no vaig fer la bossa fins al mateix dia al matí perquè no veia clar que poguéssim tenir l’indult.
Creu que sense la pressió de la representació catalana d’Unidas Podem hauria sigut possible?
És una suma de factors, però és cert que Unidas Podem ho van dir des d’un principi, i en especial en Jaume Asens, que va treballar molt perquè hi hagi els indults i un canvi en codi penal i que es resolgui políticament el conflicte que hi ha. ERC va aconseguir que l’altra part assumís que hi havia un conflicte polític, i la pressió del Consell d’Europa, Amnistia Internacional, i la mobilització a Catalunya… La suma dels factors ho va fer possible.
El PSC l’ubica vostè en el bloc establert del 155 o creu que s’hi pot fer alguna cosa. És a dir, creu que en un futur pròxim podrà tornar a ser concebible una aliança tripartida entre Comuns, PSC i ERC?
A mi em costa ubicar el PSC per pensar una aliança de partits d’esquerres. El PSC continua encara amb un argumentari molt semblant al que tenia després de l’u d’octubre. Jo des de la presó he tingut més relació amb el PSOE que amb persones orgàniques del PSC, però en canvi he rebut moltes cartes de militants del PSC, sobretot amb els que compartíem afiliació a la UGT. Cap de les persones rellevants del PSC ha fet cap detall per venir-nos a veure, encara que amb algunes hi he tingut molta relació. Això, sumat a les declaracions em costa molt pensant que van canviant, però no dic que no ho puguin fer.
Ha hagut de viure l’època més dura de la pandèmia entre reixes. Les presons són llocs opacs desconeguts per la gran majoria de la població, i poques vegades la gent que hi entra hi surt té la seva presència mediàtica: què explicaria, o què ha après de la presó, quines coses l’han sorprès?
Jo abans d’entrar-hi, ho reconec, no en sabia res del sistema penitenciari. Crec que una de les coses importants és que es visibilitzi. És opac, com comentava vostè, i jo també li dic que és obsolet. Hem de poder fer una introspecció i preguntar-nos perquè tenim les presons allunyades dels centres, amb poquíssima possibilitat de formació, perquè hi ha tan poc acompanyament i inserció laboral. El sistema penitenciari hauria de canviar de dalt a avall, i, sobretot, amb relació a les dones.
Per què?
Doncs perquè tot està pensat pels homes. A la meva presó érem entre 35-40 dones i 800 homes. En el món capitalista on vivim tot està pensat per la quantitat, des de productes que podies comprar al economato, el tipus d’activitats que es fan… Tot estava pensat per la gran majoria, és a dir, per homes. Això s’hauria de canviar.
S’ha parlat molt menys de les preses que dels presos. Lledoners era conegut per a tothom, mentre puig de les bases tenia poca presència mediàtica. Carme Forcadell diu que va en surt més feminista. I vostè?
Jo diria que més feminista no, perquè quan hi vaig entrar ja ho era molt. En el món laboral he treballat tota la meva vida en quelcom molt explícit com és la discriminació per raons de gènere… Però a la presó sí que te n’adones que més que discriminació hi ha victimització. Moltes de les dones que hi ha són víctimes, o bé perquè són víctimes de gènere, de la drogodependència, o d’un sistema capitalista el qual no els hi ha donat cap xarxa de seguretat. A més, se les victimitza per ser mare i dona, i aquesta part cal reivindicar-la. Jo sempre dic que de les 40 que érem, dos o tres sí que havien comès un delicte per quedar-se, però totes les altres, si rasques, era que havien arribat al delicte per com havien sigut tractades prèviament per la societat.
Però la Generalitat té competències en l’àmbit penitenciari, i vostès estan al govern. Per què no fa res per canviar-ho?
Bé, jo no hi estic al Govern, eh! (riu)
D’acord, li pregunto ara en representació d’ERC.
Sí, sí. Jo crec que amb el sistema penitenciari hi ha moltes i moltes tasques pendents. S’ha de dir, també, que a Catalunya estem més avançats – com a mínim per allò que jo vaig poder viure – a Espanya. Ara bé, el tema que crec que ens hauria d’ocupar més té a veure amb la prevenció, a allò que passa abans d’entrar al sistema penitenciari. Per exemple, la Renda Mínima Garantida que es va implantar quan jo era consellera era fonamental per a millorar o resoldre part d’aquests problemes, tot i que no puc dir que en la implementació hagi anat fantàsticament. Hi ha gent que arriba al delicte perquè no té ni un mínim.
La vessant de la sanitat de la gent gran, i això inclou les residències, hauria de ser totalment públic
Sobre la gestió de la pandèmia vull preguntar-li què n’opina de la feina del seu successor Chakir el Homrani davant la Conselleria de Treball, Afers Socials i Famílies, altament criticada pel maneig de les residències durant els primers mesos. Parlava amb ell en aquells moments?
Sí, amb el Chakir som amics. Un cop cada mes o cada dos mesos venia a la presó i m’explicava com estava a la situació. Penso que va passar per una situació molt complicada, i que la pandèmia va de manifest problemes estructurals en el sistema de residències. Jo no valoro, ni critico ni no critico el que fan els meus companys. Segur que si jo hi hagués estat al capdavant hagués fet coses diferents.
Però hi ha una anàlisi dia d’avui del que no funcionava correctament del sistema de residències? Quina part de responsabilitat, per exemple, s’haurien de canviar de cara una propera pandèmia?
El model ha de ser més sociosanitari. Això està clar. Un dels problemes és que les residències, o moltes d’elles, estan concertades o privades. L’altre problema era que la sanitat no estava dins de les residències, i si trobo que vam fer bé alguna cosa va traspar-la a la gestió de la sanitat. També hem tingut un model basat en macroresidències, com si fossin hospitals, i hem d’avançar cap un model com si fossin cases, relacions més familiars. Personalment crec que la vessant de la sanitat de la gent gran – i això inclou les residències – hauria de ser totalment públic.
Parlem de la situació política. Vostè ha declarat que confia en la Taula de Diàleg. Exactament en quin sentit hi confia?
Bé, jo confiar ja no confio en res, però sí que tinc esperança. A la presó he après que és el dia a dia. Però sí que tinc esperança, per què si no quina és la solució?
Però en què té esperança?
En què hi hagi una negociació.
Però la negociació ja se sap que hi serà. Ara bé, si del que es tracta en aquesta nova etapa és la de no defugir de les veritats polítiques que tenen consideració l’actual correlació de forces, es fa difícil pensar que govern d’Espanya cedirà en el curt en la proposta del referèndum.
Per què? Pot passar que d’aquí poc a Escòcia hi hagi un segon referèndum… Entenc la pregunta, però hi ha molts inputs de l’entorn que fan pensar que allò que poden haver dit que no, d’aquí a un temps sigui que sí. Jo el que sé és que nosaltres tenim clara la proposta que portem, i una negociació sempre comença així. Es posen dues propostes a damunt la taula i parlem-ne. No estem tancats a res. És evident que s’han de moure.
L’escenari a dos anys vista que presenta Junts per Catalunya en l’hipotètic cas que la taula no doni els seus fruits és el de “preparar un nou embat democràtic”.
Bé, està clar que hem de tenir preparat què farem si hi ha immobilitat a l’altre costat. Però jo també em faig la següent pregunta: ara la societat catalana està més preparada del que estava l’any 2017 per anar a un embat contra l’Estat? Jo penso que no. Per tant ens hem de reforçar. Jo estic molt d’acord amb el que hem fet a ERC, ja que hem arribat a la conclusió que necessitem més temps per ser més i millors. No ens neguem a la unilateralitat, però el nostre procés és multilateral. A més, si encara no hem ni començat a negociar, per què s’assumeix que fracassarà? Jo no sóc negativa, i menys ara que he tingut tres anys per a fer una reflexió profunda del que ha anat passant. Jo continuo tenint aquesta esperança, que no vol dir confiança.
La comunitat internacional ha avalat la gestió del Pedro Sánchez sobre Catalunya, o, almenys, molt més que la gestió de Rajoy…
Perquè el Pedro Sánchez també s’ha mogut, no ha fet el mateix que havia fet el PP abans. A l’octubre del 2017 la nostra proposta sempre va ser de diàleg i de negociació, no haguéssim acabat en la via unilateral si a l’altre costat hi hagués hagut un mínim de diàleg. L’han recolzat a partir del moment en què s’ha mogut.
Però que la comunitat internacional es posi del costat de tipus de gestió que fa el Pedro Sánchez en contraposició a la gestió feta pel PP – que saben que és explosiva i que genera mala publicitat – no implica necessàriament que prefereixin recolzar l’independentisme a la dreta espanyola, ja que al final els estats estan protegint els seus propis interessos…
Cert. Jo crec que hi ha una cosa que sí que hem après i és que Europa és l’Europa dels estats i no l’Europa de les nacions, i que és l’Europa econòmica i no social. Llavors hem de combatre i continuar lluitant sabent això, sí. És veritat que ara, mirant retrospectivament i analitzant tota la força que hi havia a l’altre costat ho faríem diferent, i això ho he dit sempre.
En el darrer programa del FAQS a TV3 hi va anar convidat David Madí, una mica en representació o amb l’interès de conèixer la part opaca del Procés: les coses que encara no es poden dir, com qui va organitzar el referèndum, qui hi havia darrere de Tsunami Democràtic… quan creu que es podrà saber les veritats al darrere d’aquests fets?
Quan no hi hagi l’espada de Dàmocles de la repressió que t’amenaça amb la presó i la repressió. Jo entenc que gent com en David Madí o en Xavier Vendrell no poden enraonar perquè estan en mig d’un procés judicial. No es pot parlar lliurement perquè ens han retallat la llibertat d’expressió i de poder explicar com són clarament aquestes coses. Per altra banda, jo crec que la gent que hem estat a la presó hem perdut aquesta por. En tot cas, crec que ha de passar un temps perquè puguem explicar què va passar amb temes com el Tsunami Democràtic. Jo puc dir que des de la meva cel·la jo veia la gent que anava cap a la Jonquera – perquè era una finestra petita que donava a la carretera – i pensava: ostres quanta gent! Però quan ho rumiava al vespre pensava: això no és Catalunya. Sí que hi ha molta gent intentant paralitzar la frontera en contra la nostra sentència, però no és tot el país. Per tant, tampoc érem prou llavors.
Vostè a banda de ser militant d’ERC, també ha tingut una altra militància amb el món sindical de la UGT. Quan d’important ha sigut per vostè aquesta segona militància (primera en el temps) i com valora el futur dels sindicats en l’era de la robotització, l’externalització i la individualització?
En l’àmbit personal, l’afiliació a un sindicat és el més important que m’havia passat. A l’UGT vaig aprendre a defensar els drets, a negociar, a tenir contacte amb gent de diferents ideologies que s’uneixen per defensar uns drets. Què ha passat? Que ens ha faltat consciència de classe. Hem anat avançant cap a una societat més capitalista i més individualista, i ens ha enganyat el que s’ha anomenat “classe mitjana”. Alguns pensàvem que la classe mitjana ja ho érem i teníem tot, però venen mal dades i estem uns mesos sense cobrar, de sobte tot s’ensorra. Crec que els sindicats s’han atomitzat, però segueixen sent imprescindibles.
Alguns pensàvem que la classe mitjana ja ho érem i teníem tot, però venen mal dades i estem uns mesos sense cobrar, de sobte tot s’ensorra
Què creu que hauria de canviar el món sindical?
Igual que fossin menys sindicats corporativistes i siguin més sindicats de classe. Que siguin capaços de defensar el que és laboral concret i el que és social general. Evidentment que hi ha d’haver canvis en els sindicats, però a hores d’ara segueixen sent les organitzacions millor preparades per a defensar els drets dels treballadors i treballadores. Jo, per posar un exemple, un dels debats que he tingut amb sindicalistes és que en el sistema educatiu no hi hagi cap explicació de què són i fan els sindicats. Molts joves només coneixen els sindicats quan tenen una dificultat laboral. Aquí s’ha de fer una reflexió profunda de cap on hem d’anar.
Com ha explicat abans, vostè va estar al capdavant de la Conselleria de Treball, Afers Socials i Famílies en la implementació – amb algunes dificultats – de la Renda Mínima Garantida (RMG). En aquest sentit li pregunto sobre la proposta de la Renda Bàsica Universal que, en principi, forma part del pacte de Govern amb la CUP.
En teoria hi estic totalment d’acord. Abans d’això: la RMG va costar molt implementar-la, perquè era la primera vegada que es feia un dret subjectiu, no només de persones, sinó d’unitat familiar. Ara, passat aquest temps des del 2018 fins ara jo crec que no s’ha acabat d’implementar bé, sigui pels problemes burocràtics o per com ha evolucionat la societat. El que no podem tenir, en tot cas, són les bosses de pobresa tan importants que tenim. Per tant estaria totalment d’acord en passar-ho cap a Renda Bàsica, fet que implica que hem de redistribuir totalment els recursos que hi ha, i modificar el pressupost i la política fiscal de manera substancial. Penso, a més, que si tothom tingués aquest mínim la societat en general milloraria. No en tinc cap dubte. L’empresariat podria escollir lliurement a qui volgués, i el treballador perquè sabria que té una supervivència econòmica que li permetria cercar per la feina adequada.
Acabem: quins plans té per les vacances d’agost?
Doncs miri, al juliol he estat ocupada amb actes diversos i l’agost me’l penso agafar per mi. Intentaré gaudir del paisatge, estaré per la meva terra de l’Empordà, aniré a la muntanya i faré una mica la meva. Llavors, hauré de buscar feina de cara el mes de setembre, perquè a causa de la inhabilitació no puc tornar a la meva feina i llavors n’hauré de buscar una altra. No em podré jubilar com havia pensat perquè si pogués ho faria. No en tingui dubte! (riu)
