A la ciutat de Palma, el passat Dia dels Drets Humans -10 de desembre- es va viure de manera particular. Mentre les institucions celebraven actes institucionals plens de retòrica, un grup d’activistes de la Plataforma STOP Desnonaments, es concentrava davant el número 3 del carrer Parc, a prop de barri de Santa Catalina, una de les zones que va patir aviat la gentrificació per l’arribada de veïns de nord d’Europa, convertint així l’habitatge en pura especulació i el dret a ella en una quimera. El lloc de la concentració dels i les activistes no està lluny de barri de Son Espanyolet, on el moviment veïnal està en peu de guerra contra la invasió del turisme de vacances que els vol gentrificar.
Suposo que la burocràcia de l’aparell de justícia no atén a commemoracions com la del Dia dels Drets Humans, però la coincidència amb un dels desnonaments més cruels que darrerament s’han produït a Palma no deixa de ser una bona ocasió per insistir en la impossible convivència entre neoliberalisme i drets humans, que Julie Wark explica en el seu Manifest de drets humans. Un text que, per cert, convé rellegir tant en tant.
El seu pare treballa totes les hores que pot i la mare, des de fa anys, no té temps per dedicar a una feina remunerada, ja que ha d’estar pendent de les necessitats, donat el seu estat de salut, del seu fill Oscar. El context és una llar amb sustentador únic que participa d’un mercat de treball precari gràcies a les reformes neoliberals; un membre adult que no participa de l’aliment de la llar ja que treballa (sense retribució, és clar) a les imprescindibles tasques de cures. El tercer membre de la llar és un jove amb discapacitat. Les dificultats per arribar a final de mes són imaginables, però, oficialment, no és una llar pobra. I, insisteixo, l’expulsió de la família Kacper de la casa on vivien des de fa més de 14 anys estava més que anunciada i era coneguda per les administracions públiques.
III.- La pèrdua de capacitat integradora de la feina remunerada: A les llars desnonades sol haver membres amb feina remunerada. A la situació laboral se li aplica la lògica de mercat, que s’aplica exclusivament amb criteris quantitatius. Fins i tot quan es parla de “treball de qualitat”, se segueix la lògica mercantil de prestar atenció únicament a l’etiqueta. Així ens venen, per exemple, com llocs de treball estables els que responen a un contracte fix, amb baixíssima protecció davant l’acomiadament arbitrari. Després de les Reformes Laborals (la de l’PSOE el 2010, i la de l’PP el 2012), i mentre no es deroguin i es reverteixin els seus efectes, el fonamental és avaluar si el treball remunerat millora o no el grau d’integració social, és a dir , si remet o no el fenomen de la pobresa laboral.
IV.- La no valorització dels treballs de cures: És sabuda la feminització dels treballs de cures i sobre la qual no s’aplica la lògica de mercat. És a dir, els treballs essencials per a la vida de l’espècie humana no tenen valor econòmic. És sabut també que això passa per una construcció social basada en els valors i normes del patriarcat que, entre altres coses, estableix una divisió discriminatòria de la feina, que reclou a les dones en l’espai de les tasques domèstiques, i el servei als altres membres de la llar.
V.- La necessitat imperiosa de la Renda Bàsica (i d’altres drets incondicionals) per socialitzar en contextos lliures de feixismes. Diguem-ho sense embuts: Polítiques d’esquerres sense Renda Bàsica són quelcom semblant a encarregar l’organització d’una festa infantil al mateix Herodes, i confiar que tot acabi bé. Aquest és un delirant imaginari, que garanteix un final de festa nefast. La qüestió és que no és menys delirant l’obstinació de no posar la Renda Bàsica al centre del debat. No és doncs inimaginable que, sense Renda Bàsica i amb pals i desnonaments contra els drets humans, es provoqui l’extensió del “feixisme social”, que, no ho oblidem, ja té més de mig centenar de veus al Congrés dels Diputats.
Aquest article va ser publicat primer a la revista Sin Permiso
