La notícia de l’Ingrés mínim vital, aprovat fa poc i com a contingència als problemes derivats del Covid19, és una notícia important i satisfactòria com a mesura de redistribució de renda inclosa dins del sistema de protecció social complementària.
Sens dubte, estem parlant de la mesura mes important de la història recent del nostre país, que no sols té per objectiu dotar d’ingressos a aquestes configuracions familiars que la seva entrada de ingressos és nul·la o insuficient, sinó que redueix patiment evitable i pal·lia por i estrès.
Al nostre país, també existeixen altres mesures semblants a l’Ingrés mínim Vital, com per exemple la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) a Catalunya, que cal recordar que encara segueix sense implementar-se plenament ni dotar-se de pressupost per a la seva posada en marxa i d’altres experiències més exitoses i amb més recorregut a d’altres comunitats, entre elles Euskadi o Navarra.
Però hi ha un fet comú entre totes aquestes polítiques, deixen desprotegit de manera fefaent a un sector de la població: la gent Jove.
M’explico. En els requisit d’aquestes mesures trobem un, prou clar, que limita l’accés a l’ajuda segons l’edat: majors de 23 anys, en el cas de la RGC de Catalunya o la Renta de Garantía de Ingreso del País Basc o a 21 en el Ingreso Mínimo Vital.1
Aquest fet, a primera vista anecdòtic, és una manera d’excloure, de forma segregada, a un sector de la població que sol viure amb especial èmfasi les crisis econòmiques al nostre país.
La situació de precarietat congènita que viu la gent jove és una cosa que ve de llarg, un patró comú en el qual, en suposar-se un espai de mera transició, es conjuga la precarietat com un factor inevitable de caràcter passatger.
La parcialitat no desitjada, la baixa remuneració, el treball en sectors poc organitzats i de baix valor afegit i la temporalitat, se sumen a la consideració transitòria de la inevitabilitat d’aquesta precarietat per a generar-nos un via crucis laboral fins a passar a l’etapa adulta.
I, com si això últim fos poc, les pujades de les taxes universitàries i el cost d’estudiar sumat a l’escalada desorbitada dels preus dels lloguers, acaben generant el trencament de l’expectativa de generar projectes de vida autònoms per a la gent jove.
És per això, que es fa incomprensible que, qualsevol mesura, especialment les no contributives, operin allunyades de la gent jove i no s’articulin des d’una marc emancipador i no pal·liïn la vulnerabilitat que els acompanya, sent un impediment per a corregir els elements sistèmics, tant en el marc laboral com en l’habitatge i l’educació..
Concepte de nucli familiar
Una altra cosa que cal assenyalar és el concepte de nucli familiar. Aquest criteri, establert en les diferents mesures existents, genera el que podem dir bosses de pobresa intrafamiliar, en pressuposar que, l’entrada de ingressos determinada per unitats familiars tradicionals, implica un repartiment equitatiu d’aquest entre els components d’aquest nucli o unitat familiar.
Aquesta presumpció implica que, molta gent jove i moltes dones, vegin frenades les seves opcions de independència econòmica per l’existència d’un sou, habitualment masculí, i poder així, tenir la capacitat de generar alternatives de vida allunyades de la figura patriarcal. Aquest requisit, com a conditio sine qua non, genera la invisibiltzació d’elements en situació de vulnerabilitat i, per consegüent, l’exclusió d’aquests, abocant-los a una dependència econòmica que actua com a jou i lligam i que s’accentua en famílies amb problemes socials greus.
Atesa la importància i rellevància d’aquestes mesures, cal eliminar aquests requisits, situar-los a la majoria d’edat – si no es pot en l’edat legal d’emancipació que estableix l’article 314 del Codigo civil, als 16 anys – i trencar amb la unitat familiar, per a així permetre l’accés ple de la gent jove a aquestes mesures, abandonar el paternalisme institucional, i permetre una possibilitat d’emancipació plena que ens converteixi, a la gent jove, en subjectes polítics de ple dret.
1 La Renta Garantizada de Navarra sitúa els 18 o edat d’emancipació com a requsit, no obstant, requereix d’haver viscut de forma independent, almenys, en els dos anys anteriors a la solicitud de l subsidi.
