Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Vidrieria Rovira, l’emblemàtica i centenària fàbrica de botelles de vidre ubicada al polígon de la Zona Franca de Barcelona, va ser durant dècades un pilar fonamental de la indústria del vidre a Catalunya i la seva història està intrínsecament lligada a les vides de moltes famílies barcelonines.
Després d’un conflicte que es va iniciar amb un ERO el febrer del 2024, el 14 de març els treballadors van arribar a un acord “favorablement” en el sentit que l’empresa liquidarà els treballadors pagant-los als menors de 55 anys, 53 dies amb un màxim de 33 mensualitats, i als majors de 55 anys, plans de renda en dos trams. Mentrestant, els actius romandran a les instal·lacions de la planta, a l’espera que arribi una empresa que es dediqui a la fabricació de botelles i vulgui adquirir-los.
Durant generacions, pares, fills i nets havien trobat en aquesta empresa un lloc de treball, una comunitat i una tradició familiar. Exemple d’això és *Josep, qui va dedicar més de 40 anys a l’empresa. El seu pare i el seu avi també van formar part de la plantilla, representant tres generacions consecutives dedicades a la vidrieria. Treball amb què van donar sustent a les seves famílies durant tots aquests anys. No obstant això, el 1993 van començar una sèrie de canvis en la propietat de l’empresa i amb ells, també es van produir canvis estructurals que, poc a poc, van afectar les condicions laborals dels treballadors. Per exemple, l’empresa va implementar una política que prohibia la contractació de familiars, trencant amb una tradició que, segons els treballadors, havia enfortit els vincles comunitaris i la transmissió de coneixements especialitzats de generació en generació. Argumenten que, per a ells, el vidre és un ofici i un art.
“Abans, a la vidrieria – explica Josep – treballàvem de pares a fills, hi havia cosins, amics, de tot. Últimament, l’empresa va establir la norma que no volien ni familiars, ni amics, ni fills, res. Llavors, ser fill de algú es va convertir en el camí més curt per no ser admesos a l’empresa. I cada vegada teníem menys beneficis; per exemple, durant diversos anys van regalar els lots de Nadal, però a partir del 2008 ho van deixar”.
La multinacional i l’acomiadament massiu
El febrer d’aquest any, la multinacional nord-americana Owens-Illinois, actual propietària de Vidrieria Rovira, va anunciar el tancament de la planta i l’acomiadament del 95% de la seva plantilla. Una decisió que va deixar en suspens 168 treballadors i les seves famílies. L’empresa va tancar els forns i va decidir traslladar la producció a França. Una decisió que va agafar a tothom per sorpresa. “L’empresa va llançar un ERO el 2024. Primer ens van dir – explica Josep – que només ens afectaria fins al mes d’octubre, però de sobte ens van dir que no, que fins a abril, tot i que ens van donar esperances que l’empresa continuaria. A la gent no li agradava, perquè clar, a l’atur no es guanya el mateix sou. Ho van acceptar perquè no hi havia més remei. I de sobte, al gener anuncien a traïció, que tanquen perquè l’empresa no és rendible”.
El passat divendres van arribar a un acord “favorablement” en el sentit que l’empresa liquidarà els treballadors pagant-los als menors de 55 anys, 53 dies amb un màxim de 33 mensualitats, i als majors de 55 anys, plans de renda en dos trams. Mentrestant, els actius romandran a les instal·lacions de la planta, esperant que arribi una empresa que es dediqui a la fabricació de botelles i vulgui adquirir-los.
Josep afirma que van ser més de 168 les famílies afectades, ja que també hi ha proveïdors i conductors. Sindicats i representants polítics han manifestat el seu desacord amb el tancament i han destacat la rendibilitat i viabilitat de la planta, però els treballadors han viscut mesos d’incertesa i desesperança.
L’acord del tancament i les indemnitzacions no els aporta tranquil·litat total als més de 168 treballadors. Ja és un fet el final de Vidrieria Rovira, l’empresa que durant generacions va ser el seu mitjà de sosteniment. Ara, s’enfronten al repte de trobar una nova feina, una situació especialment preocupant per a molts, ja que superen els 50 anys d’edat i, tot i la seva àmplia experiència, no serà una tasca senzilla.
“Miri, tothom està molt tens, ànímicament ha tocat molt a la gent, perquè hi ha molts que estaven a l’atur des d’agost. I bé, clar, ja són mesos de cobrar poc. No és el mateix tenir un sou – insisteix Josep – que estar a l’atur, veure com se’t va reduint el temps que et queda de prestació, de cobertura social. I a sobre, quan ja estàs força colpejat i els teus estalvis ja han desaparegut força, que vinguin i et diguin que tanquen”.
Josep, amb tants anys de feina a Vidrieria Rovira, està segur que l’empresa no anava malament i que tot això és el resultat d’interessos comercials que paguen els treballadors sense cap consideració. Recorda amb nostàlgia que aquella empresa va arribar a tenir gairebé 500 treballadors, fent hores extres, perquè la producció era tan gran que així s’exigia; fins al 1993, quan tot va començar a decaure. “Aquell any vam estar sis mesos sense cobrar. Una vegada que vam cobrar els endarreriments, semblava que la cosa es recuperava i de sobte vam tornar a estar uns altres sis mesos sense cobrar, perquè l’empresa va voler implementar un nou pla, en el qual ens van treure un 20% del sou i un altre 20% ens el van posar com a prima, a producció. Tots, des de l’oficinista fins a l’última persona. En aquell moment van acomiadar gairebé 300 persones”.
La situació de Vidrieria Rovira reflecteix una tendència preocupant al sector industrial, on decisions corporatives busquen maximitzar els beneficis a curt termini, sovint en detriment de les condicions laborals. Els treballadors van lluitar per la conservació dels seus llocs i per la importància de mantenir viva una empresa que ha estat part essencial del teixit econòmic, familiar i social de Barcelona durant més d’un segle.
“Aquí a Catalunya, nosaltres tota la vida havíem elaborat molts productes de vidre per a propers i grans empreses d’Europa. Però ara tot és igual, les nostres botelles no serveixen per a res. Hem passat de ser una empresa amb una bona quota de mercat a ser una cosa residual”, conclou Josep.
*Josep és un nom fictici per sol·licitud de l’entrevistat.
