El 10 de febrer passat va fer 5 anys de l’aprovació de la Reforma Laboral imposada pel Govern del PP, validada en tràmit parlamentari també amb el vot favorable de l’aleshores CiU. Una de les peces fonamentals per imposar l’estratègia neoliberal d’individualitzar les relacions socials i mercantilitzar els drets de ciutadania i augmentar la capacitat acumular riquesa i concentrar poder. L’excusa de la crisi ha estat l’oportunitat de la dreta conservadora per iniciar el desmuntatge ordenat del model social construït al llarg d’anys: per transferir recursos públics a mans privades, via mercantilització de drets de ciutadania i regals fiscals; i trencar, a l’empresa, els febles equilibris que empara el dret laboral i afavorir la plena disponibilitat del treball flexible al servei de la millora de la taxa de guanys empresarial.
La reforma laboral del 2012, justificada demagògicament per crear ocupació i millorar la competitivitat empresarial, facilita l’extinció de contractes indefinits, abaratint la indemnització en acomiadaments amb justificació, suprimeix l’autorització administrativa en els acomiadaments col·lectius i amplia els supòsits per justificar-los. La Reforma introdueix una nova modalitat de contracte indefinit per empreses petites, el d’emprenedoria, amb un període de prova d’un any en el qual es pot acomiadar sense causa, convertint-lo en un contracte encara més flexible que el temporal. Facilita també la inaplicació de convenis, suprimeix la prevalença del conveni sectorial sobre el d’empresa i possibilita l’extinció del conveni col·lectiu a l’any de la seva caducitat.
En la pràctica la reforma laboral transfereix el risc empresarial al treballador. Aquest assumeix el cost de les conseqüències negatives de males decisions empresarials. La reforma vol millorar la rendibilitat empresarial facilitant la devaluació de salaris i condicions de treball, afavorint així les empreses menys dinàmiques i productives. Per contra, les empreses que aposten per la inversió productiva i l’augment de la productivitat, a partir de l’estabilitat, el reconeixement de la funció i qualificació dels treballadors i treballadores i dels drets laborals, es veuen desincentivades, davant aquelles que basen el benefici en l’explotació al màxim de les facilitats que atorga la reforma laboral per disminuir els costos laborals, a partir d’acomiadaments exprés i barats, lliure disponibilitat a partir de la contractació temporal i a temps parcial i la inaplicació dels salaris pactats.
El resultat de la reforma és, entre d’altres, la creixent precarietat laboral. La disminució de l’atur no s’acompanya del creixement de l’ocupació. No es crea ocupació de qualitat en aquest cicle de recuperació. Es precaritza el treball i s’instal·la la inseguretat laboral i social, ja que la reforma laboral s’acompanya de les retallades de l’estat social. L’atur de llarga durada es cronifica, especialment en els majors de 45 anys; els que s’incorporen al mercat de treball necessiten signar cada cop més contractes per consolidar una ocupació permanent, atesa l’alta rotativitat de la contractació. De cada tres contractes indefinits signats l’any 2016 un desapareix al llarg de l’any; cada vegada hi ha més contractes indefinits que tenen una durada inferior a l’any; la immensa majoria dels nous contractes són temporals, prop del 90%; el contracte a temps parcial és majoritàriament no volgut i en la pràctica comporta una lliure disponibilitat a les necessitats empresarials; les condicions salarials disminueixen de manera general i en especial als nous contractes, i la bretxa de gènere augmenta; etc. Precarietat laboral i de vida, perquè a la inseguretat en el treball s’hi afegeix la incertesa i feblesa social.
Davant de tot això, urgeix continuar l’ofensiva contra la reforma laboral i per a la seva derogació. L’estratègia sindical d’aquests anys ha permès mantenir viu el gruix de la negociació col·lectiva. La representativitat assolida a les eleccions sindicals, amb alta participació, legitima el sindicalisme confederal i de classe. Sobre aquesta realitat cal una estratègia a l’ofensiva, davant empresaris i governs: per la millora del poder adquisitiu dels salaris; l’estabilitat laboral i el control de la contractació temporal fraudulenta; limitar l’ús de les externalitzacions i regular l’obligació de respectar els drets laborals a les empreses multiservei; exigir una pujada ajustada a la realitat de l’SMI i dotar d’una Renda Garantida de Ciutadania, que doti de seguretat i suficiència als treballadors davant la incertesa; garantir el poder adquisitiu de les pensions; etc.
Passar a l’ofensiva requereix reforçar la capacitat de les organitzacions representatives dels treballadors i de la seva autonomia d’acció: més afiliació, més organització, més representativitat, més participació. Però també més unitat d’acció que augmenti la força en la mobilització i en la negociació.
Avui, però, encara l’ofensiva ideològica neoliberal qüestiona l’estat del benestar i els drets socials i laborals. Amenaça els valors del model social, però també els drets i llibertats democràtiques. L’estat social de dret o l’economia social de mercat, no van ser un regal en temps de canvis, va ser una conquesta fruit de les lluites obreres i sindicals, que part de l’esquerra social i política va imposar en la configuració constitucional de l’estat. Amb totes les limitacions que es vulgui, fou el resultat de les lluites dels treballadors i treballadores organitzats, de les lluites obreres i socials al llarg de molts anys al conjunt d’Europa i, amb retard, també al nostre país. Convé recordar-ho, ja que el que no es valora no es defensa i es perd.
Derogar la Reforma Laboral i forçar les patronals a canviar l’actitud tancada al diàleg i la negociació ha d’emmarcar la lògica sindical d’oposar-nos a la creixent precarietat laboral i de vida. Les organitzacions empresarials s’arrengleren sota els poders que els dóna la reforma laboral per aprofundir en la devaluació i precarització de les nostres condicions laborals i atacar els drets sindicals. És imprescindibles fer front a l’ofensiva ideològica neoliberal i donar la batalla per guanyar un nou marc de drets laborals, socials i democràtics, per reconstitucionalitzar el dret laboral i sindical i els drets socials i de ciutadania. En aquest context canviant, per construir una societat cohesionada i sostenible i una vida més justa, més igual i més lliure, hem de garantir condicions de treball dignes i amb drets i recuperar i millorar el poder adquisitiu dels nostres sous incorporant part de la riquesa que el nostre treball crea.
