La taxa AROPE a Espanya ha repuntat del 26% al 26,5%, mentre que en el conjunt de la UE la tendència contínua a la baixa des del pic de 2021. Aquest canvi és preocupant i mereix analitzar les seves causes i possibles solucions. Les dades mostren que aquest repunt ha estat conduït per la situació dels joves i de les llars amb fills, reflectint deficiències significatives en el nostre estat de benestar i en la regulació de mercat.
En general, la pobresa es va reduir entre 2014 i 2019 gràcies a la disminució gradual de la desocupació, que havia arribat al seu màxim durant la crisi econòmica. No obstant això, aquesta tendència es va veure interrompuda primer per la pandèmia de la COVID-19 i després per la inflació, causada no per l’augment en els salaris, com deien alguns, sinó pels preus de l’energia, com finalment ha reconegut l’FMI. Aquest document, així com l’últim informe de la xarxa europea contra la pobresa (EAPN), assenyalen que les polítiques socials desplegades pel govern de coalició van mitigar en bona part el potencial augment de la pobresa, el qual hauria estat molt major en la seva absència. No obstant això, continuen existint dèficits greus de regulació i protecció social que impossibiliten una protecció social més forta i inclusiva.
La pobresa entre els joves
A Espanya, la incidència de la pobresa és notablement més alta entre els joves que entre els majors. Mentre que la taxa de pobresa entre els menors de 16 i els joves de 16 a 24 anys supera en més de 10 punts la mitjana de la UE, els majors de 65 anys experimenten nivells de pobresa comparativament similars a la mitjana.
La situació d’aquestes dues generacions és radicalment diferent. Mentre que els joves sofreixen atur i salaris baixos, els majors gaudeixen de pensions indexades a l’IPC, les quals mantenen el seu poder adquisitiu fins i tot en situacions d’inflació. Però el problema de la desigualtat generacional no hauria de portar-nos a retallar les pensions, les quals han estat efectives mitigant la pobresa en la vellesa. En tot cas, si obrim la discussió sobre la creixent despesa en pensions, aquesta s’hauria d’enfocar en la desigualtat entre pensions màximes i mínimes, així com en la bretxa de gènere en pensions, en lloc de considerar-les com una prestació uniforme.
El problema resideix entre els joves, els quals s’enfronten un mercat laboral caracteritzat per la desocupació i la precarietat i davant una veritable crisi d’accés a l’habitatge. El gràfic mostra com la pobresa d’aquells entre 16 i 29 s’ha reduït des de la crisi gràcies al descens en l’atur juvenil, que va arribar a ser del 50%. La recent reforma laboral i l’augment del salari mínim han contribuït a reduir la contractació temporal i augmentar els salaris més baixos, la qual cosa ha millorat en particular la situació dels joves, com afirmen OCDE i FMI.
El gràfic sembla apuntar en aquesta direcció per a aquells entre 25 i 29 anys, malgrat que repunta per a edats més joves, una cosa que ens porta a parlar d’un problema de pobresa familiar. No obstant això, malgrat haver aconseguit reduir històricament les taxes de desocupació juvenil, Espanya continua al capdavant de la UE en aquest indicador, subratllant la persistència d’aquest problema estructural.
Per millor la situació dels joves, és urgent atallar la crisi actual d’habitatge. Moltes persones majors han invertit en el passat en segons habitatges, amb les quals obtenen ingressos addicionals llogant-les a la generació més jove. L’augment dels preus de lloguer agreuja les ja àmplies desigualtats generacionals en ingressos, encara que ho fa també entre classes. L’impacte del problema del lloguer en les condicions materials és molt greu, com a mostra l’últim informe del Banc d’Espanya, on gairebé la meitat de les persones que lloguen habitatge estan en risc de pobresa.
En aquest sentit, la llei d’habitatge aprovat pel govern central és completament insuficient per dos motius. Primer, delegar la regulació del lloguer a les comunitats autònomes la fa inoperant en estar automàticament bloquejada en la gran majoria del territori de l’estat. Segon, al no abordar els lloguers turístics, desplaçant l’oferta a lloguers curts vacacionals que empitjora l’escassetat d’habitatges, danya el teixit social i accelera la gentrificació.
Les famílies, les més afectades
L’altre perfil fonamental de la pobresa són les famílies amb fills i, especialment les mares solteres. El gràfic anterior ja mostrava que la major taxa de pobresa es troba entre els menors d’edat. És comú que aquest indicador sigui major per a les llars amb fills, ja que es calcula dividint els ingressos entre el nombre de convivents en la llar. Això impacta amb doble força a les mares solteres, més de la meitat de les quals viuen en risc de pobresa davant la dificultat de sostenir una llar amb un sol salari. No obstant això, aquest és un problema particular fort pel nostre estat de benestar. Si veiem la pobresa per estructura de la llar, el gràfic mostra com el repunt d’enguany ha estat derivat per les llars amb fills, els quals també han sofert l’impacte de la inflació en molta major mesura.
Com han estat demandant la Plataforma d’infància i altres entitats, existeixen diverses solucions per a solucionar que Espanya sigui l’estat de la UE amb majors taxes de pobresa infantil. A causa dels alts costos associats amb la criança de fills i al consens general que aquestes despeses han de ser compartits per la societat, la majoria dels països europeus proporcionen suport financer a les famílies amb fills. No obstant això, com indicàvem aquí, Espanya és el país de la OECD que menys recursos financers dedica a les famílies.
Actualment, l’única subvenció per a famílies és el complement familiar de l’Ingrés Mínim Vital. No obstant això, moltes famílies pobres enfronten dificultats per a accedir, sobretot a causa de problemes administratius. Per això, implementar una transferència universal per fill podria alleujar significativament la pobresa infantil i familiar. El principal benefici pràctic de la universalitat radica a eliminar les barreres d’accés, ja que les famílies rebrien l’ajuda de manera automàtica. La posterior fiscalització progressiva en la declaració de la renda podria utilitzar-se fàcilment per a corregir el potencial efecte regressiu de l’ajuda.
En conclusió, Espanya s’ha alçat com el tercer país amb major pobresa de la UE a causa de l’augment entre joves i famílies amb fills. Per això, regular l’accés a l’habitatge per a joves i establir una transferència universal per fill són polítiques urgents per a assegurar que tots els ciutadans tinguin accés a unes condicions de vida dignes. A més, l’estancament de les condicions de vida contribueix a la creixent desafecció de la població amb les institucions i amb l’esquerra, fent créixer les files dels votants d’ultradreta. Un estat de benestar fort i efectiu és l’ariet més gran contra l’avanç de les propostes basades en solucions excloents i irreals.
