Cada any la fundació tripartida ‘Eurofound’ ofereix una finestra privilegiada a la realitat socioeconòmica de la Unió Europea. L’informe ‘Viure i treballar a Europa’ ofereix una visió panoràmica de la situació dels treballadors i treballadores europeus i descriu els principals obstacles als quals aquests/es s’han d’enfrontar. A l’informe 2017, publicat recentment, la principal conclusió ve a ser que, al marge d’una tendència positiva que s’inscriu en el marc de la recuperació econòmica, a Europa segueix faltant ocupació per satisfer la demanda de treball, hi ha massa treballadors i treballadores pobres, i existeix un grup significatiu de persones completament marginades del mercat laboral.
Tot i haver assolit quotes màximes d’ocupació (el 72,3% de les persones de 20 a 64 anys), la qualitat d’aquesta no ha observat la mateixa tendència positiva, en el marc d’una transformació del mercat, que te en la terciarització (avui el 71% de l’ocupació a Europea es dóna al sector serveis), en l’envelliment de la mà d’obra i en l’extensió del treball a temps parcial (1 de cada cinc feines), alguns dels seus trets distintius. La pobresa laboral es concentra avui en els parcials involuntaris (el 29% d’aquests estan en risc), en els autònoms sense assalariats/des a càrrec (25%), en una dinàmica que no és gens aliena a l’evolució que caracteritza malauradament el nostre propi mercat laboral
Així ens ho confirma la recent Enquesta de Condicions de Vida 2017, tant en l’àmbit de l’estat, com en l’àmbit de Catalunya. Si resulta preocupant que a l’estat un de cada tres llars no tinguin capacitat per fer front a despeses imprevistes o per anar-se’n de vacances una setmana a l’any, com a mínim es detecta una evolució moderada, però positiva, que desgraciadament no es replica a Catalunya. Aquí tant la taxa de risc de pobresa (un indicador relatiu, donat que es relaciona amb la mitjana de la renta) com de risc de pobresa i exclusió social (AROPe), que inclou a aquells/es que estan en risc de pobresa, o els que pateixen privació material severa, o els que viuen en llars amb aixa intensitat laboral, ha augmentat, en un any, del 22,5 al 23,8%.
La taxa de risc de pobresa que mesura la desigualtat (en referenciar-se a la mitjana), ha augmentat en un any a Catalunya, en 8 dècimes, fins arribar al 20%, i és especialment cruenta en el cas dels menors de 16 anys (28,5%). Confirma el que es pot mesurar també mitjançant la relació entre el 20% més pobre i el 20% més ric de la població, una proporció que ha augmentat del 5,5 al 5,7%, o mitjançant l’índex Gini, que, el darrer any, ha pujat del 31,4 al 31,8%. Sembla així evident, què, a Catalunya, la suposada recuperació no aconsegueix aturar, ni tan sols després de 4 anys de creixement, la tendència a una societat més desigual i injusta que perjudica especialment a les llars monoparentals (taxa del 35,3%) i unipersonals (27,6%)
La pobresa és un risc que viuen especialment els més joves, les dones i també els immigrants, que pateixen una taxa de risc de pobresa (majors de 16 anys) del 41,6%. Per aquestes persones, són fonamentals els increments salarials, com els que s’han assolit en el marc de l’AENC, encara que no siguin suficients. Calen també mesures indirectes com les ajudes familiars, al lloguer, a la cura dels nens i nenes, a la formació, i un accés reforçat a l’ocupació de qualitat, que tregui de la precarietat, de la incertesa i de la marginació, a totes aquelles persones que han de ser recuperades pel mercat laboral, sempre que puguin facilitar mitjançant cotitzacions i impostos els recursos per a poder realitzar aquelles polítiques públiques que tenen en la cohesió, la justícia i la protecció social els seus objectius principals.
