Era l’any 1865 quan va veure la llum la primera cooperativa a Espanya. Va ser a Girona i, sota el nom d’Económica Palafrullegense, un grup de comerciants va obrir una botiga que atenia tres cops per setmana i disposava d’una varietat d’articles limitada. Aquesta iniciativa, que va néixer gairebé clandestinament, va acabar el primer exercici amb 78 socis. Va començar així la història cooperativista en aquest país, que va tenir com a principals exponents Catalunya i el País Valencià. A partir d’aquí, van començar a florir iniciatives laborals i de consum col·lectives que també funcionaven com a mutualitats per protegir els treballadors per malaltia o en les vagues incipients i creixents.
Les xifres van pujar fins a les 18.035 cooperatives registrades a Espanya el 2020, segons el Ministeri de Treball i Economia Social, que donen feina a 284.000 persones. Avui, l’àrea d’influència d’aquesta figura s’ha estès per tot el territori espanyol i, si bé Catalunya i el País Valencià condensen el 17% i el 12% de cooperatives de l’Estat, respectivament, Andalusia lidera actualment les dades de cooperativisme, amb el 21%. Euskadi, malgrat comptar només amb el 6,5%, està al capdavant en treballadors i treballadores associades gràcies a firmes com Mondragón, un conglomerat format per 98 cooperatives i amb presència a tot el món. “La incògnita d´aquest mapa de distribució cooperativa la presenta Madrid”, destaca Ivan Miró sociòleg, cooperativista i membre del consell rector de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya (FCTC).
“Segurament tingui a veure amb una estructura d’Estat molt centralista, que també condensa totes les lògiques capitalistes a la capital“, considera Miró. Les cooperatives són l’extrem oposat a les lògiques capitalistes laborals i de mercat. Són empreses de participació lliure i democràtica, en què els objectius, estratègies i repartició de beneficis són decidits pels seus socis i sòcies (molts dels quals són treballadors). No obstant, no tot són flors i violes. “Hi ha un perill real en el fet que darrere de la creació d´una cooperativa s´amaguin models capitalistes”, alerta Ricard Espelt, coordinador del Grup de Recerca Digital Comuna (Dimmons), especialitzat en economia col·laborativa.
Per a Espelt, el nom no fa la cosa. O el que és el mateix: una cooperativa, pel simple fet de comptar amb aquesta forma jurídica, no ha de ser democràtica ni participada. I posa com a exemple la cooperativa agropecuària BonÀrea, que forma part d’un conglomerat el president del qual, Jaume Alsina, va declarar fa poc al Diari Ara que “una empresa no és una democràcia”. Per Ivan Miró, la forma jurídica sí que és important, però per evitar allò de “feta la llei, feta la trampa”, tots dos insisteixen en la necessitat de blindar els mecanismes de presa de decisions i repartició de beneficis que fan que una cooperativa sigui tal. I per això, “les polítiques públiques tenen una responsabilitat ineludible”, assegura el sociòleg Miró.
Quan, aquell 2013 de crisi devastadora, la cooperativa d’electrodomèstics Fagor (gènesi de Mondragón) va haver de baixar la persiana, diversos mitjans i economistes es van afanyar a dir que s’acostava “la fi del cooperativisme”. Però, segons dades governamentals del mateix any, es dilucidava que les cooperatives aguantaven millor les crisis, ja que van acabar l’exercici augmentant un 6,8% l’ocupació. I aquesta estela es manté, perquè malgrat que avui hi ha 3.200 cooperatives menys que per aquell temps, també hi ha 13.000 treballadors més. I davant del 5% de les empreses que van tancar els sis primers mesos de pandèmia, van sucumbir el 3,2% de cooperatives.
Intercooperació
El motiu daquesta resistència es basa en la intercooperació. “Tenen més capacitat d’absorbir els impactes econòmics gràcies a models de resiliència com ara les caixes de resistència i els mecanismes de solidaritat interna”, sosté Espelt. D’aquesta manera, que una cooperativa agroecològica estigui vinculada a una de transports i a una de consum, totes recolzades per una banca cooperativa que proveeixi de crèdits amb interessos no abusius, garanteix una millor adaptabilitat a les crisis. “Des del cooperativisme hem entès que no val anar sol: d’un en un no podem canviar el sistema, cal fer aliances amb altres actors que estiguin compromesos amb el mateix canvi de model i disposats a sostenir els que tinguin problemes”, explica Miró .
Les experiències de cooperació barrial, caixes de resistència i suport mutu que es van donar durant els moments més durs del confinament auguren “un possible increment del moviment cooperativista a Espanya”, opina el sociòleg. Però encara hi ha molt per fer, perquè el “model de precarietat neoliberal i individualista actual fa que a molta gent li costi fer el pas i organitzar-se”, afegeix Miró.
És aquesta manca d’organització la que explicaria que a Espanya no hi hagués tantes empreses recuperades com a altres països com França. De fet, el gran boom de les cooperatives a Espanya es va donar als anys 80 del segle passat, de la mà d’aquestes empreses que, després d’un tancament per fallida, van ser recuperades pels treballadors. S’han arribat a crear més de 1.000 cooperatives per any.
“Això ara no passarà, perquè la classe obrera no està tan organitzada i, a més, ens hem de preguntar si hem de mantenir nosaltres aquelles empreses que el capitalisme ja no vol”, reflexiona Miró. La clau passa perquè les cooperatives no vulguin emular el capitalisme, sinó que es mantinguin en una economia de petita escala que pugui tenir grans impactes gràcies a la intercooperació i la interdependència. “El gran potencial de les cooperatives és que, si bé necessites treballadors compromesos, els consumidors poden participar del canvi pagant un rebut de llum o fent la compra. Ara bé, hem de saber fer aquest model atractiu”, explica Espelt.
Aquest és un article original de La Marea.
