Fa temps han saltat les alertes i les denúncies en relació amb l’empobriment i la desigualtat instal·lada en la societat. Que la gestió política de la crisi econòmica s’està fent a favor d’uns pocs i en contra dels drets socials i laborals de la majoria de la societat, és el rerefons de la greu crisi política institucional que genera l’escenari de corrupció, opacitat de la cosa pública, manca de respostes concretes als problemes de la gent, manca de diàleg i concertació social, etc., que fastigueja la ciutadania. Ni les darreres cites electorals han trencat la continuïtat de les polítiques antisocials, ni la reactivació de l’economia ha traduït el creixement del PIB en millores de les condicions de vida de les persones.
L’atur, tot i una disminució espúria i a càrrec de males ocupacions i precarietat, segueix amb dades esfereïdores i una cronificació dels que hi porten més d’un any. Les pensions perden poder adquisitiu, per la imposició del govern del PP de l’anul·lació el 2013 de la revalorització automàtica en funció de l’IPC. Els salaris no incorporen els guanys que genera l’economia i des de l’aprovació de les Reformes Laborals la precarietat extrema ha devaluat encara més els salaris i el treball. Les Rendes Mínimes d’Inserció, retallades i restringides, són incapaces d’atendre les necessitats socials existents i deixen una realitat d’emergència social que s’expressa en les més de 100.000 llars a Catalunya en les que no hi entra cap ingrés. Tot això explica perquè els darrers vuit anys hem assistit a una pèrdua progressiva del poder adquisitiu dels salaris, de les pensions i de les rendes de protecció i a un creixement sostingut de la desigualtat.
Les polítiques aplicades pels governs, les polítiques econòmiques, fiscals i socials, dictades pel discurs neoliberal i integrades en els catàlegs d’actuació dels governs espanyol i català, han generat aquesta situació. Són també les que estan darrere de l’increment dels preus dels subministraments bàsics, electricitat i gas, que contribueixen encara més a l’empobriment social. I les que no contemplen mesures per evitar la pèrdua de poder adquisitiu i de condicions de vida de les persones.
La tímida recuperació de l’economia iniciada el 2015, es consolida el 2016 i el 2017 manté la previsió de creixement del PIB. Però recuperació de l’economia no és sortida de la crisi. Aquella arriba al benefici empresarial, però no als salaris ni a la xarxa de protecció social. Avui la recuperació econòmica va acompanyada pel repunt dels preus de serveis bàsics, de l’energia, dels serveis i subministraments. Els preus pugen de pressa, de forma descontrolada. Salaris, pensions i rendes de protecció perden poder adquisitiu. La inflació és del 3%, les pensions pugen el 0,25. Les patronals segueixen tancant-se en propostes d’increments retributius pel 2017 de “fins “ a l’1,5%, contemplant per tant el 0 o poqueta cosa més. El debat sobre el caràcter incondicional i la quantitat d’ingrés mínim de suficiència de la Renda Garantida de Ciutadania encara està empantanegat al Parlament i amb el Govern. Etc. El resultat de tot això és esgarrifós: la desigualtat creix i amplis sectors socials s’empobreixen.
Davant d’això és urgent l’adopció d’accions i mesures. I, ara com ara, tot sembla indicar que ni governs ni patronals volen entendre quina és la prioritat social i refusen la seva obligació de negociar i concretar mesures i accions. Les propostes i solucions, racionals i assumibles, pel que fa a pensions, salaris i protecció social, fa temps que s’han posat sobre la taula per les organitzacions sindicals. Les han reivindicat i presentat per a la negociació. El silenci i la inacció de governs i patronals no pot ser una resposta. Per això cal continuar denunciant, proposant, pressionant. Després de les mobilitzacions del novembre i desembre, contra la proposta de pressupostos antisocials, que no incorporen compromisos fiscals progressius i suficients i no atenen l’emergència social, cal donar continuïtat a les mobilitzacions alertant contra la pèrdua de poder adquisitiu de salaris i pensions, per més i millor ocupació i contra la precarietat, contra la manca de compromís amb la renda garantida de ciutadania, contra el bloqueig de la negociació a la mesa de la funció pública (que afecta a més 250.000 treballadors públics i altres tants de forma indirecta).
Els Governs no poden obviar la seva responsabilitat, les patronals tampoc. Cal posar aquestes denúncies i exigències al carrer, que el debat entri als centres de treball i als àmbits socials, que es generi la pressió social suficient sobre governs i patronals per canviar la situació. Perquè no és cert que no hi hagi altres maneres de fer, gestionar o governar; perquè no és cert que quan es crea riquesa aquesta no es pugui reinvertir i distribuir en benefici de tothom; perquè no és cert que sigui inevitable ser pobre.
