Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Confieso que he luchado és el títol del llibre de memòries d’en Marcelino Camacho, una reflexió sobre el significat del qual ha estat la seva experiència vital. La voluntat i el compromís amb la lluita en defensa d’uns determinats valors, d’uns principis i de la seva gent, la gent treballadora, la classe obrera, emmarca la memòria de la seva vida. Un camí que configura part de la història d’aquest país, compartit amb molts altres companys i companyes.
En el llibre podem veure projectada en la imatge de Marcelino Camacho la tenacitat i la voluntat, però també la intel·ligència i la intuïció d’un treballador autodidacta, d’un líder obrer unit al quotidià. La imatge de la dignitat obrera. Vázquez Montalbán en el pròleg ens diu que el llibre “implica la memoria de toda una sociedad”. Mostra aquella classe obrera “encorvada psíquicamente”, com expressava el mateix Marcelino, que va prenent consciència fins a reconstruir un moviment obrer, arrelat a la societat —sigui a Barcelona o a Girona, sigui a Blanes a Antequera…, a tot arreu—, que va aconseguir forjar i anar introduint la raó democràtica dins del teixit social en aquell desert civil que va representar la dictadura franquista.
Aquest Marcelino ens retrotreu també a la llavor pràctica del líder obrer en les Comissions Obreres catalanes de la “transició”, d’aquell procés polític, acotat cronològicament entre juliol del 1976 i desembre del 1978, en què es produeix el pas d’una dictadura en profunda crisi a una democràcia liberal parlamentària. Es fa evident que, malgrat el relat oficial i oficialitzat, presenta la transició com el resultat d’uns “acords d’elit” i unes negociacions juridicoconstitucionals; la realitat va ser, com la història ensenya, que els marcs que van fer possible la negociació d’aquest procés els va fixar la societat: des del món obrer, de manera molt principal, però també des dels àmbits estudiantils, veïnals, d’alguns sectors eclesiàstics, dels intel·lectuals i els col·legis professionals, dels petits propietaris i els jornalers agrícoles. És la pressió sobre les elits polítiques, impulsada “des de baix”, el que fa possible aconseguir les llibertats i els drets de ciutadania.
La “transició”, de la qual som hereus, ni és un “model modèlic”, com alguns pretenen, ni “el pozo de todos los males”, com altres expliquen. Però és una etapa clau en la construcció i definició de les institucions i la democràcia que tenim. L’abril del 1977 es va legalitzar CCOO, com la resta d’organitzacions sindicals, mitjançant el registre d’Estatuts en el Ministeri de l’Interior, fet que va produir la “ruptura sindical” amb el model feixista, que negava l’existència del conflicte social i de classe, i, per tant, el dret i la llibertat sindical. No va constituir-se el sindicat unitari que molts somniaven i es va obrir un context de pluralitat sindical de facto i de competència entre les diferents organitzacions del moviment obrer. El juny del 1978 va culminar el procés organitzatiu de les Comissions amb la celebració del Primer Congrés Confederal i, en els Estatuts que s’hi van aprovar, CCOO es definia com un sindicat reivindicatiu i de classe, unitari, democràtic i independent, sociopolític i internacionalista. El terme sociopolític invoca una senya d’identitat de les Comissions Obreres forjada durant el franquisme, que reivindica, tal com queda definit als Estatuts, la millora de les condicions de vida i de treball de tots els treballadors i treballadores i assumeix la defensa de tot allò que els afecti com a classe en la perspectiva de la supressió de tota opressió nacional i de l’explotació de l’home per l’home.
Marcelino, i aquells homes i dones que el van acompanyar en el lideratge de les comissions obreres, tenien clara la relació entre classe i nació, entre drets socials i nacionals, com explica Cipriano Garcia referint-se a una visita d’aquell al barri de Llefià, a Badalona, l’any 1967, on va intervenir en una assemblea de treballadors al carrer per parlar de la CONC, del seu sentit i necessitat. Consegüentment, el congrés de constitució l’any 1978 defineix una organització confederal que reconeix les organitzacions de les nacionalitats històriques i sense cap problema amb l’ús del terme nacional en la seva denominació, de la qual la Comissió Obrera Nacional de Catalunya n’és el principal exemple.
Una altra qüestió que ocupa Marcelino fa referència a la relació entre sindicat i organitzacions polítiques, i la defensa de la independència sindical si es vol ser una organització de masses i plural. Sobre aquesta qüestió hi ha diverses posicions en el moviment sindical. Una planteja el sindicat com a instrument únic per assolir els objectius de la classe obrera, que confon sindicat i grup polític i moment econòmic i moment polític en l’acció dels treballadors, que va encaminada en tot moment a “la lluita final” a la qual se supediten els objectius puntuals. Una altra distingeix orgànicament sindicat i grup polític, però fa que el primer, que actua en exclusiva a l’empresa i sector, estigui subordinat i depengui de la política del segon. I una tercera, que s’identifica amb la pràctica de Marcelino i dels homes i dones que configuren les comissions, planteja que el sindicat té una missió principalment reivindicativa, però integrada en una perspectiva general de canvi, elaborada democràticament en el seu si, des de baix i des de l’anàlisi dels problemes dels treballadors i treballadores, i aposta, així, per la independència sindical i per la integració del pluralisme polític en una organització que vol ser de masses i actuar a l’empresa i la societat.
Fa temps que sabem que el poder polític vol controlar el passat per subjectar el present, per això rellegir les memòries de Marcelino Camacho ens apropa a entendre millor aquest present i plantejar-nos que ara necessitem un nou salt endavant. Si bé història i memòria no són la mateixa cosa, ens pot ajudar a moure’ns en aquest present on ja estem construint el futur i reflexionar sobre conflicte social, organització representativa i resposta política i institucional. Un present on hem de cridar que vaga no és delicte i reivindicar el paper i la funció de l’organització dels treballadors i treballadores, lluitar per exigir l’espai de la negociació col·lectiva i el diàleg social, combatre la pobresa i la desigualtat, mobilitzar-nos pels drets laborals, socials i per la llibertat sindical. En definitiva, actuar units i amb força per treballar i viure amb dignitat.
