El Sergi Mingote va ser un company, un referent, un polític de causes compartides i, sobretot, un esportista sense límits que, com sempre deia: somniava en gran i lluitava per aconseguir fer-ho realitat. Des que em va arribar la notícia, no he deixat de recordar experiències, moments i converses compartides junts. Encara ara costa creure el que ha passat i molt més pair-ho.
El Sergi serà recordat com un dels grans noms de la història de l’alpinisme mundial. Però era molt més que un gran alpinista. Sempre tenia projectes al cap, sempre tenia nous reptes que volia afrontar. En Sergi era la definició de l’Esport en essència pura. Va escalar la Polar Circus del Canadà, una de les parets de gel més altes del món, però també havia fet maratons, triatlons, Ironmans o curses com la Transpirenaica.
Pedalant havia acabat la Titan Desert i havia creuat diferents deserts. Nedant havia creuat l’estret de Gibraltar. I havia arribat al pol Nord magnètic amb esquís.
En Sergi pensava en gran i tenia cura dels més desfavorits, d’aquells que tenien menys recursos, perquè sabia que la pràctica esportiva havia de ser considerada com un dret universal, un bé essencial per a tothom. Va engegar Onat Fundation per ajudar a les persones amb diferents capacitats i va ser protagonista en altres lluites solidàries com la lluita contra el càncer infantil.
El seu llibre ‘A pulmón, seis ochomiles sin oxigeno en 367 días‘ és un perfecte retrat d’allò que representava en Sergi, una vida compromesa amb l’esport, de passió i amor irrefutables per les muntanyes i de ferm suport i visibilitat a diferents causes socials. Un exemple no només per al món de l’esport sinó també per al conjunt de la societat. Una persona exemplar, única, irrepetible, que era capaç de transmetre els millors valors de l’esport: esforç, sacrifici, esperit de superació, perseverança, resiliència, respecte, solidaritat, companyonia o igualtat.
En Sergi entenia la pràctica esportiva més enllà de l’exercici físic, com un veritable element clau del sistema social, educatiu i sanitari, com una palanca necessària per a la cohesió social.
Vaig tenir el gran privilegi d’haver format part d’una de les seves xerrades arreu del país. En aquell cas va ser pels joves de secundària de l’IES Bernat Metge al barri de la Verneda. Em va meravellar la capacitat que tenia per atraure la seva atenció i encara més per motivar-los.
No em cansaré mai de repetir-ho: en Sergi ha estat un autèntic referent. Estic convençut que en el món necessitem més persones com ell, que tinguin la capacitat d’amplificar els beneficis de la pràctica esportiva més enllà de l’activitat física, de valorar la importància de l’esport més enllà dels resultats competitius i dels aprenentatges tècnics adquirits. Que siguin capaços de pensar en gran, de demostrar els efectes socials que té l’esport i de difondre els seus valors democràtics.
Era impossible no admirar una persona que lluitava pels seus somnis. El seu llegat perdurarà en tots aquells que vam tenir la sort d’escoltar-lo i haurem de ser capaços de transmetre’l a les successives generacions.
Sempre et recordarem.
