Henar Álvarez Cuesta, Professora Titular de la Universidad de Derecho del Trabajo y de la Seguridad Social, Universidad de León
Roberto Fernández Fernández, Professor Titular de Derecho del Trabajo y de la Seguridad Social, Universidad de León
Susana Rodríguez-Escanciano, catedràtica de Derecho del Trabajo y de la Seguridad Social de la Universidad de Léon, Universidad de León
L’actual crisi sanitària per Covid-19 ha comportat nombrosos canvis i reformes en l’àmbit laboral i de la Seguretat Social. Entre d’altres, expedients de regulació d’ocupació, concursos, prestacions per desocupació extraordinàries, ingrés mínim vital… Al costat d’ells, una extraordinària expansió del teletreball, que ja venia debutant tímidament amb anterioritat.
Com s’ha regulat el teletreball durant la pandèmia
Als dos dies de la declaració de l’estat d’alarma, el Reial Decret Llei 8/2020, de 17 de març va imposar el teletreball domiciliari com a fórmula organitzativa obligatòria en la relació laboral.
Buscava un doble objectiu. D’una banda, minimitzar els contagis de la SARS-CoV-2, eliminant el risc d’infecció entre companys, clients i usuaris. També en els trajectes, sobretot si s’havia d’utilitzar transport públic. D’altra banda, evitar paralitzar l’activitat productiva i l’increment d’atur inherent.
A la llum d’aquesta previsió, el trànsit de la feina presencial a la no presencial es va elevar des de menys de 5% a més d’un 35% en un brevíssim espai de temps.
El creixement exponencial des del punt de vista quantitatiu obliga a establir un marc regulador estable. El fi: equilibrar els interessos empresarials i els drets dels treballadors implicats.
Tal llacuna ha estat coberta pel Reial Decret Llei 28/2020, de 22 de setembre . Aquest s’inspira en la necessitat d’acord exprés per escrit entre empresari i persona que va a teletreballar i l’equiparació global de drets entre els treballadors presencials i els treballadors en remot.
En una primera aproximació, podria pensar-se que el treball amb Tecnologies d’Informació i Comunicació (TICs) i altres avenços tècnics contribueixen a alliberar d’activitats pesades i perilloses. També d’aquells quefers bruts i opacs o insegurs, la qual cosa repercuteix de forma positiva en el benestar dels assalariats.
Igualment, cal entendre que un està en pocs llocs tan segur com a casa seva. S’eviten, fins i tot, els accidents soferts a l’anar o en tornar del lloc de treball. Es compleixen sempre aquestes suposicions?
Riscos derivats del nou panorama de treball
En realitat, aquestes afirmacions trenquen de forma estrepitosa si es tenen en compte determinades qüestions.
En la indústria i el treball 4.0 conviuen riscos tradicionals amb altres de nous perills i amenaces derivades de les pròpies característiques dels sistemes tecnològics instal·lats. Riscos associats, per exemple, amb l’energia elèctrica, la maquinària mòbil, el mal ús o errors dels automatismes.
Però no només aquests, també hi ha perills derivats de les eines manejades (ordinadors, impressores o fotocopiadores) o de factors físics, com la il·luminació, temperatura, soroll, manca de ventilació o amuntegament, entre molts altres.
Cal no oblidar els riscos químics (tòner, tints, productes de neteja…) o ergonòmics (males postures, moviments repetitius, inadequació del mobiliari…). Sobretot, els psicosocials greus associats a l’estrès, que es veuen augmentats precisament en el treball en remot.
Riscos psicosocials relacionats amb el teletreball
Com s’ha pogut comprovar aquests darrers mesos, el teletreball genera aïllament i fins i tot claustrofòbia. Incrementa el ritme d’activitat i una permanent connectivitat. A més, desencadena angoixa per l’automatització de llocs i per la possible falta de disposició de competències digitals.
Això, al final, genera major pressió, augmenta les possibilitat de violència i assetjament i elimina la dissolució dels límits entre el temps de treball i de descans. Amb això, també entre les esferes laboral i extralaboral.
El fet que la prestació es desenvolupi en remot no impedeix que des de la direcció de l’empresa s’instrumentin incisives mesures de control. Bé directament i en temps real, bé amb una diferència; mitjançant la utilització de sistemes de monitorització informàtica o mecanismes de puntuació per usuaris, clients o companys.
També s’usen dispositius de traçabilitat, com ulleres, rellotges, polseres o braçalets, capaços d’eliminar qualsevol escletxa per al descans davant d’una permanent “hipervigilància”.
Un altre punt a tenir en compte és que poden empitjorar els hàbits de vida saludable. En ocasions, el sedentarisme, l’alimentació hipercalòrica, la negligència de la higiene i les addiccions adquireixen un paper protagonista.
A l’una, poden sorgir conflictes entre la feina i la família. No en va, la llar es converteix en un espai de convivència entre la persona treballadora i la resta de membres de la seva família. Moltes vegades, necessiten cures incompatibles amb el desenvolupament de l’activitat laboral. Es tracta d’una circumstància especialment perniciosa per a les dones (si segueixen assumint el rol tradicional de cuidadores), que acaben vivint sota l’angoixant necessitat de ser ubiqües.
Com no podia ser d’una altra manera, aquestes circumstàncies repercuteixen en la salut mental. Poden arribar a associar-se a fatiga crònica, càrrega mental, burn-out i tecnoestrès.
Riscos laborals propis del teletreball
Entre els diferents riscos laborals presents en el teletreball destaca, en primer lloc, la tecnoadicció o compulsió a utilitzar les TICs en tot moment. Això és estar sempre al dia amb els avanços, notificacions i avisos, generant una autèntica dependència.
En segon terme, la tecnoansietat. En aquests casos, la persona experimenta alts nivells d’activació fisiològica no plaent, a manera de tensió i malestar, enfront de l’ús de les TICs. Aquesta porta a pensaments negatius sobre els instruments i la seva pròpia capacitat i competències. També un manifest temor a la pèrdua de l’ocupació o demostrar falta de rendiment.
D’altra banda, la tecnofòbia. Es manifesta en una resistència a parlar i fins i tot pensar en tecnologia. Es generen alarma o ansietat davant seu, així com pensaments hostils al respecte.
En quart lloc, la tecnofatiga o esgotament mental i cognitiu, conseqüència de l’ús de les eines informàtiques. La seva manifestació més extrema és la síndrome de data smog, causada per la sobrecàrrega de dades manejades en utilitzar internet.
Tampoc s’han d’oblidar altres manifestacions relacionades. És el cas, per exemple, de la bogeria multitasca, relativa a la impossibilitat de la ment humana de seguir el ritme dels ordinadors. També dels problemes informàtics causats per la lentitud i avaries del sistema, la quantitat de missatges electrònics rebuts o l’esgotament emocional. Aquest últim és conseqüència d’un cúmul de massa pressió i pocs motius de satisfacció.
En definitiva, la tecnoinvasió, ja sigui derivada d’una supervisió extrema i detallada, de la localització i desenvolupament de la prestació laboral, o de l’extensió de la disponibilitat del treballador, obligat a estar connectat permanentment als dispositius digitals emprats en l’activitat laboral.
Què cal fer per evitar una situació de rebuig a les tecnologies?
Davant d’aquests perills, i sense caure en una postura negacionista a l’avanç, cal dissenyar mesures dirigides a minimitzar els impactes negatius per a la salut dels treballadors. Poden articular en quatre obligacions empresarials clau.
En primer lloc, una adequada avaluació de cada un dels llocs i riscos. L’objectiu serà fer un disseny adequat en la planificació de l’activitat preventiva. D’altra banda, una regulació del dret a la desconnexió digital garantista.
A més, un apropiat compliment del registre horari. L’ideal és que inclogui el moment concret d’inici i finalització de la jornada de treball, amb repercussió directa en el salari.
En definitiva, el respecte a la dignitat i intimitat del treballador en l’execució dels sistemes de control empresarial.
La importància de la desconnexió digital i com dur-la a terme
Precisament una de les quatre obligacions, la desconnexió digital, és una de les principals eines per a protegir la salut de les persones teletreballadores.
La fi és prevenir riscos associats amb l’ús de dispositius tecnològics, com el tecnoestrès, la tecnoansietat, la càrrega mental, o la fatiga informàtica. També afavorir l’exercici dels drets de conciliació de la vida personal, laboral i familiar.
En la mateixa norma que regula el teletreball apareix recollida la desconnexió digital com a deure empresarial per respectar el dret al descans dels que teletreballen. Així i tot, no detalla les implicacions pràctiques de la limitació de l’ús d’aquests mitjans tecnològics de comunicació empresarial i de treball durant els períodes de descans.
En conseqüència, la seva concreció haurà de venir pactada en conveni col·lectiu, per a establir els mitjans i mesures adequats que garanteixin l’exercici efectiu d’aquest dret. Si no és així, l’empresa, prèvia audiència de la representació legal de les persones treballadores, elaborarà una política interna a l’efecte.
El dret a la desconnexió digital regulada ha de concretar com es respecta el dret al descans i adaptar-lo a les circumstàncies concretes del sector i activitat realitzada en l’organització productiva.
Així, ja hi ha moltes experiències negocials que reconeixen el dret dels treballadors a no respondre als correus electrònics o missatges professionals fora del seu horari de treball. També, cal apuntar com a exemple de bones pràctiques aquelles clàusules que no fan recaure sobre els empleats el seu exercici efectiu (no contestar fora de jornada).
En aquest últim sentit, mereixen ser destacades certes pautes. Per exemple, l’obligada retirada de l’aparell facilitat per l’empresa en temps de descans o la desconnexió total i automàtica de xarxes i dades en acabar la jornada.
També el bloqueig de l’accés a eines digitals en temps de descans. O bé permetre deixar-les al lloc de treball en períodes de “migdiada digital” o “toc de queda digital”. Finalment, evitar el reenviament automàtic de correus en determinats períodes, fins arribar a sancionar a qui ho faci.
En el seu disseny, cal prestar especial atenció a les persones que teletreballen per prevenir els riscos esmentats. En tot cas, l’empresa ha de dur a terme accions de formació i sensibilització sobre un ús raonable de les eines tecnològiques que eviti el risc de fatiga informàtica càrrega mental i tecnoestrès.
Henar Álvarez Cuesta, Profesora Titular de Universidad de Derecho del Trabajo y de la Seguridad Social, Universidad de León; Roberto Fernández Fernández, Profesor Titular de Derecho del Trabajo y de la Seguridad Social, Universidad de León y Susana Rodríguez-Escanciano, Catedrática de Derecho del Trabajo y de la Seguridad Social de la Universidad de Léon, Universidad de León
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.
