Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Hi ha fenòmens urbans que, tot i ser aparentment anodins, parlen amb claredat sobre la manera com una societat es reprodueix, s’imagina i gestiona les seves pròpies fractures. L’èxit persistent dels centres comercials a Espanya —en contrast amb la crisi, reconfiguració o desaparició que aquests espais viuen a bona part d’Europa— n’és un. La insistència amb què aquests espais resisteixen planteja una pregunta que no és menor: quines condicions socials permeten que continuïn funcionant? I, encara més, què diuen aquests enclavaments d’oci-consum sobre els nivells de desigualtat i pobresa al país, que continuen situant-se entre els més alts de la Unió Europea?
Mirar els centres comercials des de l’antropologia urbana implica renunciar a la idea que són simples màquines de vendre productes. Són, per damunt de tot, infraestructures emocionals i espais de poder i regulació simbòlica, llocs on la promesa d’ordre, seguretat i control il·lumina un món desigual que, fora dels seus murs, es torna més incert. En un país on la precarietat laboral, la bretxa entre salaris i cost de la vida i les dificultats d’accés a l’habitatge són estructurals, el centre comercial apareix com un refugi climàtic, moral i estètic. Més que llocs de consum, funcionen com a tercers llocs tutelats: espais que simulen obertura pública però sota una governança estrictament privada. Allí, la quotidianitat es filtra a través de càmeres de seguretat, passadissos brillants i un aire condicionat que recorda permanentment que ens trobem en un entorn dissenyat per dissipar qualsevol traça de conflicte. Aquesta necessitat de descompressió simbòlica ajuda a explicar per què en països amb més desigualtat aquests espais funcionen millor: ofereixen la il·lusió d’una vida possible, encara que sigui per hores.
Mentrestant, fora d’aquests enclavaments, el paisatge urbà es fragmenta. No és casual que es trobin, moltes vegades, a les perifèries físiques, socials i simbòliques de les ciutats. La gentrificació, el monocultiu turístic i la crisi del petit comerç reconfiguren barris sencers, produint una cultura del control de la ciutat. Les botigues tradicionals desapareixen no només com a negocis, sinó com a punts de sociabilitat. Els centres comercials absorbeixen part d’aquesta sociabilitat perduda, encara que ho facin dins un marc normatiu que la limita, la classifica i la monetitza. La vella plaça pública es converteix en un passadís climatitzat; la diversitat del barri, en un repertori de franquícies idèntiques a qualsevol ciutat del país.
Aquesta paradoxa —la del centre comercial com a pseudoplaça en un context de pobresa estructural— només es pot entendre si parem atenció a la seva funció en la gestió quotidiana de la desigualtat. El centre comercial permet fer com si: com si l’accés al consum fos universal, com si la identitat social es definís exclusivament per la capacitat de triar estèticament entre productes, com si el conflicte pogués desaparèixer sota la lluminositat neutra de l’arquitectura comercial. Aquests entorns pressuposen i projecten una societat basada en el consum: aparentment inclusiva, però profundament regulada.
La persistència espanyola d’aquests espais es relaciona també amb la transformació dels marges urbans. Molts centres comercials s’instal·len en zones on les infraestructures públiques arriben de manera precària, on el transport és insuficient o on la inversió municipal s’ha desplaçat. Allà actuen com a substituts parcials d’equipaments públics: proporcionen ocupació —freqüentment precària—, ofereixen oci accessible i funcionen com a nodes de mobilitat. De vegades, per a adolescents o famílies, són l’únic lloc on és possible passar el dia sense gastar gaire, sempre que s’acceptin les regles implícites del lloc.
Alhora, el model econòmic espanyol —basat en la temporalitat, el turisme i la devaluació salarial— produeix consumidors vulnerabilitzats, dependents de formes d’oci barates o fins i tot gratuïtes. El centre comercial és plenament coherent amb aquest model: un entorn que demana poc, simula molt i ordena força.
En definitiva, la relació entre la persistència dels centres comercials i els alts nivells de desigualtat i pobresa no és casual. És estructural. Els centres comercials no només sobreviuen a la crisi del model europeu; l’encarnen. En tant que dispositius socioespacials, fan suportable —o simbòlicament administrable— la desigualtat quotidiana. I mentre aquesta desigualtat no remeti, continuaran funcionant com a temples laics d’una ciutadania que, davant la manca d’espais públics sòlids, troba en ells una versió domesticada de la vida urbana.
