Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
L’afiliació a Comissions Obreres es va incrementar en gairebé un miler de persones l’any 2017. En concret hi ha 141.017 persones que paguen quota a l’organització obrera, segons les dades fetes públiques pel sindicat. Es tracta de la primera recuperació neta d’afiliació des de l’inici de la crisi. El 2016 es va tancar amb 140.078 persones. Cal recordar que el 2009 Comissions declarava 187.047 afiliats, tot i que aquell moment era just a l’inici de la crisi.
Javier Pacheco, secretari general de CCOO de Catalunya fa una lectura positiva de la recuperació, tot i que el 2017 amb les seves turbulències polítiques ha posat en tensió a l’organització. “Els treballadors s’han adonat que el sindicat és una bona eina per defensar-se. Ho han vist clar també pel que fa al seu vessant sociopolític”, explica. Les setmanes precedents a l’1O van afectar els sindicats majoritaris que van veure que, per una banda hi havia sectors que criticaven la seva posició de defensa del dret a decidir mentre que altres sectors consideraven que no es comprometien amb prou fermesa.
Per a Pacheco, la fotografia que surt dels afiliats que, malgrat tot, han fet confiança al sindicat, s’assembla molt a la realitat laboral catalana: “veiem que molts dels nous afiliats estan vinculats a la rotació laboral, la temporalitat i la parcialitat”, afirma Pacheco. Això fa que les altes i les baixes es donin amb més freqüència que anys enrere. “El nou afiliat és un jove d’aproximadament 30 anys” explica el líder de CCOO. Contra el que es podria pensar, Pacheco no està content amb aquesta situació, “el fet que els treballs siguin parcials i precaris diu molt de la feblesa de l’estructura econòmica del país” afirma. “Això ens fa ser molt conscients de què hem de seguir treballant per aconseguir que el treball sigui estable i amb drets” assegura.
Independència econòmica
Tot i la lentitud de la recuperació de l’afiliació, el sindicat ha fet des de fa anys un esforç per refermar la solidesa de les seves finances. El 2016 situava en només un 17% els ingressos que no procedien de les quotes o els treballs directes fets pel sindicat. Ara, sense donar una xifra concreta, Pacheco assegura que “avui ens podríem finançar totalment només amb les quotes”. Però al mateix temps diu amb contundència que “el fet que els puguem autofinançar amb les quotes no ens fa renunciar a rebre la part corresponent a la nostra aportació a la gestió de les relacions laborals a Catalunya”. En aquest sentit assegura: “la negociació col·lectiva a Catalunya afecta 2,2 milions de persones, i no pot ser que tot aquest esforç recaigui només sobre les quotes dels 141.000 afiliats de CCOO”.
La reivindicació de què els poders públics assumeixin una part de la despesa de la representació sindical és molt sentida a CCOO i també a UGT. Mentre que en altres models de relacions laborals els sindicats només representen als seus afiliats i els convenis col·lectius només afecten a aquests treballadors, en el model de l’Estat espanyol, el que negocien els sindicats afecta a afiliats i no afiliats i això, consideren, ha de comptar amb suport públic. Sigui com sigui l’esforç de sanejar i aconseguir més independència financera es manté des de fa anys a CCOO, conscients com són que això els dóna també capacitat de crítica no només respecte a les patronals sinó també en relació amb els governs.
