Carles Vallejo Calderón va néixer el 1950 al barri del Poble Nou. La seva infància va estar marcada per la memòria d’un pare i d’una mare que, al contrari que moltes famílies, parlaven de la Guerra Civil, de la qual afirmaven que n’havien estat derrotats, que no vençuts, perquè es mantenien fidels als seus ideals. “Ho recordo d’una manera molt entranyable. En l’àmbit privat es parlava molt, des de molt petit, i a més hi havia espais de socialització entre amics que havien combatut junts, o que havien militat junts i, d’alguna manera, es desfogaven. Jo sabia que hi havia coses que no les podia dir fora, però no per imposició, sinó perquè era conscient, perquè m’ho havien transmès els meus pares, que vivíem en una societat hostil”.
Els antecedents familiars van marcar molt en Carles. El pare, Juan José Vallejo, era venedor en una sabateria de Madrid quan va fundar les Juventudes Comunistas i les Juventudes Socialistas Unificadas. Durant la Guerra Civil va ser comandant de l’exèrcit republicà i, un cop acabat el conflicte bèl·lic, va arribar a Barcelona, ciutat que ja coneixia, on un company de la CNT li va presentar la seva germana, la Lola Calderón, modista de professió. A més, el pare de la Lola, treballava al Port de Barcelona i era d’ideologia socialista.
Per tal d’evitar l’adoctrinament de l’escola franquista, el Carles Vallejo va estudiar a l’escola italiana, que era la que a casa es podien permetre per economia i per distància, ja que no hi havia col·legis al barri. Precisament el seu coneixement d’italià li va proporcionar l’entrada a Seat, com a traductor tècnic, quan tenia 19 anys, i poc temps després ja formava part de la comissió obrera de l’empresa. Anteriorment, ja s’havia implicat en l’associacionisme juvenil, el Sindicat Democràtic d’Estudiants i, des de la clandestinitat, va formar part de les joventuts comunistes i el PSUC.
La clandestinitat
“Com que tenia una certa mobilitat com a tècnic administratiu, cosa que no tenia la gent dels tallers, vam aprofitar la ben entesa, mentre va ser possible, per ser responsable d’organització de comissions obreres dins la fàbrica. Però clar, a poc a poc, se’m va veure el llautó. Els meus caps eren franquistes, com la immensa majoria de l’estructura de comandament de Seat, a tots els nivells, excepte honroses excepcions. La majoria eren personal de confiança del règim. Em van posar sota control i em van fer seguiments, tot i que jo no ho sabia, ho vaig saber després perquè ho vaig veure als expedients policials. Va ser una operació organitzada per la Brigada Político-Social per desmantellar tot el que fos sindicalisme o antifranquisme a la Seat”.
No feia ni un any que el Carles Vallejo treballava a la Seat quan es va produir la seva primera detenció. Sortia de casa seva cap a la Zona Franca quan la policia el va aturar. Va arrencar a córrer, però aviat va acabar a terra, ell i els agents. En aquell moment, duia uns poemes de Rafael Alberti per repartir-los a la fàbrica. Es tractava de Los seis clavos, que el poeta va escriure en contra de la pena de mort de la dictadura franquista en el marc del procés de Burgos, que en aquell moment condemnava sis de les 16 persones detingudes a la pena de mort i que va generar mobilitzacions a tota Europa a finals del 1970. “Si los condenas a muerte, si los matas, ellos serán los seis clavos de tu caja, los seis clavos de tu vida, los últimos, si los matas. Ellos serán los seis clavos, los últimos, de esa España que sólo sabe de muerte, triste España que sólo existe en el mundo cuando la muerte habla, cuando sólo por ti la mano levanta para matar, pues la muerte es la vida de esa España”, deien els versos d’Alberti.
“Després de les tortures, la presó era un alliberament”
A partir d’aquí va començar el malson de les tortures policials per al Carles Vallejo durant vint dies a la Prefectura de la Via Laietana enmig d’un estat d’excepció, arran del procés de Burgos, segons el qual se suspenien drets i llibertats ciutadanes i l’Estat passava a mans de les forces armades. “Quina és l’eina fonamental de l’estat d’excepció? Tenir les persones detingudes indefinidament en mans de la policia, i jo vaig tenir aquesta mala fortuna. La pitjor tortura és no saber quan sortiràs d’aquell infern. La dimensió temporal és el pitjor, fins al límit paradoxal que anar a la presó era un alliberament. No és una reflexió meva, sinó compartida per molts companys”.
Han passat més de cinquanta anys i el Carles Vallejo assegura que allò el va traumatitzar per sempre. “Primer et tanquen, i ja vens colpejat en el trànsit d’anar en cotxe a la Via Laietana. Després, entres en un forat negre, que són els calabossos, perds la noció del temps i et criden a totes hores per fer interrogatoris. Les tortures són de tota mena, cops de puny, o insistir en cops a la panxa, deixant-te ple de blaus, amb uns dolors terribles, emmanillat així com una gallina, o penjar-te. Després, juguen al doble joc de fer de bo o de dolent, o t’amenacen. A mi el comissari Navales (conegut torturador de l’anomenada Policia Político-Social) em va amenaçar amb disparar-me. A més, no tens cap comunicació amb l’exterior, no tens advocats, no connectes amb la família i estàs aïllat de la resta. I així, 20 dies, que podien ser dos mesos”. De fet, ell encara no sabia de què se l’acusava i, posteriorment, li van obrir diferents processos per associació il·lícita i propaganda il·legal.
En aquestes circumstàncies, els sis mesos que va passar a la presó Model van ser un mal menor. “Estaves privat de llibertat, estaves en males condicions, perquè les condicions de llavors de les presons no són les d’ara, però almenys la tortura directa ja no s’aplicava, era un altre tipus de tortura. Va ser terrible. És una de les coses que a mi més m’han marcat, però en democràcia no vam tenir l’oportunitat de tenir tractaments psicològics per veure l’impacte del trauma, cosa que sí es feia a països com Suècia i Noruega amb refugiats xilens o argentins. Molts dels meus companys no han volgut ni parlar-ne d’això. Van quedar molt marcats, molt tocats, amb vides familiars i personals destrossades”. Després de sis mesos a la presó, va sortir en llibertat provisional el juny del 1971.
18 d’octubre del 1971
Els motius que van portar a l’ocupació de la factoria de la Zona Franca van ser diversos i fruit de “l’evolució natural” d’una manera de fer antifranquisme i sindicalisme a la Seat. D’una banda, operaven des de la clandestinitat, que anava des de reunir-se d’amagat fins a mirar de trobar suports dels companys a l’hora de l’entrepà; de l’altra, aprofitaven les escletxes legals, com era el sindicat vertical, que si bé incloïa la patronal feixista, també tenia certa representació obrera i a vegades era possible fer arribar reivindicacions com l’increment salarial.
La dinàmica habitual era la de “reivindicació, acció, repressió” i molts treballadors eren acomiadats. Aquesta era la normalitat des dels anys 50 i sovint després venien les detencions policials; per això, es va pensar que, més enllà de les aturades i les recollides de firmes, havien d’organitzar una “de ben sonada” per demanar la reincorporació dels companys que havien acomiadat els últims mesos, entre ells, en Carles Vallejo.
Es va decidir que un grup d’extreballadors entraria a primera hora del matí del 18 d’octubre. Els que estaven més assenyalats o que tenien peticions fiscals més altes o més antecedents policials, van participar des de l’exterior de la fàbrica. Diferents companys com el Carles Vallejo va seguir l’ocupació des de dalt de Montjuïc, en un punt on hi havia prou visibilitat per controlar els moviments d’entrada i sortida i on havien convocat premsa internacional, com l’emissora italiana RAI. La comunicació amb l’interior també es feia amb enllaços tècnics i administratius que tenien possibilitat de parlar per telèfon i a través dels companys que estaven als tallers i explicaven com es desenvolupaven els fets.
Així, a primera hora del matí, un grup d’ex treballadors va entrar al taller número 1 de la Seat de la Zona Franca, on hi havia la secció de mecànica. Des d’allà van anar ocupant pacíficament la resta de tallers, que estaven interconnectats, com ara els de soldadura, pintura i muntatge. Els obrers, que ja estaven avisats, es van anar sumant a la mobilització, fins que cap al migdia es va celebrar una gran assemblea davant les oficines centrals.
Una comissió de treballadors va anar a negociar amb la direcció de l’empresa, que va fer cas omís de les seves peticions, i va donar pas a la intervenció policial, que va començar per una de les portes del taller 2, prop de les oficines centrals. Hi havia la Policia Nacional, la Brigada Político-Social i la Guàrdia Civil.
Guerra de guerrilles
“Va començar gairebé una guerrilla dins la fàbrica. Jo crec que és un cas únic a la història d’Espanya. Va ser una guerra de guerrilles d’autodefensa, amb el risc que això suposava, perquè la Policia i el Govern van ser uns inconscients, perquè allà hi havia material sensible: pintures, dissolvents, taladrines… A la fàbrica hi havia olis i molts materials perillosos, podia haver ocasionat un incendi o explosions. Va haver-hi gasos lacrimògens i intervenció policial a cavall dins la fàbrica. Després van venir els trets, van haver molts ferits, i els obrers contestaven amb objectes metàl·lics que tenien a mà”.
Dels 25.000 treballadors de la Seat de la Zona Franca, hi havia 6.000 a dins, dels quals més de 1.000 van quedar engabiats per la policia, patint les pitjors conseqüències físiques. Un dels ferits va ser Antonio Ruiz Villalba, que va rebre vuit bales i va morir dies després a l’hospital. En Vallejo, que no el va conèixer personalment, recorda que no era un activista, sinó un company solidari del taller 1 a qui li va tocar aquesta “fatalitat”.
El torn de tarda ja no va ni poder entrar a la Seat, i la sortida dels treballadors que hi havia a la fàbrica, que eren els del torn de matí i els de la jornada partida, va ser difícil. Hi havia controls policials a la sortida per tal d’identificar tothom, per la qual cosa es va intentar protegir les persones més significatives i es va muntar tota una logística perquè sortissin d’amagat: des de saltar tanques fins a aprofitar túnels de la mateixa Seat. Les persones de manteniment coneixien aquestes vies, alguna de les quals donava a l’exterior, si bé la majoria eren comunicacions internes.
Conflictivitat permanent
L’endemà, el torn de matí va quedar suspès de feina i sou, però lluny de posar fi a la protesta laboral, es va iniciar un període de conflictivitat permanent, i la vaga va continuar. Treballadors de més de 100 empreses de la zona, com ara La Maquinista, Cipalsa o Hispano Olivetti, es van solidaritzar amb els companys de la Seat, en forma d’aturades o de participació en la manifestació que va tenir lloc el 23 d’octubre a la plaça Catalunya, que va aplegar unes 10.000 persones.
A principis de novembre, el funcionament normal de la Seat es va reprendre. Molts dels treballadors que havien estat acomiadats es van reincorporar, però, per a Vallejo, el que és rellevant és que va haver-hi un abans i un després dels fets del 18 d’octubre. “D’entrada, en les negociacions posteriors de convenis, teníem tal poder dissuasiu davant l’empresa que feia grans concessions, per exemple, en increments salarials, horaris… Jo crec que el més important va ser el grau de conscienciació que va generar això, va ser el detonant per a molts companys per, després, implicar-se més”.
En Vallejo va tornar a la presó mesos després i, en sortir, la Comissió Obrera de Seat va decidir que era millor que reforcés la solidaritat internacional des de l’exterior, ja que acumulava peticions de més de 20 anys de presó en diferents causes i era molt costós mantenir-lo en la clandestinitat. El 1972 va treballar des de la delegació de Comissions Obreres a París, mesos després es va desplaçar a Roma i, posteriorment, a Milà. Va ser a Itàlia on va conèixer personalitats com Rafael Alberti, i és que va estar vinculat al món sindical i també cultural, de manera que va organitzar una Mostra d’Art Contemporani amb obres de Picasso, Dalí o Miró per recollir ajudes econòmiques per a la causa. “L’avantguarda pictòrica espanyola de l’època va ser molt solidària”, reconeix.
Memorial democràtic
Amb l’amnistia laboral del 1977, es va produir la readmissió de tots els treballadors acomiadats per causes sindicals i socials i va poder tornar a la Seat, després de fer el servei militar obligatori. Va exercir diversos càrrecs dins de CC.OO. i, entre altres distincions, ha rebut el premi Memorial Lluís Companys (2018) i la Medalla d’Honor de Barcelona (2019). Presideix el Memorial Democràtic dels Treballadors de Seat, que va néixer el 2004 amb l’objectiu que els anys de la lluita obrera no caiguin en l’oblit i que, entre altres coses, ha aconseguit que l’Ajuntament de Barcelona atorgui el nom d’Antonio Ruiz Villalba, única víctima mortal del 18 d’octubre, a un passatge del barri dels habitatges de la Seat de la Zona Franca.
No hi ha comentaris
Jo vaig ser company d’ell. Vaig anar a un judici a testimoniar a favor seu.
Treballava’m en el PLANETA AZUL.
Molts records. Li tinc un gran apreci. I m’agradaria contectar amb el Carlos.
Si us plau feu-li arribar les meves dades.