Les entitats del Tercer Sector, des de sempre, estem entomant les problemàtiques socials on les administracions no arriben però ha estat amb la pandèmia que aquesta situació s’ha agreujat. D’una banda, les necessitats socials han augmentat: als col·lectius que ja patien exclusió s’hi han sumat sectors socials que mai haurien pensat trobar-se en una situació de necessitat semblant. D’altra banda, i com s’ha denunciat des d’ECAS, detectem col·lapse administratiu en serveis imprescindibles.
La situació comença a ser greu, en aquesta segona onada d’infeccions del COVID-19, i sense un estat del benestar consolidat -ans al contrari estem patint les conseqüències de les anteriors crisis i les retallades en polítiques socials que es van portar a terme-, estem trobant polítiques socials febles i continuen les retallades en àmbits fonamentals.
Podríem parlar de la manca de solucions reals, de la fallida de l’Ingrés Mínim Vital o la incertesa del desenvolupament de la Renda Garantida Ciutadana, d’un sistema sanitari que parteix d’una base insuficient fruit de privatitzacions i retallades diverses des del 2011, d’un sistema educatiu que té problemes per absorbir les problemàtiques derivades, de les lluites electoralistes que porten a la confusió i, inclús, al relaxament… les diferents administracions no donen l’abast amb les actuals eines però també, s’ha de prioritzar quins han de ser els instruments de sortida. Mentre es privatitzen bancs, salvats amb diners públics, també es redueix la inversió en polítiques que poden ser garantia de futur. És el cas de les polítiques actives d’ocupació.
Ja el mes d’abril el govern del Regne d’Espanya va anunciar una reducció dels recursos a polítiques actives, els destinats a les comunitats autònomes. El passat mes de setembre a la conferència sectorial de treball i afers socials de l’estat, es van anunciar els recursos distribuïts. A Catalunya es retalla un 22,14% dels recursos per a portar a terme polítiques actives d’ocupació, 86 milions d’euros menys que l’any passat. Aquesta retallada afecta directament als milers de persones que s’han vist abocades a l’atur.
Al gran retard en el pagament dels ERTO -un alt percentatge de persones encara no l’han rebut-, la complicada gestió de la sol·licitud i manca de resposta de l’IMV -persones que l’han sol·licitat fa 4 mesos que no han rebut cap mena de resposta-, el tancament d’oficines de treball, d’atenció ciutadana o serveis socials que no han pogut atendre les necessitats en augment… tot plegat fa molt més difícil la vida a la ciutadania i fa que el volum de treball i necessitat de resposta urgent de les entitats socials sigui enorme i la urgència social preocupant.
Les solucions són complexes -no simples com es fa veure des del populisme més barroer- però totes passen per una inversió en polítiques socials més àmplies. Cal reprendre el que va quedar aturat fa uns anys i desenvolupar lleis com la de serveis socials o de dependència; reprendre el que desenvolupava la llei de suport a les famílies pel que fa a monoparentals i nombroses, especialment, i recuperar polítiques reals per a totes; avançar cap a una política d’ajuts no condicionats, cap a una Renda Bàsica universal i incondicional que permeti ingressos per a la vida digna; desenvolupar polítiques econòmiques que permetin la redistribució i polítiques d’ocupació que donin resposta a les necessitats. Tot plegat cal repensar amb més rapidesa i empatia el que es fa des de les administracions posant sobre la taula els privilegis de gènere, econòmics i socials per a desenvolupar bones polítiques.
