Actualitat

Campanya per evitar que el pacte contra la doble tributació entre Espanya i Andorra faciliti l’elusió d’impostos

A finals de juny està prevista l’entrada al Congrés els diputats del denominat conveni de no doble imposició entre Espanya i Andorra, conegut com a CDI. El document es va firmar el 25 d’abril passat per part del Consell de ministres espanyol. És fruit d’una inesperada trobada entre els presidents espanyol i andorrà.

L’acord, que cal que sigui ratificat per les Corts i el Senat, ha passat sense aixecar polseguera entre l’opinió pública espanyola. Això ha estat així malgrat coincidir amb fets molt vistosos com la intervenció de la Banca Privada Andorrana (BPA) i la seva filial espanyola Banco Madrid.

La plataforma per una fiscalitat justa sí que s’ha fixat en el contingut de l’acord i ha fet un crit d’alerta respecte a les conseqüències econòmiques que pot tenir per al fisc de l’Estat espanyol, segons explica Montserrat Segú.

Segons la plataforma, el CDI facilitarà la deslocalització fiscal d’empreses espanyoles al principat pirinenc. L’acord s’ha publicitat com una fórmula per a evitar la doble imposició sobre la renda, afegint que no tindrà repercussions pel que fa a l’evasió fiscal, però al darrere hi ha lletra petita, afirmen els components de l’entitat ciutadana.

Andorra era coneguda fins fa uns anys per gairebé no aplicar impostos directes. A partir de 2008 el país va canviar el seu model econòmic i realitzar una certa obertura. La clau en aquest aspecte és intentar atraure empreses d’altres països. Per fer-ho l’ham són tipus baixos que possibiliten el que s’anomena el dumping fiscal. Perquè el Principat té ara impostos a les persones i a les empreses, cosa que permet passat la maroma dels organismes internacionals pel que fa a la consideració dels paradisos fiscals, però a uns percentatges molt baixos, en els dos casos el màxim és el 10%, tot i que en renda es paga a partir dels 25.000 euros d’ingressos.

Centrant el focus en el CDI l’atracció que sobre les empreses espanyoles pot tenir l’acord és clara. Espanya cobra l’impost de societats a un tipus que pot arribar al 25% dels beneficis. Andorra ha fixat un topall màxim del 10%. Però, la legislació andorrana ha fixat a més, un cojunt d’activitats amb una tributació sobre societats encara més baixa. Empreses com les que es dediquen a la gestió i inversió intragrup, al trading internacional, a l’explotació d’intangibles i les societats de tinença de valors (Holdings) seran considerades a Andorra com a empreses de règim especial, i poden veure, per tant, la seva tributació rebaixada fins al 2%, afirma la plataforma.

Les esmentades facilitats són susceptibles d’atraure empreses espanyoles que formant part d’un grup s’especialitzin, per exemple, en el finançament de filials, perquè per al grup això implica una reducció de la facturació del conjunt, i, en el cas de la societat andorrana passar a cotitzar pels beneficis i poder fer-ho a un 2%. Amb aquesta política Andorra busca aplicar el que ja es fa en altres països com Liechtenstein, Irlanda o Guernsey, al canal de la Mànega.

Però, el país dels Pirineus, té molt clars els límits de la seva obertura. Les rebaixes fiscals es dirigeixen cap aquells àmbits en els quals la presència d’empreses estrangeres no suposi competència a les empreses nacionals. Les autoritats del país veurien bé que al país s’implantessin societats, per exemple del sector informàtic o la cosmètica, que a més de tenir nivells alts de facturació no contaminen. Ara bé, per obrir seu a Andorra farà falta, a més del permís governamental tenir una seu física, d’almenys 20 metres quadrats, i crear un lloc de treball, com a mínim a mitja jornada , cosa que allunya el model del de Gibraltar.

Però, Andorra no només s’interessa per les empreses, els canvis legislatius miren també d’atraure persones amb alts nivells econòmics, com a residents fiscals. L’acord que té en tràmit el govern espanyol milloraria la seguretat legal de les persones que fixen en aquell indret la seva residència per reduir el pagament al fisc. La norma, d’aprovar-se, evitaria les denominades falses residències com les que han afectat personatges coneguts del món de l’esport o de l’espectacle a Catalunya.

La plataforma per una fiscalitat justa denuncial’ intent per fer passar l’acord com si fos com si no tingués transcendència econòmica a Espanya. I ja destaquen que just després de la firma del pacte s’han produït moviments tendents a publicitar els avantatges que per a les empreses que cotitzen a Espanya tindria la seva implantació a Andorra. Així, la confederació d’Empresaris d’Andorra (CEA) ha fet seminaris a Barcelona amb el títol «Invertir a Andorra». La Banca Mora va fer en el mateix sentit, una presentació a Barcelona, precisament de la mà del Despatx Cuatrecases el 13 de maig passat. El grup TAX Duran Sindreu va anunciar també un acte a Tortosa per informar de les noves condicions per a invertir a Andorra.

A la llista negra de la UE

Tots els moviments esmentats han topat amb circumstàncies imprevistes. Una ha estat la crisi de la BPA i la seva filial espanyola. Una altra és, potser, la temença del govern espanyol que si bada a aplicar la norma no podrà fer-ho com fins ara perquè és difícil pensar que en el futur es repetiran majories absolutes com l’actual.

Finalment, un entrebanc inesperat. Fa tres anys l’OCDE va treure Andorra de la llista de paradisos fiscals. Des d’aquell moment el principat ha firmat una vintena d’acords d’intercanvi d’informació fiscal amb altres països, tot i que no hi haurà fins a 2018 l’intercanvi automàtic d’informació. Potser per aquest motiu la llista de paradisos fiscals elaborada per la Unió Europea encara inclou el petit país pirinenc entre els que no són col·laboratius en matèria de lluita contra el frau i l’evasió fiscals.

Tots els dubtes abans esmentats fan que hi hagi una campanya en marxa per aconseguir que els diputats no ratifiquin el CDI. En l’àmbit ciutadà hi ha una recollida de firmes entre la població pel que es considera un perill per la recuperació econòmica si es facilita, d’alguna manera, la fuga d’ingressos fiscals, que minvarien la ja molt reduïda recaptació d’impostos entre les empreses a Espanya.