Un cop celebrat el congrés la UGT de Catalunya ha acceptat una certa bicefàlia entre Matías Carnero i Camil Ros, què us va portar a aquesta proposta?
L’explicació és que el concepte bé de lluny, es diu pluralitat de la UGT de Catalunya. Per a nosaltres pluralitat no vol dir només l’opció política que votis o on militis, sinó que és la pluralitat del país, des del punt de vista social, d’orígens, des del punt de vista del sector d’activitat econòmica on treballes. Per tant, quan el Matías i jo comencem a construir aquesta candidatura, en part continuista o almenys parlada amb el secretari general sortint, Pepe Àlvarez,.
El Pepe hi va estar d’acord inicialment?
Si, és evident que ell inicia aquesta aposta i en aquesta filosofia tots creiem que el que cal és construir un equip el màxim representatiu possible. Representatiu de la pluralitat de la UGT, de la societat catalana i sobretot del món del treball. Per tots aquests motius el missatge crec és: aquest país ha d’avançar amb cohesió social, i per tant, la proposta de secretariat que s’ha escollit, no només el càrrec de secretari general sinó les vicesecretaries generals i la resta de l’equip, demostren això: pluralitat amb cohesió social.
Com serà la direcció de la UGT amb Camil Ros de secretari general i Matías Carnero com a president, sereu un tàndem?
Som un equip. Els estatuts el que diuen és que el màxim responsable és el secretari general. En les direccions del Pepe Àlvarez hi ha dos càrrecs que sempre hi són: el secretari general i el secretari d’organització. A partir d’aquí es construeixen els equips en funció de cada realitat. Aquí vam coincidir en la necessitat que després de 26 anys el relleu tingués la màxima estabilitat. El nostre cas amb el Matías és una suma. A partir d’aquest equip comença l’altra estructura del sindicat. Serà un equip en el qual cadascú tindrà unes funcions i que anirem compartint i construint. No és un acord fruit que hi hagués dos candidats i finalment decidissin fer una sola llista. El Matías dóna un pes i una estabilitat per la seva procedència, però no aporta la dedicació exclusiva, perquè vol compaginar el càrrec amb la direcció del comitè d’empresa de Seat. Per tant, hi haurà una persona a plena dedicació i una altra que no i entre tots anirem construint l’organització.
Què diríeu que és el més important del que s’ha aprovat al congrés?
Jo crec que és la decisió que ja es va prendre en el congrés confederal i que hem seguit aquí, de crear tres grans federacions amb vint i escaig sectors. La gran revolució que hem de dur a la pràctica és com organitzem tres grans federacions amb tots els sectors que se’n desprenen. Si del congrés en sortim amb el màxim de consens i entesa això ajudarà que aquests canvis vagin en el mateix camí. La gent ha de veure la direcció com a propera, que t’ajuda a solucionar els problemes. I també ha de ser una direcció que doni empenta a un discurs sindical més clar i més proper .
Quan s’intenta explicar la realitat de la UGT de Catalunya, també fora del país, cal dir que ara és una organització que pot ser el sindicat més representatiu a l’Hospitalet i a Olot, i això és difícil d’aconseguir.
Això s’inicia amb el Pepe l’any 90, i ja llavors es pensa en aquest objectiu. El tret de sortida més fort és a partir de1998, en el congrés que té com a lema: la força de la pluralitat. Però, en aquell moment la gent pensava pluralitat en quotes de partits. I la UGT ha demostrat que no és així, que la pluralitat va molt més enllà. La gent que milita en els partits polítics i arriba a la direcció de la UGT deixa el carnet polític a la porta. Un dirigent de l’Hospitalet de tota la vida em va dir, “en el sindicato al sindicato, en la política a la política”.
Resumeix això la seva filosofia?
És una frase que resumeix molt bé al que la UGT ha d’aspirar, el nom ho diu: Unió General de Treballadors. Ha d’aglutinar i representar al màxim de la classe treballadora possible. I en un país com el nostre, que és divers i plural, això s’ha pogut consolidar. Hem descobert que la pluralitat no és la barreja del blanc i el negre i surt el gris, sinó que la pluralitat és l’arc de Sant Martí. Tots els colors són possible dins d’una organització sindical, sense que això faci perdre reivindicació i discurs social i sindical. Perquè som plurals i al mateix temps tenim un dels discursos més clars i contundents de l’esquerra social i política. Hem aconseguit fer aquesta combinació i per això tenim prop del 40% de la representació sindical a Catalunya, uns 150.000 afiliats i un paper central en els debats socials i polítics del país.
El sindicat creu que es pot seguir definint d’arrel socialista?
El sindicat té 128 anys, els principis són aquests: la llibertat, la justícia social, la democràcia, la fraternitat, els principis de base ideològica socialista. Nosaltres no renunciem als orígens perquè són els que ens han portat aquí.
En què variarà la UGT del nou equip amb la que governava el Josep Maria Àlvarez?
S’obre una nova etapa, que continua. Bona part dels dirigents que encapçalem aquesta candidatura hem estat dirigents durant molts anys amb el Pepe Àlvarez. Jo entre 10 anys de secretari general a Girona i 8 al Secretariat Nacional són 18 anys i sóc corresponsable del bo i del dolent que s’ha fet. És veritat que hem tingut un gran lideratge, que ha anat més enllà del sindicat; el Pepe és un dels líders del país. I això pensem que també ho transmetrà a la confederació. I pensem que ens ajudarà. Fins ara la UGT de Catalunya era la punta de llança en molts discursos i moltes propostes en l’àmbit confederal. Ara el Pepe potenciarà aquest paper capdavanter des de Madrid.
Repeteixo, que faran de diferent?
Nosaltres hem après que sindicalisme és canvi constant. Encara que la nostra sigui una candidatura continuista, el que hem après és que constantment t’has d’adaptar a les noves circumstàncies. A vegades has de repetir lluites del passat perquè a la que et despistes has tirat enrere. Els drets socials costen d’aconseguir i amb aquesta crisi hem vist que costen molt poc de destruir.
Això que em diu com es tradueix
Ens toca fer una acció reivindicativa molt més clara i més contundent. Poso un exemple: les empreses de Serveis integrals, entre la societat que la contracta i l’empresa de serveis integrals es genera una explotació laboral molt important però que és legal. Es pot permetre que en un mateix lloc de treball, per exemple, una persona cobri un 30% o un 40% menys que una altra fent la mateixa tasca? I això és legal perquè la reforma laboral ho permet. Fins que no deroguem la reforma laboral aquestes empreses de serveis integrals ens tindran al davant. I iens hi tindran, tinguem o no representació en aquestes empreses.
Sense tenir delegats?
Els treballadors han de veure que no només defensem la gent allà on estem sinó que també la defensem allà on no hi som, que per desgràcia és on acostuma a haver més precarietat laboral. Per tant, si un hotel que hauria de contractar una cambrera de pis a Barcelona on el salari brut és de 1.100 euros, contracta una empresa de serveis integrals i a aquesta persona l’empresa li paga 700 euros, entre l’hotel i l’empresa estan robant un 30% a aquesta dona. Aquest és un exemple d’actuació contra la qual ens trobaran enfront.
I en altres àmbits com es veurà la bel·ligerància de la UGT?
Si, hi ha molts ajuntaments i consells comarcals que estan fent concursos públics on en les pliques de condicions no es garanteix que es pagui el salari de referència del conveni o d’empresa, si és superior. Si això segueix així, també ens tindran al davant. No pot ser que amb diners públics es generi precarietat laboral. I això està passant!
També amb la Generalitat?
Amb la Generalitat tenim un acord dins del diàleg social permanent que diu molt clar que en els concursos públics que convoqui el govern respectaran aquests principis consistents a pagar almenys el salari del conveni de referència. Però parlant d’ajuntaments, de tot tipus, des de Barcelona fins al més petit, n’hi ha molts que fan aquesta pràctica. En conclusió, se’ns notarà en una acció reivindicativa molt més clara i directa.
Pel que em diu vostè, no sembla creure això de què estem sortint de la crisi?
Ens van dir que ja estàvem al cap del carrer de la sortida de la crisi. I el que estem veient és que la sortida de la crisi està sent molt pitjor en molts casos que la pròpia crisi. Han destruït milers de llocs de treball durant els anys 2009, 2010, i ara ens trobem amb què s’ha creat la nova categoria laboral: el treballador pobre. Abans de la crisi tu podies treballar amb un contracte més o menys precari, però el salari permetia arribar a finals de mes. La sortida de la crisi no està garantint això.
Hi ha perill per a la cohesió social, doncs?
La desigualtat i el perill de fragmentació social no està en l’aspecte nacional, com diuen alguns. El risc de ruptura social està en què es consolidin aquestes desigualtats i el fet de treballar no garanteixi sortir de la pobresa.
El sindicalisme té clara aquesta lluita o se centra més a gestionar les situacions de les grans i mitjanes empreses?
Aquesta situació crec que el sindicalisme la té clara i l’ha d’entomar. De vegades aquesta acció la fem però no comuniquem prou bé allò que fem. Efectivament sembla que només defensem la gran empresa, el treballador fix, el treballador de la funció pública. I no, anem molt més enllà.
Creu que això ho percep l’opinió pública i els treballadors i treballadores en particular?
Quan nosaltres fem una acció sindical diària assumim la defensa del conjunt de treballadors, no només dels afiliats i els de les grans empreses, però la societat això no ho percep. Per tant alguna cosa fem malament. Quan nosaltres signem un conveni col·lectiu és per tots els treballadors i especialment pels de la petita i mitjana empresa, perquè la gran empresa no necessita un conveni sectorial, provincial o català. A la gent, el que li dóna unes condicions de treball millors és la nostra acció col·lectiva fent i negociant convenis. En canvi aquesta percepció no hi és. Això vol dir, repeteixo, que alguna cosa fem malament.
Què més hem fet malament? El diàleg social, durant anys ha estat un instrument de progrés, no de grans avenços espectaculars, però si analitzem la trajectòria des dels anys 70 fins ara, veurem que el diàleg social ha anat consolidant un estat de benestar sobre la base d’unes millors condicions laborals. Però que hem vist amb la crisi? Que els governs han deixat de complir els seus acords de diàleg social. Que allò que havien signat o que havien acordat no ho compleixen, i això ens ha desacreditat a nosaltres. Per tant, nosaltres, les grans estructures confederals, hauríem d’haver reflexionat sobre el diàleg social. L’hem de replantejar.
Com ho farien des de la UGT
Per nosaltres el diàleg social és una eina de contrapoder. Però l’hem de replantejar. L’organització sindical forma part del sistema però està per canviar el sistema. No som l’antisistema que hi està a fora. El nostre model és el canvi del sistema, del model social, perquè Europa fins a la crisi l’estat de benestar era patrimoni de la humanitat. Després les Merkel, el Rajoy i tots aquests ens han demostrat que el patrimoni de la humanitat se’l poden carregar. Per tant, els garants de l’estat del benestar dins de la trinxera som el sindicalisme, però segurament no ho hem fet prou bé. Això vol dir que no es poden fer acords de qualsevol manera.
I que hauria d’incloure el diàleg social?
Hem de veure com ho fem, però allò que ha de quedar més clar és que hem de recuperar allò que ens van retallar. Això ho hem de fer a través de la negociació col·lectiva o per les polítiques públiques. També he de donar una imatge de més proximitat.
Sembla que la critica als sindicats és un lloc comú?
Tothom critica els sindicats, però quan té un problema truca a l’amic sindicalista o se’n va al local del sindicat a preguntar quins són els seus drets. En el fons, doncs, molts dels que ens critiquen voldrien que fóssim més forts . Això la gent honesta. Però n’hi ha d’altres que no, que ens voldrien ensorrar i que desapareguem. Si una cosa forma part de l’ADN del sindicalisme, és que molestem. Si un sindicat no molesta, no és un sindicat o no està fent bé l’acció sindical.
Quina relació que hauria de tenir la UGT catalana amb la UGT confederal?
La UGT de Catalunya legalment parlant és una organització amb entitat jurídica pròpia. El nostre NIF no és el mateix que el de la UGT estatal. S’ha de dir que estem confederats i participem de la direcció de la UGT confederal. De fet ara tenim el secretari general de la UGT confederal. Dit això s’ha d’aclarir que Catalunya té entitat pròpia per tenir el seu model de relacions laborals, per tenir una negociació col·lectiva potent, que no va en contra de l’Estat sinó que construeix. Per exemple, abans de la crisi en el 40% dels convenis col·lectius a Catalunya vam aconseguir que tinguessin un salari mínim de més de mil euros i la proporció en l’Estat era un 20%. Això vol dir que la potència sindical de Catalunya també pot ajudar a altres parts de l’Estat a tirar endavant les seves lluites.
Amb Catalunya s’han d’emmirallar les forces sindicals de la resta de l’Estat i d’Europa perquè gràcies a la nostra potencia hem aconseguit més drets que en altres llocs. I això els pot servir i a ells per anar creixent, igual com nosaltres ens emmirallem en el sindicalisme més nòrdic.
Jo crec que la UGT confederal seguirà respectant que la base de la UGT de Catalunya és el marc català de relacions laborals, que no és una reivindicació nacional buida de contingut. Miri, a Catalunya no hi ha cap conveni col·lectiu que hagi perdut la ultractivitat, és a dir la validesa al final del seu període legal. A la resta de l’Estat n’hi ha molts. Perquè ha passat això? Perquè aquí hi ha un sindicalisme fort.
Parlem de la unitat d’acció a Catalunya amb CCOO, com està, s’han de fer canvis? En quin sentit?
La unitat d’acció amb CCOO a Catalunya els últims anys ha passat per un dels millors moments. Crec que hi ha un equilibri i penso que les dues organitzacions sindicals ho tenim clar. Quan anem a negociar amb els governs i amb les patronals està demostrat que si ho fem junts i consensuats s’aconsegueixen millors condicions que si es va per separat. La unitat d’acció no és patrimoni de la UGT i de Comissions Obreres, sinó que és patrimoni de la classe treballadora, perquè amb unitat d’acció és com hem aconseguit més conquestes socials. Per tant, s’ha de mantenir, i cal dir que nosaltres som un exemple, si es compara en les relacions que tenen les patronals catalanes entre elles.
A més, la pràctica ha fet que en cas que calgui acordar un assumpte difícil se sotmet la decisió final a la votació de tots els treballadors de l’empresa. I això és el que situa la unitat d’acció en el seu millor moment.
Acabem, com seran les relacions amb el Govern de la Generalitat?
Nosaltres creiem que és el moment de ser exigents. Nosaltres vam signar l’acord pel diàleg social permanent i hem vist com hi ha hagut incompliments per part del govern. Ha canviat el president i el govern, però part dels colors són els mateixos. A la Generalitat li direm que les reivindicacions no són nostres, sinó de la gent que ho passa malament, no poden esperar 18 mesos i a què les polítiques d’austeritat s’ha demostrat que són un fracàs per a la reactivació econòmica. Per tant hi ha d’haver un canvi de polítiques i la nostra relació amb la Generalitat anirà en funció de les polítiques que facin.
