Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El Ministeri de Sanitat ha fet públics dos informes que ressalten un elevat dèficit de professionals d’infermeria a l’Estat espanyol i detallen en números la crítica situació en la que es troba la sanitat pública: falten professionals i els que hi ha no se senten prou reconeguts. Com valoreu aquestes xifres des del COIB?
Són dades amb les que el Consejo General de Enfermería treballa des de fa força anys i que el Consell Internacional d’Infermeres també ha destcat en diferents informes. Per tant, són xifres que ja coneixíem i que no ens sorprenen, però agraïm que aquesta tasca es faci també des del Ministeri.
Creieu que les preocupants xifres, ja oficials, suposaran algun tipus de resposta?
Esperem que aquests informes serveixin per posar fil a l’agulla i confiem que el Ministeri, que ha fet tota aquesta tasca, doni resposta a la ciutadania, que al final és qui es beneficiarà d’aquestes millores. Quan nosaltres diem que falten infermeres és per a donar un servei molt millor; hi ha estudis arreu del món en els quals el número d’infermeres per habitant és un indicador clau de la salut de la població.
Darrerament es parla molt de la ràtio de pacients per infermera… És més elevada ara que fa uns anys?
Més aviat penso que la població va creixent –a Catalunya som 8 milions però fa poc parlàvem de 6 milions– i crec que més o menys s’ha anat mantenint la ràtio; en tot cas, no hi hagut una millora substancial, i és cert que amb una ràtio inferior les professionals pateixen menys els pics. Però al final tot és una qüestió de gestió: necessitem més persones? Sí, però hem de començar a gestionar millor els nostres centres d’atenció sanitària.
El número d’infermeres per habitant és un indicador clau de la salut de la població
La publicació d’aquests informes coincideix amb l’aniversari d’una de les mobilitzacions més multitudinàries en el sector de la infermeria. En un any, han canviat molt les coses?
El problema està més visibilitzat i hi ha hagut millores en alguns aspectes, però en les professionals els canvis no s’han notat encara. Tot s’ha quedat en intencions i esperem que aquestes intencions es tradueixin en accions.
A finals del 2024 es van donar a conèixer 25 propostes del comitè CAIROS per tal de reformar el sistema sanitari a Catalunya. Quina valoració fa el COIB d’aquestes noves mesures?
El CAIROS és un comitè que treballa sobre documents que ja estaven fets prèviament amb l’objectiu de començar a implementar i a posar en pràctica les diferents accions que inclou l’informe. Des del COIB hem dit en moltes ocasions que creiem que a aquest comitè li manquen infermeres, perquè només hi forma part una representant el col·lectiu, la Yolanda Lejardi, que és una infermera amb una gran trajectòria i una grandíssima professional, però pensem que n’hi hauria d’haver més. Per a nosaltres el problema del CAIROS és que li falten infermeres.
Pel que fa a les mesures que es volen dur a terme, hi trobeu a faltar alguna cosa?
L’informe treballa molt en l’atenció primària, que creiem que és un àmbit que s’ha de reforçar, i millorant i posant recursos i fent una bona gestió de l’atenció primària, els altres nivells d’atenció milloraran exponencialment.
L’atenció primària és l’àmbit més castigat del sector de la infermeria aquests darrers anys?
Jo potser no separaria l’atenció primària de la resta, perquè cada nivell d’assistència té la seva problemàtica i les seves reivindicacions. La infermera, en atenció primària, té un paper de decisió molt important; el rol autònom de la infermera en atenció primària és crucial i és poc conegut. La infermera et cuida i et dóna unes cures de manera autónoma que soluciona moltes de les necessitats de la ciutadania. I a l’atenció primaria hi falten infermeres especialistes i s’hi ha de posar solució, però tots els nivells d’atenció requereixen més finançament, millor gestió i més recursos.
El col·lectiu de llevadores és un dels que més va reivindicar una millora del sector a les manifestacions de l’any passat.
Amb les llevadores hi ha un problema greu. Per diferents motius, estem davant d’un escenari en el qual es jubilen llevadores però no tenim reposició. Les noves llevadores, les que fan l’EIR i tota la formació, no són suficients per cobrir totes aquelles que marxaran. I això suposa un gran problema.
El reconeixement de l’especialitat també ha estat una de les principals reivindicacions del col·lectiu d’infermeria. Segons els informes del Ministeri de Sanitat només un 35% de les infermeres treballa en la seva especialitat i, alhora, hi ha un dèficit important de professionals. Com s’expliquen aquestes dades?
És un problema de gestió. Nosaltres diem que falten recursos, però també que s’ha de fer una millor gestió del personal que tenim. No ens serveix de massa tenir infermeres especialistes en llocs que no són de la seva especialitat, i de moment no s’ha gestionat tot aquest volum d’infermeres ni s’han posat les eines adequades. A les oposicions de l’Institut Català de la Salut, quan una infermera es treu una oposició, opta a una plaça; aquella infermera pot ser especialista, però si no queden places en el lloc de la seva especialitat, segurament acabarà ocupant una plaça que no requereixi especialitat.
I quina seria la solució?
La solució seria que aquelles especialitats que tenim reconegudes tinguessin bosses específiques, i que la persona que és especialista s’apuntés a una llista de la seva especialitat. Si convoquéssim una oposició per a especialistes de Familiar i Comunitària per a que aquestes professionals anessin cap els centres d’atenció primària podria ser una solució que conduís a totes les infermeres especialistes en Familiar i Comunitària a l’atenció primària. De la mateixa manera podem parlar de salut mental, llevadores, infermeres del treball etc. Però això és una maquinària complexa, una gestió que s’ha d’adaptar al centre on estàs, al territori, a la població que tens… S’han de tenir en compte molts factors, però podria ser una solució.
El rol autònom de la infermera en atenció primària és crucial i és poc conegut; té un paper de decisió molt important
Un altre dels temes que ha obert debat aquests darrers mesos és el tema de la competència de la sedació, en el qual sembla que infermeres i metges no estan gaire d’acord. Quina és la posició del COIB?
Amb el tema de la sedació, el què es buscava era plasmar en un document allò que ja fèiem. El text explica que allò que estan fent les infermeres que fan sedació es pugui seguir fent, i té l’aval de tot un treball previ fet per infermeres i està recolzat per molts protocols en diferents àmbits, en els quals el treball de la sedació per part d’infermeres està protocolitzat en els centres.
Però requereix l’autorització d’un metge, oi?
És un treball col·laboratiu, un treball en equip, i el document no posa que no sigui així. Quan nosaltres parlem de sedació sempre hi ha un treball en equip i una prescripció del medicament o un protocol, i després hi ha una actuació infermera. No és una cosa que se surti de les nostres competències.
Al final, la sedació és una administració de medicament, i això és una competència bàsica de les infermeres; la sedació és medicació amb uns altres requisits i una determinada formació per posar-la. Ara, si des del Col·legi de Metges o des de l’Organización Médica Colegial creuen que específicament la sedació no és una competència nostra obriríem un debat i hi hauria tot un seguit de conseqüències perquè, al final, estem parlant de treball en equip. Hi ha un equip d’anestèsia, format per un anestesiòleg i infermeres d’anestèsia, que dóna resposta a la població i a una sèrie de serveis que ofereixen els centres sanitaris.
Com és com a home presidir el Col·legi d’Infermeres i Infermers, un col·lectiu majoritàriament femení?
És veritat que històricament ha estat una professió feminitzada i, si vas molt enrera, les cures s’atribuien a les dones, però jo crec que hem superat ja aquestes barreres i que ara estem en un altre escenari. A la junta som 12 persones –5 homes i set dones– i el més important és l’equip; que jo sigui home o dona no és rellevant. El que em fa vertígen és posar-se al capdavant de la institució, com a representant i cara visible de la professió, però això crec que fa vertígen a qualsevol persona, independentment del gènere.
Fa tan sols uns mesos que encapçaleu la presidència i amb un Junta nova. Quines són les prioritats d’aquest nou equip?
Un dels grans reptes que té aquesta nova Junta és apropar el Col·legi a les infermeres, tenir més notorietat i que es tinguin en compte a les infermeres en les taules de decisió i en els mitjans de comunicació; protegir i garantir el paper de les infermeres en tots els àmbits i treballar per a les infermeres. Un dels grans objectius també és que la infermera vegi el Col·legi com casa seva, com un referent.
Actualment com valoreu l’estat de salut del col·lectiu?
El col·lectiu es troba en un estat difícil, perquè són molts anys de reivindicació i molts anys de demanar millores. La pandèmia va ser un punt trencador, perquè va posar en relleu moltes problemàtiques que hi havia prèvies, les va maximitzar i va deixar unes ferides molt importants en tot el personal sanitari, més enllà de les infermeres. Aquestes ferides no s’han refet, i hi ha coses que s’han de treballar i condicions laborals que s’han de millorar. I això afecta molt al col·lectiu. El col·lectiu ara mateix és frágil, perquè falten infermeres i el dia a dia és molt tens, i hi ha pics de treball que tensionen encara més el sistema i la ciutadania. És un col·lectiu que necessita que les administracions el cuidin. Les administracions han de cuidar a qui cuida, és una cosa que moltes vegades hem dit.
Diu que hi ha ferides profundes en el col·lectiu, quines són?
Moltes infermeres senten que el sistema no les ha cuidat, i al final és aquest el problema. Durant la pandèmia, tot el col·lectiu s’hi va deixar la pell, i fins i tot moltes s’hi han deixat la salut, i no hi ha hagut una resposta positiva. Actualment moltes infermeres seguim treballant amb condicions prèvies a la pandèmia i pensem que no hem après res: seguim tenint aquests pics de virus respiratoris, continuen els hospitals col·lapsats,… no hem sabut posar-hi solucions.
El de les infermeres va ser un dels col·lectius més aplaudits durant la pandèmia, però sembla que és dels que se sent més menystingut per l’administració. És així?
Sí, podríem dir que sí… Jo crec que s’estan fent avenços importants amb els últims governs a Catalunya i a Espanya. Políticament es parla més d’infermeres i s’ha posat més infermeres en llocs de decisió…
Moltes infermeres senten que el sistema no les ha cuidat, i al final és aquest el problema
Pel que fa a les condicions laborals, una altra de les principals reivindicacions del sector, s’han vist avenços?
Aquí sí que les administracions tenen molt camí per recórrer. La millora de les condicions laborals serviria per animar a la joventut a que estudiï infermeria, per esdevenir un efecte crida per a professionals d’altres llocs i per no incentivar la marxa de talent.
Creu que els sanitaris esperaran la resposta de l’administració o s’ha tensat massa la corda?
Tenir aquesta resposta de l’administració és important, perquè moltes vegades em pregunto: si ara vingués una altra pandèmia, com respondrien els professionals sanitaris? el sistema aguantaria? Segurament els professionals farien aguantar el sistema, però el sistema és fràgil i això s’ha notat.
Les preocupacions i les reivindicacions de les infermeres són les mateixes si es treballa en un entorn rural o en una gran ciutat?
El Col·legi d’Infermeres dóna cobertura a 40.000 infermeres de tota la província de Barcelona i veiem totes les situacions, des de la infermera que treballa al CAP del Poblenou a la que exerceix la professió al centre d’atenció primària de Berga. El dia a dia de la infermera que es troba en àmbit rural és molt diferent al de la que treballa al CAP Manso, per exemple. I quan parlem d’hospitals passa exactament el mateix; les infermeres de l’Hospital de Mataró segurament tenen una sèrie de reivindicacions que no tenen les infermeres de l’Hospital de Bellvitge, de Sant Pau o del Clínic. Hi ha coses puntuals de cada centre i poden ser molt diverses, però aquí és el Departament de Salut qui ha d’actuar. Però hi ha qüestions de millores de condicions laborals i salarials que afecta a totes igual. Nosaltres, com a Col·legi, hem de donar resposta a temes professionals que van més enllà de l’àmbit de cadascuna, i les reivindicacions acostumen a ser les mateixes: la reclassificació del grup A1, reconeixement de les especialitats; la jubilació. També hi ha la qüestió de posar en valor tots els àmbits en els quals treballen les infermeres; tenim infermeres doctores, que fan investigació, que fan docència, que treballen amb IA… La professió és tant àmplia i tant rica que volem que es posi en valor.
