“El mar serà molt ample i molt gran. Però sobretot profund. L’aigua estarà més calenta que la dels rius. I ha de ser molt salada. El mar és on se’n va a banys. Per ell passen els vaixells. Al costat hi haurà alguna casella, per assecar-se quan surten de banyar-se. A la riba deu haver-hi sorra”.
Així explicava Anita Ortiz l’any 1936 com imaginava ella que seria el mar. Era una de les 17 alumnes del mestre Antoni Benaiges a l’escola de Bañuelos de Bureba (Burgos), on va ser destinat aquest docent originari de Mont-roig del Camp (Tarragona). La història de Benaiges durant la seva etapa en aquest poble ha estat recuperada a la pel·lícula ‘El mestre que va prometre el mar’, basada en el llibre homònim del periodista Francesc Escribano, en la documentació del fotògraf Sergi Bernal i en el llibre de José Antonio Abella ‘Aquel mar que nunca vimos’.
Quan Benaiges va adonar-se que els seus i les seves estudiants no havien anat mai a la platja els va fer una promesa: anar a veure el mar. Va aconseguir el permís de les famílies i, per preparar el terreny, van fer un quadern que es deia ‘El mar. Visión de unos ninos que no lo han visto nunca’. L’aula, ubicada en una vil·la d’uns 200 habitants sense electricitat ni aigua corrent, tenia impremta i feia les seves pròpies publicacions gràcies a la tenacitat del docent.
Els originals, guardats durant més de 80 anys
Benaiges, compromès amb els valors de la República i partidari de la pedagogia Freinet, va ser torturat i assassinat el juliol del 1936 en mans de milicians falangistes. La seva obra educativa, però, ha estat rescatada de la memòria i agrupada en una col·lecció publicada per l’editorial Blume, després d’estar moltes dècades guardats. Si bé la majoria dels quadernets van ser cremats o destruïts els primers dies de la guerra, el mestre els havia anat enviant als seus nebots de Mont-roig del Camp, en Jaume, la Mercè i l’Elisa, i la família els ha preservat durant més de vuit dècades.
Es tracta dels textos que van publicar els alumnes de Benaiges entre gener del 1935 i juliol de 1936, temps durant el qual va ser mestre de l’Escola Nacional Mixta de Bañuelos de Bureba. El més conegut és el relacionat amb com deu ser el mar, en què Lucía Carranza explica que no l’ha vist mai i que el mestre diu que aniran a banyar-se; Antonio García diu que ha de tenir molts metres de profunditat; Soledad Palacios creu que ha de ser molt clar, i així, fins a dotze relats dels nens i nenes que havien d’anar a veure el mar.
La vida a Bañuelos de Bureba
En els quaderns, l’alumnat parla de la seva vida quotidiana, de cançons, d’endevinalles i també explica contes. Severina García recull l’’arribada del metge a Bañuelos, de qui diu que és jove i afectuós: “No és com altres que venien a visitar i posaven un geni que feia fastig”. Fermina Sáez explica què són els esclops: “Els esclops són unes sabates de fusta que es posen sobre unes altres sabates. Alguns tenen claus a la sola. Els esclops són molt bons per al fang. A Briviesca els venen des de mig duro fins a set i vuit pessetes”.
Tracten, per exemple, sobre qui són les persones més grans del poble, sobre què han somiat i, fins i tot, recorden el dia que va arribar un fotògraf quan alguns no sabien què era una foto. La imatge també queda retratada a la pel·lícula i, sens dubte, guarda semblances amb el que s’escriu a ‘El retratista’, que comença així:
“Un dia va venir un retratista a l’escola. El mestre va preguntar:
-Qui és vostè?
-Soc de Briviesca i vinc per si volia treure una fotografia dels nens de l’escola.
-Sí, sí, ja tenia ganes de tenir una fotografia dels nens”.
El fotògraf va col·locar els nens i les nenes, va captar la instantània i va ensenyar-la. Així ho va recordar la canalla: “El mestre reia i deia que només un havia sortit amb cara de babau”.
La fotografia, que acompanya els quadernets recentment publicats, va ser presa a principis del 1936 per un retratista ambulant i permet conèixer les cares dels protagonistes de la història.
Homenatges
L’edició catalana del llibre ‘El mestre que va prometre el mar’ ha arribat a la tercera edició en menys d’un any. Escrit per Francesc Escribano, Queralt Solé, Francisco Ferrándiz i Sergi Bernal, rescata de l’oblit la història d’aquell mestre jove el cadàver del qual encara no s’ha trobat i posa en context les bases pedagògiques que utilitzava a l’aula, així com l’entorn històric en què els docents republicans van ser afusellats. L’obra també aporta fotografies de l’època, com ara de Benaiges amb la seva família o amb els companys de magisteri o de l’escola de Bañuelos de Bureba amb la impremta.
Són molts els homenatges que ha rebut aquest mestre, com a símbol de tota una generació de docents que creia en el dret a l’educació per a totes i per a tots amb criteris d’equitat, en una època en què conrear el pensament lliure i no seguir les doctrines franquistes es pagava amb la mort.
També El Diari de l’Educació viu de prop el record de Benaiges. Fa 10 anys va néixer amb l’objectiu de crear una publicació per i per a la comunitat educativa i el primer acte que va organitzar portava com a títol ‘Escola de la República, mestres de llibertat’, en què van participar els autors del documental ‘El retratista’, Alberto Bougleux i Sergi Bernal, sobre la figura del mestre que va prometre el mar.
El Diari de l’Educació celebra enguany en seu desè aniversari amb ‘El cicle de l’educació: Cinema i debats per créixer junts’, una sèrie de cinefòrums que es va inaugurar el passat mes de febrer amb la projecció d’’El mestre que va prometre el mar’, tot posant èmfasi en els valors que encara perduren i en la necessitat que hi hagi mestres que il·lusionin.
