Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La història de Belén López és la de les dones treballadores que no tenien pensat liderar res, però que han acabat per transformar molt. La seva arribada a la secretaria general de Comissions Obreres (CC.OO.) de Catalunya no és un punt de partida, sinó el resultat de dècades de lluites, silencis trencats i lideratges col·lectius. És també la sı́ntesi d’un sindicalisme nou: feminista, humà, alegre i combatiu.
- Orígens: classe i comunitat
Nascuda en una colònia industrial a Les Masies de Voltregà, a la Catalunya interior, López va créixer enmig de la immigració gallega, en una foneria de coure, al final del franquisme, i on els únics drets laborals eren els que concedia el patró. Aquella infantesa en un entorn fabril va marcar la seva mirada. Tot i no venir d’una tradició sindical pròpiament dita, l’entorn estava impregnat d’una forta consciència social que les dones li van transmetre amb naturalitat. Allà va aprendre que tenir cura, resistir i organitzar-se no eren paraules abstractes, sinó una manera de viure.
Va ser la primera universitària de la seva famı́lia. Va estudiar Ciències Polı́tiques a la UAB gràcies a les beques públiques i, ben aviat, va combinar els estudis amb voluntariats en residències de gent gran, col·lectius de persones migrades, drogodependents i dones en situació de prostitució. També va treballar com a professora de Formació i Orientació Laboral a l’Institut Vallvera de Salt, on va tenir un primer contacte directe amb la realitat educativa i les inquietuds laborals de molts joves de contextos diversos. Per a Belén López, el compromı́s no ha estat mai una opció: forma part de la seva identitat. Una vocació que neix des del contacte humà i directe amb les formes de precarietat més invisibles.
- Filla del sindicat: aprendre per transformar
L’any 2002 es va afiliar a CCOO i va començar a treballar com a assessora laboral, atenent persones treballadores sense representació sindical. Amb cada cas que escoltava, anava teixint una idea de sindicalisme empàtic, feminista i viu. Allà se’n va adonar que venia a mirar de cara els abusos laborals i entendre les condicions de vida de qui no té veu. I això és exactament el que va fer.
El meu primer record de Belén López és d’aquells que queden gravats sense saber ben bé per què. Una roda de premsa, a Girona, en temps de Bartomeu Compte, aleshores secretari general de CCOO a les comarques gironines. Ella no intervenia. Seia a prop nostre, els periodistes, amb un posat seriós, gairebé distant. Observava en silenci, amb una intensitat que no és fingida i que li he vist altres vegades. Anys després he entés que aquella dona estava fent un intensiu sobre com funcionava el mecanisme.
Aleshores ja havia assumit responsabilitats dins el sindicat: responsable d’acció jove, de formació sindical, d’organització i finances, de la dona o a la federació d’educació. I no trigaria gaire a fer un nou pas endavant.
Uns dies després d’aquella roda de premsa la vaig tornar a veure en un altre escenari: l’1 de Maig. Aquella vegada no observava. Les treballadores del sector de la neteja estaven en vaga. Aquella vegada obria pas, cridava consignes, reia. Era ella qui agafava el megàfon també durant un 8 de Març, per fer vibrar el carrer entre rialles i ritmes de batucada. López no només donava veu a les seves companyes: els donava alegria i les animava a participar convertida en una més.
- Feminisme obrer: la revolució amb megàfon
López no entén el sindicalisme sense feminisme. Per a ella, són les dues cares d’una mateixa lluita per la igualtat. Quan agafa el megàfon, no ho fa només per exigir drets; ho fa per construir comunitat. Per trencar amb la imatge d’un sindicalisme gris, seriós i que només sap queixar-se. Ho diu clar: el sindicalisme també ha de saber oferir alternatives, encara que costi més d’explicar-les. No es tracta només de sobreviure: es tracta de viure millor.
Aquest esperit l’ha demostrat als carrers, a les assemblees, als mitjans i, sobretot, en la seva manera de liderar. També ha estat implicada en el moviment feminista a les comarques gironines i va contribuir a la creació de la Plataforma Feminista de Girona, espai des d’on ha enfortit aliances entre col·lectius i ha impulsat alguna de les mobilitzacions històriques més importants al voltant del 8M.
Quan va assumir la secretaria general de CCOO a les comarques gironines, ho va fer sense escarafalls ni protagonismes personals. Escoltant. Fent equip. Compartint lideratges. Posant al centre la vida de la gent que representa.
- El moment actual: liderar des de la perifèria
La setmana passada, López va ser escollida secretària general de CC.OO. de Catalunya amb un 98,1% de suport. Un fet històric. No només per ser la primera dona al capdavant del sindicat, sinó també per venir d’un entorn obrer fora de Barcelona. El seu lideratge no és carismàtic en el sentit clàssic: és transformador. Perquè proposa una mirada nova, construı̈da amb empatia, rigor i proximitat.
En el seu discurs de presa de possessió, al Palau de Congressos de Barcelona, no va parlar de tecnicismes ni de grans xifres. Va parlar de nous pactes socials, de reorganitzar el temps, de vides precaritzades, del perill que suposa seguir invisibilitzant el treball de tenir cura. Va denunciar l’avarı́cia dels multimilionaris i la nostàlgia d’aquells que enyoren les jerarquies de sempre. I va defensar amb claredat que “per a uns, el temps és or; però per a nosaltres [les dones], el temps és vida”.
El seu to va ser valent, irònic i vital. Va defensar una batalla ideològica per reduir la jornada laboral sense reduir els salaris. Perquè —va dir— hi ha marge econòmic. El que falta és voluntat polı́tica. I el sindicalisme ha de ser motor d’aquest canvi.
- Objectius: viure i lluitar amb sentit
La història de López no és una història individual. És la història de tantes dones que han sostingut barris, fàbriques, escoles i llars sense cap reconeixement. Ella representa aquesta genealogia. Però també obre una porta: la d’un sindicalisme que no es limita a resistir, sinó que proposa. Que no només s’enfada, sinó que construeix. Que no només denuncia, sinó que imagina.
López no ve a salvar el sindicalisme. Ve a tornar-li el sentit. Ve de lluny, de baix, comparteix mirada amb les dones que netejaven cases d’altres perquè les seves filles poguessin anar a la universitat. I ho fa amb un somriure que no amaga la lluita, sinó que la sosté.
Hi ha qui somia en canviar el món des de la ràbia. López prefereix fer-ho des de la vida viscuda. Des del feminisme, la classe i l’alegria.
