Segurament tothom coneix el refrany que diu «No hi ha més gran despreci que no fer apreci». Doncs això sembla que siga el que estan fent les institucions governamentals amb les dones víctimes d’eixes violències masclistes, fer un gran menyspreu del seu patiment i de les seues situacions. Hi ho fan retallant recursos, negant evidències, permetent que cada any hi haja una mitjana de setanta dones assassinades i que hi hagen moltes xiquetes i xiquets que es queden òrfens de mare sense que els importe gens ni mica. I aquests són només alguns exemples.
Per això, a més compten amb la complicitat de massa mitjans de comunicació que, amb les seues maneres de redactar aquest tipus de noticies, sembla que encara culpabilitzen a las pròpies víctimes de les seues situacions.
El patriarcat busca qualsevol badall per colar-se i fer-se present. I negar la existència d’aquest fenomen o banalitzar-lo es una de les seues estratègies, però poder continuar amb la seva impunitat històrica.
No podem perdre de vista que hi ha paràgrafs sencers als llibres sagrats que conviden als homes a ser violents amb les dones, a dominar-les, mitjançat la força bruta, i això es continua llegint a alguns ritus de les grans religions monoteistes. Per tant per a alguna gent creient forma part de la seua fé. I ho acaben «naturalitzant» i treien-li la verdadera i terrible dimensió del problema.
La socialització diferencial que encara es continua fent a les escoles i a les famílies, assignant papers diferents a les nenes i als nens no ajuda a que aquestes violències vagen desapareguen. I només cal fer una ullada als patis de les escoles o a les zones de jocs on es concentren les criatures per comprovar com de sexistes continuen essent moltes formes de jugar. Sexistes i fins i tot violentes cap a les xiquetes.
Amb comentaris de gent coneguda i desconeguda qüestionant les veus i veritats de les dones s’està alimentant al patriarcat assassí que mai en té prou quan de sotmetre a les dones es tracta.
Actituds com les que varen tenir alguns advocats dels malparits del grup anomenat «la manada» al judici per agressió sexual derivant tota la responsabilitat cap a la dona agredida, o la de la gent propera als jugadors de futbol de La Arandina que agrediren a una nena de 15 anys recentment disculpant-los amb qualificatius com a que són «bons fills», donen bona fé de com actua el patriarcat per tal de protegir als seus, mitjançant qualsevol tipus d’estratagemes.
Perviuen mites que permeten justificar indirectament als assassins i per tant culpar a les pròpies víctimes del seu dolor. Comentaris del tipus «I per què continuava amb ell si li pegava», per exemple, fiquen l’accent en la víctima exculpant a l’agressor de forma vetllada.
Hi ha molts àmbits on banalitzar les violències masclistes, i cada cop que ho fem alimentem al ferotge patriarcat assassí i permetem un major grau de vulnerabilitat de les dones i de les xiquetes, perquè no podem oblidar que el major factor de risc és haver nascut dones. Ens assassinen per ser dones. Eixa és la gran veritat, que per ser dones se’ns considera ciutadanes de segona i ningú s’alarma massa quan assassinen dones. Eixa és la terrible conseqüència de banalitzar i naturalitzar les violències masclistes.
Anem a quedar-nos callades o a denunciar cada acte que negue o banalitze aquesta forma de terrorisme masclista? Jo ja he pres la meua decisió. I tu?
